AUTORIES GREGÀRIES

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

L’economia que envolta el món de l’art, sobretot des dels inicis del segle XX –punt de partida de l’art d’avantguarda- ha fet d’autors i autores més o menys excelsos (per a gustos els colors) individus amb segell de qualitat o, millor, dit, una mena de marca registrada. Si ho prefereixen una patent. El negoci de qui especula amb l’activitat artística necessita crear certesa en l’inversor, que veu en l’obra d’art autògrafa un estil recognoscible, un determinat artista i la seua signatura, si és precís.

El mercadeig artístic no es diferencia gaire d’altres negocis inherents a l’ésser humà quan l’objectiu és diversificar les inversions i enfortir l’economia pròpia en un sistema com el capitalisme. I enfortir-lo vol dir revaloritzar-lo, doncs la premissa és que un cop adquirit determinat bé aquest tinga un propietari que, a més de gaudir d’ell, siga rendible i no perda quota de mercat.

Eixe i no altre és el valor (monetari) que se li dona a l’art contemporani des de fa poc més d’una centúria de forma escandalosa i que pot ajudar a explicar la proliferació inaudita d’espais privats dedicats a ell en exclusiva. Un suculent negoci en què intervenen no pocs actors des de la primera i fonamental baula: l’artista gregari.

Marxants, galeristes, antiquaris, crítics i cases de subhastes completen la cadena fins arribar a l’inversor en el paper de col·leccionista. En línies generals un tipus sensible o no (no és imprescindible ser un entès en la matèria) en qüestions estètiques que –sovint assessorat per qui sí ho és i està molt ben relacionat- té el capritx o la ferma voluntat de diversificar la seua fortuna adquirint obres d’art. Però no qualsevol d’elles ni de qualsevol creador a l’ús, ja que, generalment, adquirirà peces d’uns en detriment d’altres. De qui, doncs? D’aquells que, en un moment determinat, depenent de factors diversos entre els quals està la seua originalitat –encara que no exclusivament-, s’ha fet o s’està fent un nom reconegut per mitjà de l’habilitat del seu agent artístic en col·locar la seua producció coneguda o emergent en determinats circuïts internacionals.

Un cursus honorum que també va acompanyat de la recepció de determinats guardons, bones crítiques i el reconeixement de la premsa. Encara que si l’obra genera polèmica i, per tant, major atenció, segueix sumant en l’haver. Circumstàncies totes elles que van fent de l’artista exitós un personatge conegut objecte del desig pel col·leccionista-inversor, qui sol menystenir altres col·legues de l’ofici malgrat la seua originalitat en quedar al marge del circuït esmentat. En realitat, la situació en què es troben molts que segueixen altres viaranys aliens al rebombori del descrit.

Un panorama molt complex en el que participa el sector privat, però també el públic a través de la política d’exposicions i d’adquisicions de determinats museus, vetat a una immensa majoria, com hem dit. Al remat, el germen que ha fet nàixer entitats privades com Bombas Gens o la Col·lecció d’Art Hortensia Herrero, entre les valencianes més conegudes, les quals s’insereixen plenament en aquesta cursa per oferir la novetat més candent fins a complementar, i/o rivalitzar, amb museus com l’IVAM o, més modestament en quant a pressupost, el MACVAC de Vilafamés. L’enriquiment d’uns propicia una determinada inversió cultural al seu gust per a gaudi de societats que es guien per la seua rutilància cosmopolita.

Eixe és potser el gran secret del boom de l’art contemporani més actual, el de la seua rendibilitat a curt i mitjà terminis per sobre, segurament, de la qualitat intrínseca de no pocs autors i les seues obres, beneïts i batejades respectivament per la crítica especialitzada. Aquella que, posem per cas, fou capaç d’entreveure fa uns anys la genialitat d’un tal Rablaci, l’acrònim del fill artista de Rafael Blasco i Consuelo Císcar quan el matrimoni era el més poderós de la política casolana i ella dirigia omnipotent l’IVAM.

En fi, és el que hi ha a hores d’ara i pertot arreu. Aplaudim a rabiar gestos com els de la família Soler a Marxalenes, encara que no ha acabat massa bé l’aventura i veurem com queda la seua integració en els discurs de l’IVAM, si finalment es duu a terme l’operació; com ara mateix els de la família Roig en un sentit paral·lel com a mecenes que desitgen compartir la seua fortuna, el seu èxit i gust per mitjà d’una sèrie d’autors gregaris de renom sense els quals res no tindria sentit.