Ximo Puig, ambaixador cultural a Madrid
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Aquesta setmana convulsa per al govern del Botànic II ens ha deparat, a més, la reunió entre el MH Ximo Puig i el director del Museo Nacional del Prado, el també valencià Miguel Falomir. Una presa de contacte que pareix que no s’ha substanciat en cap acord, encara que manifesta la voluntat d’ambdues parts per seguir col·laborant en matèria de cessions des de la institució cultural madrilenya a alguns museus casolans. Quelcom que sovint es realitza sense que la informació ocupe les capçaleres de cultura dels periòdics valencians. És a dir, amb plena normalitat -o fluïdesa- com demostra el programa “El Prado disperso”.
Aleshores, ¿perquè el MH ha optat per descendir d’escalafó en el protocol i reunir-se amb l’historiador de l’art i no amb el ministre de Cultura i Esport? ¿Per l’amistat que l’uneix a Falomir? ¿Per l’autoritat que desprenen les seus opinions sobre qüestions artístiques valencianes? ¿Per fugir dels presagis sobre la imputació de la seua vicepresidenta? ¿O, ja posats, totes alhora? Probablement mai no ho sabrem a ciència certa, encara que també crida poderosament l’atenció que, en altres qüestions col·laterals, el germà del director del Prado, Javier Falomir, és l’advocat defensor de Francis Puig, també germà del MH, en el procés judicial obert a València per un suposat frau en subvencions públiques.
Es dona la circumstància que els Falomir esmentats són fills al seu torn de Miguel Falomir Sorio, fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana –càrrec en què ja exercia en funcions- des del 2004 fins la seua jubilació, entre d’altres altes responsabilitats. El fiscal que, per exemple, arxivà les diligències obertes a causa d’una denúncia del PPCV contra el diputat del PSPV Andrés Perelló (exambaixador d’Espanya a la UNESCO i director de Casa Mediterráneo). Segurament, només coincidències que, mira per on, vinculen fins avui mateix sengles nissagues i determinades sigles.
Tornant, però, a l’assumpte principal: la reunió Puig-Falomir, no m’explique tampoc perquè no s’ha facultat a la directora general de Cultura i Patrimoni per a mantenir-la en vegada del MH –que, entre d’altres menesters, per a això està-, entenc la lògica alegria del director del Museu de Belles Arts –¿què va a dir l’home en la situació en què es troba, enmig d’uns i d’altres?- i em causa molta curiositat l’interés del de Morella pels temes pròpiament artístics, com la seua opinió sobre la musealització del portuari Edifici del Rellotge (rebatuda d’alguna manera pel propi Falomir, qui assenyalà altres urgències museístiques al cap i casal atesa la importància artística d’altres períodes bastant anteriors a Sorolla), o l’acord parlamentari en les Corts per a dedicar-li a València un museu a l’autor de les “Visiones de España”, un projecte que gestiona el ministeri de Miquel Iceta.
En fi, així estem en els inicis de la tercera dècada de la centúria, marejant la perdiu pel que fa al llegat artístic pretèrit dels valencians, sense donar solució d’una vegada per totes a la triple naturalesa del Museu de Belles Arts de València que, com l’Esperit Sant, s’esvaneix misteriosament entre el ministeri competent (el titular), la Generalitat (qui el gestiona) i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (de qui és la major part de les seues obres). Que el MH haja fet una excursió a Madrid per a reunir-se amb Falomir no aporta res nou a la problemàtica descrita i fins cert punt sembla desconcertant, a no ser que la calculada maniobra haja coincidit d’alguna manera amb la recent imputació d’Oltra, una altra creïlla calenta que ja veurem com queda.