TAN RIC COM POBRE, L’ETERNA CONTRADICCIÓ D’UN MUSEU
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Quan començà a planificar-se l’ampliació del Museu de Belles Arts, abans conegut com a Museu de Sant Pius V, allà per les darreries de 1980, l’espai museogràfic presentava una idílica imatge si no decimonònica sí homologable als inicis de la passada centúria. Esdevenia un lloc poc transitat, ancorat en una densa atmòsfera antiquària gens menyspreable que feia de la seua visita un deliciós exercici entre elitista i diletant, a la manera d’aquells col·leccionistes i cicerones d’altres temps.
El segon dels Garín, Felipe Vicente, havia estat el seu director durant els darrers vint-i-un anys, substituïnt al seu progenitor, Felipe María, qui, després de ser-ho entre 1963 i 1969, ostentà la presidència de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles durant un quart de segle. Un llarg període, potser llarguíssim segons com es mire, reflex d’una prolongada etapa tardofranquista, seguida de la transició a la democràcia i finalitzada amb els primers passos de la integració d’Espanya en la CEE, hui UE.
Aquell museu gairebé romàntic, malgrat les noves fases projectades iniciada la darrera dècada del segle XX, precisament quan el menor dels Garín exercia fugaçment com a màxim responsable del Museo Nacional del Prado, anà completant-se amb tires i arronses, sempre retardatàriament independentment de qui governara a València i a Madrid, atesa la seua naturalesa doble: autonòmica i estatal. Un panorama que, fins avui mateix, s’allarga indefectible a pesar d’haver passat per ell com a directors –amb major o menor fortuna, més o menys efímers, ateses les circumstàncies, sovint adverses- especialistes i amateurs, que de tot hi ha hagut en les darreres dècades.
El museu que hi és a hores d’ara, un contenidor certament excepcional per la quantitat i, sobretot, per la qualitat del seu pòsit artístic, encara es debat entre el que és i el que pot ser malgrat els avanços, sempre tímids i insuficients. Mentre la política d’adquisicions segueix indistintament des de Madrid o València, a vegades –com esdevé últimament- a un ritme trepidant a càrrec de les arques públiques, el museu de l’avinguda de sant Pius V segueix funcionant a colps i redolons a l’espera d’uns recursos humans, burocràtics, econòmics i estructurals tan necessaris com l’aigua que no plou.
Una persona no fa un museu, ni ara ni des de fa mig segle ençà tampoc, sobretot mentre que el Consell no es prenga seriosament negociar la seua titularitat amb La Moncloa per tot allò que significa per als valencians. L’eterna contradicció d’un museu tan ric en fons com pobre en identitat. Un vertader drama que pocs o ningú sembla voler veure en un calidoscopi on es mesclen en l’actualitat els esplendors sorollistes (Palau de Scala, Museu de Belles Arts, Fundació Bancaixa i Ajuntament de València) amb l’ocàs en diferit de la Col·lecció Lladró (farcida també de sorolles).