Allò important és guanyar
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El futbol, com altres molts esports, és també una pràctica olímpica, la fita quadri-anual en què allò veritablement significatiu per al seu fundador és participar. Tanmateix, tothom sap que sense fer-ho no és pot guanyar i eixe és l’objectiu final en qualsevol especialitat esportiva. Només uns pocs de centenars d’esportistes poden paladejar el sabor del triomf i cenyir-se la corona de llorer en cada cita, a banda d’altres que també tenen el privilegi de pujar-se’n al caixó dels vencedors. La resta, efectivament, hi participen i li donen color a la competiciómolt al seu pesar.
Anit, el Real Madrid CF es tornà a fer amb la Champions League en la seua edició 2021-2022, però ni de lluny fou el millor sobre el terreny de joc. Guanyà, que és el que millor fa l’equip de la capital de l’estat. El Liverpool FC li donà un bany de futbol, l´únic equip que veritablement arriscà atacant per a endur-se el trofeu a Anglaterra. Un R. Madrid ultradefensiu i conservador amb un porter en estat de gràcia salvà el compromís pels pèls, com ha fet des de quarts de final, a colps, rodolons i contrarellotge. Heroicament? Tinc els meus dubtes.
Si qui guanya és el millor, l’equip blanc ho és sense cap dubte, però això no lleva perquè hi precisem alguns detalls significatius: només dos dels jugadors que intervingueren en el partit eren espanyols, dos dels catorzeque jugaren, uns quants dels seus sobrepassen amb escreix la trentena i aquest és el club que millor representa –això diuen alguns- Espanya en l’estranger. Unes quantes contradiccions com podem comprovar. No és que el Liverpool siga molt diferent, com altres tants equips europeus de primera línia, i… no tant, però si analitzem que cada vegada en són més les societats esportives que pertanyen a capital forà, clourem que on està el quòrum casolà és entre els socis i aficionats a l’esport rei. La resta, espectacle i diners a borbollons, indecentment.
Tot i això, felicitem al campió i que el nou títol li permeta refer-se de la frustració del fixatge de Mbappé, tot no es pot tindre, però altres jugadors aniran arribant al conjunt madrileny per a fer-lo de bell nou imbatible i guanyador, sense rival en la lliga i competint al continent. La sort sol estar de part de qui guanya, no ens enganyem.
Mentrestant, a València tenim dues creus que carregar, la del Levante UD que ha perdut la categoria, i la del Valencia CF que ha perdut la vergonya, sengles cares de la derrota: una esportiva, la més comprensible, l’altra social, la més terrible. Els primers intentaran tornar a la categoria d’or passant pel purgatori de la d’argent, els segons –sense rumb, ni direcció, ni equip quan venguen el poc de bo que hi queda- seguiran sent un club sense pena ni glòria que, qui sap, un dia no molt llunyà pot trobar-se en la mateixa situació que els granotes.
Perquè diguen que en l’esport (particularment el futbol) allò important és participar: que li ho diguen als reeds, als llevantinistes o als valencianistes. Cadascun per unes circumstàncies diferents que els seus incondicionals pateixen en aquests moments; però la temporada vinent el Liverpool estarà disputant-ho tot per a goig dels seus al crit del You’ll never walk alone, el Levante tindrà que batre’s el coure per a tornar d’on ve i el Valencia, el Valencia està per veure quan tot està en l’aire.