En el dia internacional dels museus
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Un nou 18 de maig ens va oferir la possibilitat de celebrar aquesta diada dedicada als museus, una nova data en què poder (re)pensar el seu present i futur en una societat tan canviant a mesura que ens endinsem en l’actual segle.
En realitat, tots els dies són el dia dels museus si tenim en compte que és un regal per a tothom que obrin les seues portes a diari per a mostrar tot allò de què ha estat protagonista l’ésser humà, sobretot per a bé però també per a mal. No podem oblidar-ho. No hi ha espais museístics només per a delectar-se de les excel·lències de la creativitat humana, els hi ha per a reflexionar i penedir-se del que la desraó de la nostra condició ha estat capaç.
Faig aquest incís perquè sembla que –tal com sovint es publicita- solament ens referim a museus d’història, art, arquitectura, prehistòria, arqueologia, ceràmica, història natural, enginyeria, ventalls, impremta, vestit, joguines, etnologia, escola… També entren en la categoria museística aquells artefactes producte de la guerra i les armes, l’extermini genocida…, en definitiva l’horror. Una dicotomia difícil d’assimilar per quant té dues cares i un perfil, encara que sovint ens quedem amb l’anvers i obviem el seu costat obscur.
El lema d’aquest any ha estat ‘El futur dels museus: recuperar i reimaginar’, com podia haver-ne estat un altre diferent, però partint de la base que disposar d’aquests contenidors culturals, generalment a ple rendiment –almenys pel que fa a la seua accessibilitat i gratuïtat-, és tot un luxe, bé faríem en recórrer-los amb paciència durant tot l’any per tal de ser conscients del que atresoren al llarg del temps. El que ahir es féu durant la jornada es pot fer amb paciència durant l’anualitat per tal d’aprehendre d’ells depenent de la seua especificitat, temàtica i l’interès que susciten.
Mai no s’ha disposat de tants museus ni tant variats al llarg i ample del país com ara per ara, mai no s’han destinat tants recursos públics (sempre els escadussers, és cert) i privats per a invertir en ells, tampoc tant de personal (sempre escàs i sovint mal pagat, per desgràcia), per la qual cosa és un goig –també, a vegades, un petit miracle- que funcionen com cal per a benefici de tots plegats. Per la qual cosa, el futur no només dependrà dels visitants rebuts per uns i d’altres (deixem el share per a les audiències ràdio-televisives i, posem per cas, el Museo Nacional del Prado, açò no va de competicions) sinó de la qualitat dels serveis oferts d’acord amb l’entitat de la col·lecció mostrada. Recuperar-los en el cas que no es disposen pels motius que siga i reimaginar-los si és del tot impossible comptar amb les mínimes garanties d’èxit (desestimem la virtualitat com a panacea, quan no són parcs temàtics on divertir-se, sí amb trellat i imaginació com al Museu d’Història de València).
No fa falta que anem molt lluny per a comprovar aquesta mena de dilema per resoldre. A València, sense anar més lluny, tindríem per una banda l’IVAM, la joia de la corona en quant a subvencions, personal, exposicions internacionals i difusió. En l’altra part de la balança el Museu de Belles Arts, el nostre museu nacional, amb un pressupost de mínims ja endèmic, manca de professionals adients i allunyat de la projecció que en conjunt necessita i mereix. No parlem d’altres espais dedicats a aquests menesters en la mateixa ciutat, que romanen pràcticament inèdits en la ment d’una gran majoria. La cultura no és una prioritat per a cap administració (ja ho sabem) ni tampoc per a determinats segments de la població, cal no seguir enganyant-nos absurdament. Però cal perseverar.