VULL PENSAR

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Pràcticament no hi ha setmana que no esdevinga un episodi de violència de gènere amb resultat de mort per a alguna dona, com tampoc altres de violacions en solitari o en grup –cada vegada menys esporàdics i més habituals, malauradament. Criden l’atenció aquests lamentables fenòmens en una societat lliure i democràtica, encara que aquests drets per si mateixos no són garantia de civisme, ètica, solidaritat i, en definitiva, respecte  a la dona.

Els que venim de la dictadura, perquè vam nàixer durant la mateixa, vam formar-nos en unes condicions tan allunyades de les de fa tres dècades ençà que qualsevol comparació resultaria odiosa, no parlem si avancem en el temps, malgrat els barracons i altres mancances irresoltes que arrossega l’ensenyament (sobretot públic) sobre les que sobren comentaris. Un temps que sovint recordem perquè generalment coincidí amb la infantesa i l’adolescència, sovint dos dels períodes més agradables de la nostra existència.

Tanmateix, en aquella etapa cada vegada més llunyana i difusa, existien els càstigs a l’escola, com també altres misèries comunament acceptades socialment, de les quals no ens deslliuràvem tampoc els més menuts, com la segregació entre xiquets i xiquetes, menystenir els menys sabuts o insultar amb recurrència aquells companys  que se n’eixien de la norma, per grossos, flacs, llargs o diferents per qualsevol altra causa considerada anormal. En realitat, aquella societat era així, en el moment u s’apartava dels cànons sociològicament acceptats corria el risc de ser vituperat, aïllat i assenyalat. Un despropòsit a què contribuïen els mitjans de comunicació i del qual participàvem gairebé tothom: els tallers estaven replets de pòsters de belleses femenines explosives (semi)nues, les oficines amb calendaris de paret d’alt voltatge sexual, els magazins eròtics o directament pornogràfics als quioscs i calendaris de cartera explosius.

Recorde tal qual el meu pas de la infància a la joventut, una contradicció permanent mercès als canvis que experimentava el cos i el que anaves veient pertot arreu, com una mena d’incitació a la sexualitat més desbocada, sobretot quan ningú ens parlava de sexe, educació sexual, prevenció d’embarassos, ni malalties de transmissió sexual i el piropo estava tant o més estès que el bon dia o la bona nit, sent moneda d’ús corrent per desllenguats, sovint amb tant mala pota com educació.

Aquell procedir contribuïa a anular la personalitat de la dona, convertint-la en un mer objecte domèstic i sexual inferior a l’home, en el qual residien (quasi) totes les virtuts, i ho dic així perquè, como ara, no paríem ni en sabíem de la maternitat, ni…

Per fortuna, aquell panorama d’incúries més o menys soterrades, acceptades per la majoria, començà a canviar decididament fa unes tres dècades, moment en què les lleis d’educació començaren seriosament a aprofundir en la convivència i els grans valors que s’havien postergat tradicionalment. L’educació en valors i multicultural s’anà imposant generació rere generació, al temps que Internet anà fent-se un lloc, un instrument meravellós ben utilitzat, però una font de problemes a mitjà i llarg termini, com esdevé ara i succeirà més encara en el futur davant la falta de regulació que presenta.

L’escola i la família no són suficient garantia avui d’una educació plena, lliure i democràtica, sobretot quan l’allau informativa (regular, bona i dolenta) pot acabar sent perniciosa per als que estan construint la seua personalitat. La prova la tenim entre els adolescents, que ho han vist quasi tot i que també aspiren a experimentar-ho en pell pròpia per allò de provar-ho per pura curiositat i imitació. Crec honestament que, de ser com ells, un servidor ho tindria molt difícil per no assemblar-se a una majoria. Les coses com són, doncs ho tenen quasi tot a l’abast, només falta un pas més: tastar-ho.

Tot i això, com deia en començar, quelcom més greu està esdevenint perquè la violència física i sexual s’hagen fet un lloc recognoscible avui a mode d’epidèmia en forma de maltractament, violació i assassinat a les dones, inclús en llocs transitats i cèntrics, sense necessitat d’amagar-se, vaja. Dol en l’ànima comprovar-ho atònits quotidianament a pesar dels esforços educacionals, legislatius i policials. S’ha perdut l’oremus?

A més dels terribles problemes descrits, que a tothom preocupen sobre manera, com a teló de fons apareix relacionat amb ells un gènere al complet en les campanyes de conscienciació ciutadana per culpa d’uns desaprensius que, independentment de l’edat, l’estat civil o la professió, si la tenen, es comporten com autèntics delinqüents per a oprobi de la resta –vull pensar que la immensa majoria- que, des de la seua condició de besavis, avis, pares, fills, germans, nebots, cosins, sogres, cunyats, amics o coneguts (en qualitat de vidus, marits, nuvis, parelles de fet, fadrins, companys, divorciats, separats…) estem per la igualtat, la responsabilitat i el respecte mutus; en suma, per la convivència en pau sense distincions i menys encara de gènere. Vull pensar això.