Mislata perd a Enrique Faus Signes

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

A mitjans de juliol de 2000 una trucada canvià la meua vida. Alberto Morales, antic professor d’EGB i llavors inspector d’educació, em preguntà si encara pensava exercir de docent, ja que s’havia generat una plaça vacant en un col·legi de Mislata. Era boqueta nit i em vaig quedar atordit, la qual cosa no obstà perquè li contestara afirmativament. Fins eixe instant inesperat, havia acabat els estudis superiors i ja feia temps que seguia amb els cursos de doctorat a la Universitat de València, uns estudis llargament ajornats perquè sempre havia treballat des dels 18 anys en altres sectors professionals i no em quedava temps per a cloure’ls del tot amb la lectura d’una tesi que, per moments, se’m resistia.

Després d’eixe dia afortunat, vaig conéixer Enrique Faus [en la imatge, al centre amb Amparín, la seua dona, en març de 2006], l’emprenedor educatiu que havia fundat una escola privada-concertada a Mislata en 1963 i que l’havia anat ampliant amb èxit des d’aleshores conjuntament amb la seua família, principalment Amparín, Mª Amparo i Mònica. Convidat a visitar les seues instal·lacions a finals d’eixe mateix juliol, vaig decidir-me a canviar d’aires i aprofitar l’oportunitat d’exercir com a docent, almenys abans que se’m passara l’arròs.

Després d’un mes d’agost en què només vaig gaudir de mitja mensualitat com a temps de vacances en treballar per a una empresa de la construcció, arribà l’hora de la veritat en iniciar-se setembre i, amb ell, el curs escolar 2000-2001, fa poc més de 25 anys.

Nous companys i un nou lloc de treball per a començar una nova aventura en un sector a què mai no havia pogut pertànyer a pesar que sempre havia desitjat fer-ho. Aquell curs vaig ser tutor de 4t B d’ESO i una altra etapa s’inicià amb aquells primers alumnes de Mislata i de la seua rodalia. Un curs a què en seguiren altres més fins que, més avant -a pesar de les meues objeccions i reticències-, vaig exercir com a cap d’estudis. Un període especialment intens que acabà com el rosari de l’aurora, encara que després vaig continuar de professor fent el que més m’agradava: interactuar entre estudiants, les seues respectives famílies i els meus col·legues.

Enrique Faus ja era en aquelles dates tota una personalitat a Mislata, població que coneixia com la palma de la mà i on es menejava com a peix en l’aigua, també amb el Centre d’Acollida de Refugiats (CAR) de València, de què el col·legi arribà a ser carn i ungla des dels inicis dels anys 90 del segle passat (com ho és encara en l’actualitat). Una persona molt ben relacionada com respectada entre el veïnat -del barri de la Creu, en particular-, els seus alcaldes i crec que, sinó totes, la major part de les associacions de la localitat de l’Horta Sud. Si se’m permet l’expressió: un tot terreny disposat a matar hores extres per allò de consolidar el seu projecte personal quan decidí domiciliar-se amb la seua dona des d’Almiserà. Perquè si hi ha dos pobles que Enrique portava per senya en el seu cor, eixos no eren altres que on va nàixer i on va créixer amb els seus. Circumstància que el fa mereixedor amb escreix de ser nomenat fill predilecte d’un i fill adoptiu de l’altre. A tots dos els dedicà el llibre Bogeria pels meus pobles. Almiserà i Mislata (2009), editat conjuntament per ambdós ajuntaments i que, en escriure aquestes ratlles d’acomiadament, tinc entre les mans.

Enrique es va jubilar i en 2011 volgué que el seu llegat pedagògic el continuaren els treballadors que l’havien acompanyat en el projecte, alguns molt veterans, altres no tant i, sobretot, els més joves, entre els que es trobava la seua filla menuda, Mònica. La primogénita i antiga directora, Mª Amparo, en aprovar unes oposicions de FP, s’havia anat desvinculant de l’escola un poc abans. Naixia així Mestres de la Creu, SCV, encara que la popular nomenclatura de Col·legi Santa Creu segueix retolant l’accés als seus veterans aularis. Entitat que segueix, òbviament renovada, donant servei a mislateres i mislaters sent fidel als seus objectius fundacionals i obrint-se pas a nous reptes. No debades, avui es donen cita en les seues aules xiquetes, xiquets i joves d’unes 40 nacionalitats, un nombre d’alumnes semblant mentres vaig formar part de la seua complexa comunitat escolar fins els inicis de 2013. En realitat, una experiència diria que única en què el col·legi fou referent gairebé indiscutible quan la integració era més bé una entelèquia que una realitat.

La meua marxa a Xile i la tornada uns anys després a la Universitat de València van separar-me definitivament d’aquell primigeni cordó umbilical en el món de la docència, temps en què es forjà el professor que avui soc, per la qual cosa recordar a Enrique Faus el dia del seu òbit em sembla un acte de justícia, per la seua vàlua, pel seu coratge, per la seua vocació de servei i per la seua humanitat.

Volguera finalitzar aquest modest panegíric amb les paraules que li va dedicar el catedràtic Rafael Garcia Mahíques en el pròleg a l’obra dalt esmentada, les quals venen a recollir la personalitat inquieta del nostre protagonista: “Enrique Faus és una classe d’home d’aquells que, com diuen, va amb el cor en la mà, i això ho demostra no sols amb la passió pel poble que el va veure nàixer. Mislata és la població que ha tingut la sort de rebre millor aquest benefici, o millor, és a través de Mislata, per on Enrique ha canalitzat el millor de la seua vàlua humana i personal (…) La immortalitat està garantida per llibres com el present, que registren una memòria que ultrapassa moltes més generacions (…)”.

Quan isquen a la llum aquestes línies, les despulles d’Enrique Faus Signes trobaran cristiana sepultura en el cementeri del seu poble. DEP.