Ara que es commemora el debut de Mario Alberto Kempes Chiodi, també conegut com ‘el Matador’, en el VCF un 16 d’agost de 1976, un jugador que marcà el futur del club i més avant SAE, em permet la llicència de relatar com el recorde des que el vaig conéixer en l’esplendor de la seua carrera mentres em formava com a integrant de la incipient pedrera blanca.
Recorde perfectament quan, mentres era estudiant de seté d’EGB, un servidor i altres companys li preguntàvem a Vicent Legua ‘sabata’ per l’evolució d’un futbolista argentí que acabava de fitxar l’equip de Mestalla (aleshores, Luis Casanova). Vicent, que tenia passe del club i assistia en persona als partits, només feia que parlar meravelles d’aquell crac en potència que xutava les faltes i els penals amb autoritat, a més de driblar en carrera enfilant-se amb èxit a la porteria contrària. La resta d’estudiants, que no teníem la mateixa sort i que no paràvem de jugar al futbol en camps perduts i alguns carrers asfaltats del poble, només podíem contemplar les jugades de l’argentí quan RTVE televisava algun partit del VCF disputat dissabte a la nit o, la mateixa corporació de comunicació pública, resumia la jornada lliguera els diumenges, sovint tard, en Estudio Estadio. Res a veure en com han degenerat els pospartits en totes les cadenes, pública i privades, reconvertits en pur i va espectacle alié a l’esmentat esport i atent a tot allò que l’envolta.
Kempes ja era el nostre ídol en els patis, sobretot en aconseguir el Pichichi durant la seua primera temporada en la Lliga 1976-1977, imposant-se a golejadors nats com Santillana. D’això en parlàvem i molt Lluís Monsoriu i qui açò escriu mentre esmorzàvem durant el recés escolar, fa també mig segle.
Tanmateix, aquella figura del futbol entrava i eixia de les nostres vides infantils més pel boca a boca i els cromos que per la constatació visual dels seus innegables mèrits, com deia, a través de la televisió i la ràdio i, més estranyament, per mitjà dels periòdics (sobretot els esportius) i la revista Don Balón. Sens dubte, eren altres temps. Un panorama que, en el meu cas particular i el del meu amic Paquito Tamarit, canvià 180º durant l’estiu de 1978, en plena canícula d’agost, quan, acompanyats del seu pare (i la pertinent autorització del meu), ens presentàrem en les oficines del VCF per a inscriure’ns en les proves selectives de la futura pedrera merengue. Unes modernes instal·lacions annexes a l’estadi que limitaven amb la futura Avda. d’Aragó (aleshores horts) en què l’aire acondicionat, la moqueta i cert luxe, a més d’una selecció de fotos històriques del club penjades en les parets, semblaven una mena de paradís per a dos xiquets de poble que mai no havien tingut l’oportunitat de córrer en un camp de futbol de terra.
A preguntes de l’oficinista, un home madur, alt, amb entrades i fi bigoti, el pare del meu amic fou taxatiu: Paquito era molt hàbil (cosa que era ben certa) i jo xutava fort (on tampoc li faltava la raó). Les credencials necessàries per a poder passar les proves entre agost i setembre de 1978, quan el nostre protagonista acabava de portar a l’Argentina a coronar-se campiona del món al país austral, marcar dos gols en la final i ser el màxim anotador del campionat. Quasi res! I això, sense tindre en compte que, prèviament, havia obtés el seu segon Pichichi en la lliga espanyola. Un mundial que gairebé no vaig gaudir com haguera desitjat, tret -això sí- de la finalíssima a Buenos Aires retransmesa en obert.
Aquell estiu fou de partit rere partit, tant al darrere del Luis Casanova com a les idíl·liques instal·lacions esportives de Paterna, encara que mai sobre cap superfície de xespa, sinó de graveta i terra, respectivament. A base de partits, tots dos vam ser seleccionats i poguérem conformar el primer equip d’alevins de la pedrera. El moment àlgid en què començàrem a coincidir ben a prop del nostre heroi sense cap discussió, quasi sense demanar-ho, que és com dir sense voler.
Algunes concentracions informals del VCF es feien en l’entrada, quasi sempre oberta, al costat de la rampa circular de l’estadi en l’Avda. de Suècia, moment en què sovint coincidíem els xiquets esperant el bus que ens traslladara a Paterna o a algun altre camp on disputar el partit dels dissabtes. Bonhoff, Solsona, Árias, Saura, Carrete, Botubot, Manzanedo, Kempes departien tranquil·lament mentre els admiràvem dissimuladament; cosa que es repetia a Paterna mentre preparaven amb Marcel Domingo (i els seus gossos) i, després, Pasieguito i Di Stefano el partit de diumenge a casa, on, mentre esperaven començar els exercicis pertinents, s’entretenien veient el nostre partit de lliga (el món a l’inrevés, certament). No era gens estrany que tots, futbolistes consagrats i alevins, infantils i juvenils, coincidírem en els vestidors -probablement dels més complets del país en aquell temps- i que, inclús, compartírem banquets, penjadors i dutxes amb la major naturalitat del món.
Imagineu-vos la distòpia -no trobe millor descripció- que suposava per a nosaltres, arribats d’un poble de l’Horta, tanta novetat i a eixe nivell. De camps perduts a camps reglamentaris de xespa impol·luta, de porteries amb pedres o peces de roba a immenses porteries reglamentàries, de pantaló curt, samarreta i esportives a vestuari i calçat oficial, de pilotes de goma dura i alguna de cuir a jugar amb el Tango oficial del Mundial 78… de veure als ídols de seleccions com l’espanyola, l’argentina o l’alemanya dels cromos o de la TV a tindre-los al costat de carn i ossos, o veure’ls disputar els partits des de la grada en disposar d’entrada lliure a l’estadi valencianista. Entre molts altres adolescents d’aleshores, poden donar fe d’això mateix Escribá, Giner o Fernando molt abans de debutar com a entrenador i futbolistes del VCF, respectivament.
Kempes, com també Bonhoff -campió mundial el 1974- eren tan nostres que mai férem cap ostentació del privilegi. Era tan normalitzada la convivència, salvant la distància abismal entre els uns i els altres, que no li donàvem la importància que tenia en les nostres vides en construcció. De fet, mai no demaní cap autògraf, menys encara una foto conjunta de record. A casa mai no em preguntaren tampoc per la qüestió, com si allò únicament important fora practicar un esport, lluny de l’exemple que podien donar-me aquells que tant admirava i que tan famosos eren mundialment. Ni tan sols hi hagué cap menció quan, durant la meua segona temporada com a infantil, vaig ser convocat a les oficines per ser el capità de l’equip per Ramos Costa, aleshores president del VCF, amb tots els capitans i principals jugadors del club per a celebrar el Nadal de 1979. On, entre altres, estaven Carrete, Bonhoff i, òbviament, Kempes.