XILE EN LA MEMÒRIA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Com tothom sap, l’11 de setembre passat se commemorà el colp d’estat de Pinochet i la immolació del seu president electe, Salvador Allende, abans d’entregar-se als revoltats a l’ordre constitucional i després del bombardeig del palau de La Moneda en ple centre de Santiago. Aquelles imatges, tantes vegades repetides per la seua brutalitat, segueixen interpel·lant als que les veiérem a distància, independentment de l’edat, però també als més joves que –en no haver nascut encara o ser nounats- desconeixen les circumstàncies d’aquesta dramàtica fita històrica.
Un luctuós esdeveniment que desembocà en una repressió sense precedents, causa de milers de morts i desapareguts (casos del cantautor Víctor Jara i del sacerdot valencià Antonio Llidó), a més de la instauració d’una cruel dictadura de què encara es ressenten els xilens, sobretot aquells que sobrevisqueren, a més dels parents i amics dels torturats i executats vilment. Ho puc testificar en haver viscut en aquell meravellós país durant uns anys i comprovar encara la tristesa infinita que els provocà la injustícia, un pessimisme vital que coarta l’alegria de viure i la creativitat desbordant del poble xilè.
Passejar pels voltants del palau presidencial, abraçat per dos enormes edificis ministerials inanimats, que res tenen a veure amb l’edifici manat a construir en època colonial per Carles III, produeix calfreds en traure a la memòria de forma instantània aquell assalt iniciat minuts abans del migdia d’una jornada atziaga. No diguem fer-ho per l’estret carrer Morandé, en passar per la porta (amb el número 80) on van traure el cos inert del president legítim. Poc després tapiada i reoberta quan s’instaurà de bell nou la democràcia.
Tal com esdevé en altres indrets en què reviscola la ultradreta, a Xile hi ha qui segueix aplaudint Pinochet i censurant Allende, joves de generacions recents que desconeixen o no volen saber la veritat i no els importa la justícia, ni la memòria, ni potser tampoc o massa la democràcia. Un mal endèmic que s’ha estès pertot arreu com la pólvora i que ha de ser fill de la ignorància supina o de la comoditat que proporciona el capitalisme consumista de la mà d’una educació sempre millorable, poc amic de la cultura, la història i, al remat de tot, de la veritat. Potser de totes dues alhora.
A Xile governa l’esquerra democràtica, però els conservadors i l’extrema dreta segueixen creixent i en les seues mans queda també la redacció de la futura constitució que derogue d’una vegada la que es redactà en temps del dictador –fracassada la promoguda un tant precipitadament per l’actual executiu en no obtenir els vots necessaris. Veure’m què esdevé el mes de desembre, data en què es sotmetrà a votació el nou text.
Coincidint amb el cinquantenari d’aquells lamentables successos, el govern de Boric ha promogut una llei de memòria històrica que s’encarregue de fer justícia a les víctimes de la repressió propiciada per l’estat, mentre que a Espanya l’executiu ha desproveït a Pinochet, amb caràcter pòstum, de la medalla al mèrit militar que li atorgà Franco en 1975. Al capdavall la seua inspiració i la d’altres com ell en un temps en què ací mateix, sense anar més lluny, els governs de coalició ultradretans pretenen paralitzar les exhumacions i seguir com abans, quan Rajoy no derogà la llei de memòria històrica impulsada per Zapatero però la deixà sense efecte, en no destinar ni un euro dels pressupostos generals de l’estat mentre fou president.
Quan Xile segueix en la memòria, allà encara no tenen una constitució plenament democràtica àmpliament consensuada, mentre que els ultradretans creixen. Ací tenim una constitució consensuada per majoria des de 1978, però la memòria es feble i camp adobat perquè els seus contraris facen créixer la desconfiança, a pesar que es beneficien de les seues virtuts. Contradiccions que fan perillar la convivència, la llibertat i, en definitiva, representen el risc de tornar a la caverna.