UN CALAIX (DE)SASTRE
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Ara mateix no recorde amb exactitud quantes vegades m’he ocupat del Museu de Belles Arts de València en aquests darrers vint-i-cinc anys, però puc assegurar que bastants i –malauradament- no precisament per a glossar, entre d’altres, les seues virtuts jurídiques ni tampoc gestores. El temps, tossut i inamovible, més que donar-me la raó (tampoc feia falta ser un savi, òbviament) ha confirmat que gairebé no hi ha hagut govern de la Generalitat que, en matèria cultural, apostés un gallet per ell i la seua (mala) sort.
El museu de referència, com la Santíssima Trinitat, s‘ha convertit en matèria de fe. O es creu en ell o no. No hi ha, a hores d’ara i després de dècades, una altra alternativa raonable ni tampoc millor, desgraciadament. Navega sense rumb, sense personal, sense pressupost, sense exposicions itinerants, sense públic, ara sense direcció ni projecte… però amb un equipatge excepcional que no per més lloat deixa de ser-ho.
No vaig a esmentar el que ja he referit en tantes ocasions i durant tant de temps (tampoc sóc l’únic ni, molt menys, el més qualificat), però ja va sent l’hora de fer balanç i traure-li els colors a qui corresponga. En aquest cas a tothom per pura vergonya aliena.
A València, tan panxacontents com som, donàvem per fet que amb Carlos Reyero al capdavant les coses anaven a canviar. De cop i volta, sense que hi haja canviat absolutament no-res a millor, el capità abandona la nau, l’escassa tripulació que l’acompanyava i, sobretot, les col·leccions i els projectes de futur. Suposem que la paràlisi superlativa a què ha obligat la pandèmia l’ha fet prendre una decisió que, a bon segur, ja estava més que meditada des d’abans atesa la letargia, ja recurrent, del contenidor artístic.
I és que el nostre museu només serveix per a catapultar i/o cloure carreres professionals d’addictes al règim de torn de tot pelatge i condició o de col·legues atrevits (no se m’ocorre un altre qualificatiu més adient) passats pel sedàs d’un concurs públic perquè les coses continuen igual o, si se’m permet, pitjor encara atesa la incertesa creixent que genera l’immobilisme. Com si la mera pulcritud administrativa de la selecció fos argument suficient per a redreçar una situació enquistada si més no pudenta al llarg dels anys. Als fets, incontestables, cal remetre’s decebuts del tot, ja que els historiadors de l’art (crítics fins ara com a col·lectiu amb el desgavell) hem mossegat un ham decididament enverinat.
En eixa línia discursiva, les sorprenents declaracions del nou director a partir de setembre no deixen indiferent a qui les puga llegir després de ser confirmat en el càrrec per Carmen Amoraga i, suposem, el vist i plau del conseller Marzà (com és sabut, dos grans bastions culturals i, sobretot, defensors a ultrança d’aquest espai primmirat i únic). Assimilades les seues paraules, queda prou clar que la interinitat seguirà sent el primer plat d’un menú que sabem de memòria perquè és exactament el mateix de sempre, en què només canvien de tant en tant els comensals.
Com a historiador de l’art, li desitge tota la sort del món a qui en setembre prendrà les regnes d’un carruatge que s’assembla més a un carrusel de cavallets, atès que en giravoltar sobre un mateix eix no s’arriba mai enlloc des del punt de partida més que a l’inici de la cursa, però la sort ja està en l’aire i tothom mereix la seua oportunitat. Tant de bo ens equivoquem i, al remat de tot, guanye el museu i la ciutadania alhora que aquest deixe de ser un autèntic calaix (de)sastre. Tant de bo, si no és demanar massa, clar està.