Quan era menut, veure el partit televisat en blanc i negre els dissabtes a la nit era una devoció, tant si ho feia al Casino com al Bar Avenida de Meliana. Era costum entre els futbolers prendre cadira, sense necessitat de consumir, seure’s i en silenci gaudir del match de torn. I així tots els caps de setmana amb la naturalitat d’aquells temps enquadrats en la dècada de 1970. Quan els bars obrien de sol a sol, eren professionals de l’ofici i es servien cafés, refrescs i begudes alcohòliques en barra, com també aperitius, esmorzars, dinars i sopars. Bars dels que ja no en queden en què s’entrava i s’eixia, s’enraonava, es llegia el periòdic i es jugava al dominó i a les baralles, per descomptat a billar si n’hi havia.
En aquella època d’estima sincera pels colors d’un club, tindre una samarreta d’un d’ells era tot un esdeveniment, tal com fer gala de botes i baló reglamentaris, ja que arribar a anar a veure un partit en l’estadi a València era el no va més. Sobretot, quan els nostres pobles no disposaven a penes de llocs adients on practicar el futbol, sovint imaginats en descampats propers als nuclis urbans i, més habitualment, en carrers poc transitats, aleshores alguns encara de terra. No era d’estranyar amb aquell panorama que foren els patis dels col·legis on l’activitat esportiva podia desenrotllar-se amb certa normalitat, en haver porteries d’handbol.
Com deia abans, a qui li agradava el futbol aviat es feia d’un equip, sense saber a ciència certa el per què d’eixa fidelitat, la qual podía vindre de l’àmbit familiar, del prestigi d’alguns equips o de la fama dels seus jugadors internacionals, o de totes tres circumstàncies. El més habitual era ser del València o del Llevant, però també del Barça o Madrid i, després, d’altres més que militaven en la Primera divisió, en un temps en què tothom seguia la selecció espanyola en tindre una mena de fortí al cap i casal, almenys fins el Mundial ‘82.
En eixe context, però ja entrats en la dècada de 1980, recorde escoltar amb els meus amics a casa l’agònic partit que jugà el València contra el Real Madrid al Luis Casanova, en què els nostres havien de guanyar per mantindre la categoria mentres que si ho feien els madrilenys eren campions de lliga. Molts nervis concentrats fins que Tendillo marcà de cap i, fins i tot, Árias en una gran jugada estavellà un xut en el travesser. Curiositats del futbol, Di Stéfano -que ací havia guanyat alguns títols com entrenador, no diguem al Real Madrid estant com a jugador- va perdre una lliga en el darrer sospir, a l’inrevés de com en 1971 la guanyà per al València a Sarrià.
Tanmateix, en 1986, tres anys més tard, aquell equip llorejat, el qual seguiria sent-ho més tard, feu una campanya desastrosa malgrat tindre un bon equip i certificà el seu descens a la Segona divisió per primera vegada en la seua història al Camp Nou abans que acabara la competició. En aquesta ocasió, els meus amics anaren a Barcelona però se’n tornaren amb un 3-0 demolidor. Experiències que sempre em venen al cap quan finalitza la lliga en comprovar la decepció de les aficions els equips de les quals baixen de categoria. En aquest campionat recentment acabat Oviedo, Girona i Mallorca. Però sobretot volguera recordar ara i ací al Saragossa, un històric del futbol espanyol que descendeix de la Segona divisió després de 77 anys en Primera i Segona, un club que ha guanyat lligues, copes i una Recopa, quan encara existia aquest trofeu, i per on han passat excel·lents jugadors internacionals.
El cas dramàtic de l’equip de la capital de l’Ebre em porta a l’actualitat del club de Mestalla, el qual acumula sis campionats jugant amb foc i burlant baixar de categoria en els darrers partits. Tant és així que, de seguir aquesta tònica, podria cremar-se de jugar tant amb el foc, quan la seua afició es mereix molt més que patir de la forma que ho fa. No com el Llevant, club que ha salvat els mobles a última hora quan gran part de la temporada ha estat catatònic fregant el drama, amb la diferència subtil de manejar un modest pressupost incomparable amb el del seu gran rival. Un gran mèrit per als d’Orriols.