ZERO RESPONSABLES, TAMBÉ?
Article d’Albert Ferrer Orts, Universitat de València
Per tal de seguir esbrinant el que suposa i suposarà globalment la paràlisi de tota activitat individual i, especialment, col·lectiva que patim, volgués reparar ara en la causa i, òbviament, el causant d’una crisi sense precedents en la darrera centúria. I ho faig veient la ‘disciplina’ informativa que, a ració diària i quasi a tota hora, se’ns transmet gairebé monolíticament (publicitat inclosa), fins el punt que qualsevol altre fet noticiós haja desaparegut de la graella.
La passada crisi econòmica, de què encara ens ressentim tant i queda tan llunyana la seua solució, a més d’indignar-nos quan començaren a alçar-se les catifes de l’enorme forat negre que financers sense escrúpols, polítics pocavergonya i, fins i tot, l’administració pública -per acció o omissió- havien propiciat d’una manera més o menys directa, més o menys conscient i, al remat de tot, força irresponsable posà la guíndola a una etapa d’optimisme, creixement econòmic i balafiament dels recursos a tots els nivells.
No poques d’aquelles malifetes encara estan pendent de jutjar-se, si finalment ho fan atesa la demora i lentitud en què s’instrueixen, a més de les traves ‘legals’ que despatxos rutilants d’advocats interposen per a defensar els presumptes culpables, mentre d’altres causes més mediàtiques s’han substanciat amb determinades penes (discutibles o no) que han fet revertir a les arques públiques ben poc de l’erari alegrement saquejat a consciència i permissivitat manifesta durant tant de temps.
En eixes estàvem encara, a més de la formació d’un nou govern després d’una llarga interinitat, amb el separatisme cuejant, l’ascens de la ultradreta i la radicalització dels partits que diuen encarnar el centre i la dreta quan, sobtadament, esclatà la pandèmia i l’esperat diàleg i la recuperació quedaren en paper mullat sine die. De cop i volta, en un bufit com aquell que diu, ens trobem fora de joc i el país en una situació d’inactivitat inèdita, tret de les UCI dels hospitals i les residències de majors les quals acumulen un frenesí desconegut entre la mort i la vida.
En aquest estat de les coses no faig més que preguntar-me, a banda de pensar en poder recuperar un dia la normalitat perduda, qui és el responsable de tot aquest desgavell planetari perquè, en realitat, cap mitjà d’abast estatal ho explica ni bé ni mal: amb mitges veritats o silenci administratiu, en diríem. El que sabem, o això ens conten amb paraules mesurades, no deixa content ningú mitjanament intel·ligent, com tampoc les xifres d’infectats ni morts a la Xina, el país on començà l’epidèmia reconvertida en pocs mesos en pandèmia mundial. Segons sembla, allà el focus ha estat només una província i la seua capital, no la resta de tan vast i poblat país. Els informatius, generalment, transmeten les noticies oficials que d’allà vénen sense a penes qüestionar-se o indagar la veritat que, si no s’amaga, no se’ns relata ni de lluny.
Al nostre país, l’oposició tira fum per les mesures del govern i carrega contra els seus integrants obsessivament, a contrarellotge; aquest va refent-se dels titubejos inicials i ens manté reclosos a tots plegats un mes (i les setmanes que vindran després), per no esmentar la nul·la productivitat subsegüent que ha ensorrat, i encara ho farà molt més, la nostra feble economia i, amb ella, l’estat social i democràtic que ens empara. Un terrible panorama que encara s’agreuja més veient una vegada més la desunida Unió Europea en què els estats més poderosos no han deixat de posar-nos en cintura des que la prima de risc (mira quin altre ‘coronavirus’ coercitiu es tragueren de la copalta) pujà als núvols abans del rescat bancari que tothom sufraguem religiosament sense adonar-nos-en.
‘Zero responsables’ serví d’arma escrita defensiva i acusadora per a traure’ls els colors al aleshores responsables de la Generalitat per la nefasta gestió de l’accident de metro, com també a d’altres col·lectius indignats arreu l’estat per la desfeta econòmica, política i social en hores tan tristes des de fa anys. Jo em pregunte si, a banda de combatre científicament aquest virus letal d’incertes conseqüències presents i futures, hi haurà zero responsables també en aquesta crisi global més enllà del govern del nostre país –sobretot per a l’oposició- que, com altres tants, semblen actors convidats en un escenari lúgubre tret de la ficció. Si açò és una guerra, en diuen obertament, i la major part l’anem a pagar ben cara, qui la guanyarà gratis et amore com aquell que diu?
Alguna cosa olora malament, i molt, quan ningú s’atreveix a dir amb claredat el que hom suposa veient les evidències palmàries a hores d’ara, quan el material sanitari es produeix massivament en un determinat lloc (en principi, tret dels respiradors, els tests, la roba i els complements higiènics no massa cars en condicions normals, atenent que són d’un sol ús) i ara depenem totalment de la seua producció i del seu abastiment externament, quan De Guindos –ministre d’Economia i Indústria amb Rajoy i neoliberal convençut- tira la casa per la finestra des del Banc Central Europeu de què és vicepresident per a rescatar els països de la UE més afectats per la pandèmia, quan el govern espanyol de què ell formava part fins fa poc, el qual ‘pujava’ anualment el 0,25% les pensions i congelava amb mà de ferro altres pujades salarials, ha de recórrer a les rendes bàsiques, els subsidis i les ajudes de tota mena per a salvar els mobles d’una ciutadania angoixada en termes generals que s’enfila inexorablement cap al segon mes de reclusió.