UNA?, GRANDE? Y LIBRE?

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Dilluns passat a la nit es va consumar el valor de la mentida definitivament. Allò que Umberto Eco batejà com a la “màquina de fang” prengué definitivament carta de naturalesa en el debat que, uns quants milions de televidents, patirem a base de bé. Un esperpent en mans de dos dels principals aspirants a governar Espanya, un país divers, més bé menut i cada vegada menys lliure subjugat com està per una formació tan constitucional com anticonstitucionalista. Un partit que brota de la dreta amb naturalitat palmària a diferència de la constel·lació de partits que hi són més a l’esquerra del PSOE. Al capdavall, l’explicació succinta del per què els primers s’han fet amb les eleccions de maig i, si no ho remeia la mobilització massiva del bloc progressista, també es faran amb les d’aquesta mensualitat canicular.

Aquells són, en la forma i en el fons –monolíticament, vaja-, la mateixa cosa, mentre que els altres –malgrat algunes aparences de fons evidents- no ho són ni de lluny. Els primers saben que usant la mentida i l’insult amb recurrència tan manifesta com malaltissa, envoltats de la bandera d’Espanya i de les més ràncies proclames heretades del règim franquista, tenen més a guanyar que perdre, mentre que els esquerrans –per la seua pròpia idiosincràsia particularista i un tant miop- prou fan en resistir les escomeses d’un contrincant que fa anys perdé la vergonya, si és que la coneix. Crec que no.

I és que quan l’insult i la mentida institucionalitzades i permeses pels grans mitjans de comunicació es conjuguen amb lemes com “Que et vote Txapote”, el cercle de la indecència es tanca assolint una perillosa normalitat entre la ciutadania que, a base de escoltar o llegir una vegada i una altra més la cantilena, pot conduir a creure’s que hem estat i estem governats per autèntics delinqüents als que cal enxarpar, no només derrotar en les urnes. Un estat de les coses que de bell nou bé a demostrar que els mitjans (siguen els que siguen) justifiquen la finalitat (La Moncloa), una perillossíssima equació barroerament populista en què els promotors d’un disbarat tan descomunal s’han convertit en els sheriffs: ja saben, llei i ordre (o com VOX predica: palo y tente tieso) al crit pelat de derogar tot allò que olore a Sánchez, passant-se per l’arc del triomf nombroses mesures que han resultat força beneficioses per al conjunt de la societat (com podem comprovar i confirmen organismes internacionals), molt per sobre que altres poques desafortunades, molt a pesar seu i de tothom, malauradament.

Si aviat no ho impedim democràticament i amb responsabilitat cívica, tindrem una única nació (negadora de les veritablement originals), gran (en tant en quant resulta d’una visió manifestament imperialista en clau interna) i lliure (en realitat basada en el neoliberalisme, contrari a la socialdemocràcia). Ací anem adreçats de cap i peus de no exercir el dret constitucional que ens confereix la Carta Magna, envers un nou capítol propi de l’Espanya negra, eixa que hagué de quedar proscrita per caduca i obsoleta en les acaballes de 1975.

Amigues i amics, vivim temps convulsos i més que ho seran si no posem remei a temps per a desgràcia de la immensa majoria. No es prou el castic esdevingut a casa nostra? No és suficient la retallada de drets que anem a experimentar? Insistisc, no podem seguir deixant-li la cartera al lladre, sobretot quan el coneixem; eixe que, damunt, es vanaglòria de malifetes que, per no tindre, no tenen ni nom. ¿Com podem passar plana tan ràpidament i passar-li comptes destemperats als que, en temps difícils, ben rebolicats i incerts, vetlaren per la salut, el benestar i l’economia de tothom; als que –en condicions límit- intentaren posar pau en el vesper català auspiciat malèficament per Rajoy i cia., als que afronten diàriament les conseqüències nefastes de la invasió d’Ucraïna? Tot no ho ha fet bé l’executiu de Sánchez, com tampoc el de Puig, a pesar que allò bo ha estat molt per damunt que allò dolent, però si no ho remeiem en poc menys de dues setmanes el primer i la resta de progressistes correran la mateixa sort que el segon i els seus socis. En el fons, una enorme injustícia de què ens penedirem en mans dels qui no tenen escrúpols, són el partit de la corrupció per excel·lència i els campions de la mentida, l’odi i el rancor. Al capdavall, una nova impostura que encara es pot evitar.