Lluny quedaren els temps en què la selecció espanyola jugava com mai però perdia com sempre. Aquells partits dirigits per Ladislao Kubala des dels anys ‘70, incombustible ell, quan tenint bons jugadors mai no s’arribava a disputar Eurocopes ni Mundials amb assiduïtat. Tret d’aquella Eurocopa guanyada a la URSS en la dècada anterior, la cosa començà a canviar des del campionat mundial d’Argentina ’78 i l’europeu d’Itàlia ’80. Des d’aleshores, la selecció mai no ha deixat de disputar campionats i així fins ara mateix, quan s’acaba de guanyar el dret a jugar la seua segona final mundial als Estats Units d’Amèrica. La primera al 2010 fou la de la confirmació d’un canvi de cicle, el qual havia començat a l’europeu d’Àustria-Suïssa i seguí contra Itàlia en el campionat continental de 2012.
En aquestes participacions exitoses participaren alguns jugadors d’equips valencians com el València CF i el Vila-real, CF, tant com jugadors de la terreta. Com va a succeir ara amb Ferran (Foios) i Grimaldo (la Pobla de Vallbona), els dos únics valencians seleccionats per De la Fuente. Un combinat en què no hi ha futbolistes d’equips casolans, com tampoc del Real Madrid, excepcionalment.
Dels dos jugadors d’ací, només Ferran Torres ha disputat partits, encara que no com a titular. Un davanter que, sempre que ix, crea perill, no deixa d’incordiar a la recerca del gol. Més que com a extrem, el seleccionador l’utilitza de davanter centre, per tal de desequilibrar les defenses contràries jugant sovint d’esquenes a elles. Posició en què, a banda de bregar de valent, ha estavellat un xut al llarguer, ha posat un gol -posteriorment anulat pel VAR- i va assistir magistralment Merino per fer el gol de la victòria davant Portugal.
De no passar res estrany, és molt possible que el foier tinga els seus minuts en la gran final de diumenge a Nova York, la qual cosa podria suposar -de guanyar Espanya el partit- que es consagre en l’univers futbolístic després d’haver format part, fins el moment, del VCF, City i Barça, i haver guanyat títols importants en tots ells, tal com esdevé en la selecció. Per no esmentar els que va obtindre en les seccions inferiors de La roja, tenint com a entrenador a l’avui seleccionador, com tants altres membres del conjunt hispà.
No és casualitat que, fa uns anys, li posara tres gols a Alemanya, la tricampiona del món, en un partit amistós, a banda d’altres més a altres equips durant la seua trajectòria internacional com a seleccionat. La qual cosa el converteix en un valor segur en els partits que disputa el combinat espanyol. Per la seua lluita i el seu olfacte de cara a la porteria, res ens agradaría més que Ferran poguera cloure aquest mundial amb el gol que mereix, cosa que -com esdevé amb Iniesta- l’encimbellaria a mite futbolístic en cas d’obtindre la victòria i, amb ella, la segona estrella a l’escut que tan bé defensa.