Cultura/Fiestas Bonum, Verum et Pulchrum

Gaudí, el geni, l’arquitectura, la Sagrada Família i la gràcia de Déu

Por Ximo Company 19 septiembre 2026

L’any 1878 Antoni Gaudí va culminar els seus estudis a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Gaudí va rebre el títol de mans del seu director, el destacat arquitecte Elies Rogent i Amat (Barcelona 1821-1897), el qual, en entregar-li’l, va dir: “No sé si hem donat el títol a un boig o a un geni; el temps ho dirà”.

I, efectivament, el temps, que tot ho clarifica, ha confirmat la premonició d’en Rogent, decantant-se, de manera indiscutible, cap a la plena verificació d’Antoni Gaudí com un gran i irrepetible geni, com un dels arquitectes més excepcionals de la història de l’art i l’arquitectura universal

Fig. 1. Expedient acadèmic d’Antoni Gaudí. Fou expedit a Madrid el 15 de març de 1878. Les seues qualificacions són ben discretes. Evidentment, amb data de 1878, ningú, ni tan sols Elies Rogent, llavors director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, podia entendre l’excepcionalitat de Gaudí. ©Creative Commons. Public domain.

Fig. 2 Antoni Gaudí (1852 – 1926). El 15 de març de 1878, Gaudí va acabar els seus estudis. Tenia vint-i-sis anys. Necessitava una fotografia. La va encarregar al famós fotògraf cubà, Pablo Audouard (1856 – 1918). Era la primera foto que es feia. Aquell mateix dia, Gaudí, amb el seu habitual sentit de l’humor, va comentar al seu amic, l’escultor Llorenç Matamala: “Llorenç, diuen que ja soc arquitecte; m’he fet una fotografia i una targeta de visita”. Dibuixà l’esmentada targeta professional amb el seu primer domicili al carrer del Call, 11, 3r, al Barri Gòtic, Barcelona, on hi tenia una taula professional, de fusta i metall, dissenyada per ell mateix amb l’ajut d’Eudald Puntí, fuster-ebenista, i l’esmentat Matamala, escultor. ©Creative Commons. Public domain.

UN ARQUITECTE DIFERENT, ÚNIC

Certament, resulta innegable que les idees arquitectòniques d’aquell jove que va rebre el títol de mans d’Elies Rogent sobtaven i no eren una mera repetició del que s’havia fet fins llavors (historicismes i eclecticismes més o menys notables, més o menys discrets). Les obres de Gaudí, en canvi, totes, són úniques i irrepetibles. I no han deixat mai ningú indiferent. Segons George R. Collins, professor de la Universitat de Colúmbia, Nova York, i antic president dels “Amics de Gaudí” dels Estats Units, això era així perquè Gaudí, en cadascun dels seus projectes, anava més enllà de l’establert pels tiralínies; ell sempre, abans de plantejar-se una nova construcció, “tornava als orígens”; és a dir, observava, s’emmirallava i s’inspirava en les plurals fesomies de la Natura i en els seus desiguals comportaments; tornava a la realitat natural, a les seues formes, als seus colors i a la seua calidoscòpica geometria. En el fons, així s’ha fet sempre, a l’Antic Egipte, al món clàssic greco-romà, a l’època del Renaixement… Tothom sabia —i sabem— que en el gran llibre de la Naturalesa, escrit per Déu, està tot i s’hi troba tot; així ho recomanava Leonardo da Vinci al seu Tractat de la pintura. Només calia fer les coses, com resolia sempre Antoni Gaudí, ad naturae similitudinem, això és, inspirant-se i emmirallant-se en la sàvia naturalesa.

Fig. 3 Mas de la Calderera. Propietat de la família paterna d’Antoni Gaudí. Està situat a Riudoms (Baix Camp, Tarragona). Segurament aquí és on va néixer Gaudí el 25 de juny del 1852; i l’endemà fou batejat a Reus. Aquest espai és cabdal en la formació de Gaudí. Aquí, al llarg de molts caps de setmana i de diversos estius, va aprendre a alçar la seua mirada cap a l’arbrada i la volta estel·liforme d’aquest singular territori. Els plataners que observem en primer terme recorden l’estructura arborescent que Gaudí emprà, anys més tard, per exemple, a l’interior de la Sagrada Família. A més, a la Calderera, Gaudí va descobrir i es va enamorar de la gran obra de Déu, pare i creador. ©Creative Commons. Public domain.

Fig. 4 Taller d’Eudald Puntí (Torelló, Osona 1820 – Barcelona, 1889). La fotografia és de 1878. Al bell mig es troba Antoni Gaudí; a la seua esquerra hi veiem Eudald Puntí amb barret. En aquest taller, situat al carrer de la Cendra, al Raval, Barcelona, Gaudí hi descobrí un món obert per desenvolupar el seu ideari constructiu i decoratiu. Ja el freqüentava d’estudiant. Eudald li deixava pensar i fer. I a partir de 1885 (decoració del Palau Güell de Barcelona) Puntí col·laborà estretament en diverses obres de Gaudí. ©Creative Commons. Public domain.

D’altra banda, crec que podem dir que per primera vegada en la història de l’arquitectura, Gaudí, de forma intel·ligent, uneix, per sempre més, la forma i l’estructura, és a dir, el “tot” dels seus espais; en la seua arquitectura “tot” queda travat, cosit; això és, els elements sustentants (els que aguanten) i els elements sustentats (els que són aguantats). Ell, en tot moment, sabia que això era possible perquè així s’ho trobava mirant-se les arbrades del seu voltant. Gaudía, ben seré, deia: «El gran llibre, sempre obert i que cal esforçar-se a llegir, és el de la Natura». Ho deia així, repetidament, perquè hi veia, en aquesta Natura, l’obra del Creador. Això és importantíssim si de debò volem comprendre l’arquitectura de Gaudí. “L’arquitecte —deia Gaudí— és un col·laborador del Creador”; i afegia: “No hi ha bellesa sense amor a la veritat. Primer l’amor, després la tècnica”. De fet, al si de la seua família, i amb la seua mare Antònia al capdavant, li van transmetre l’amor a la Natura i a Déu; l’amor a la Veritat. “Tot surt —li deia Gaudí al seu amic Joan Bergós cap al tard de la seua vida— del gran llibre de la Natura”. “La Natura —repetia— sempre ha estat la meua mestra”.

Fig. 5 Sant Josep Manyanet i Vives (Tremp, 1833 – Barcelona, 1901). És el fundador dels Fills de la Sagrada Família; ell és el veritable ideòleg i inspirador del temple més famós del món. La Sagrada Família existeix perquè el pare Josep Manyanet, un avançat del seu temps i un ferm defensor de la família cristiana, va impulsar, per inspiració de Déu (la Divina Providència), la construcció d’un temple a Barcelona dedicat a la Sagrada Família. Manyanet, i això és molt important significar-ho, volia un temple expiatori, és a dir, una casa de pregària per purificar les faltes i pecats que es cometen i s’escampen cada dia arreu del món; una mena d’eficaç parallamps contra el mal. ©Creative Commons. Public domain.

Fig. 6 Josep Maria Bocabella i Verdaguer (1815 – 1892). Bocabella és un benemèrit “homenot” català, clau en la història de la Sagrada Família. És el mecenes esperat i provident. Hi va adquirir una àmplia illa de terreny erm de 12.800 m2 on s’aixeca el temple. Aquí el veiem en un oli que feu el pintor modernista, Aleix Clapés i Puig (Vilassar de Dalt 1846 – Barcelona, 1920). Clapés hi col·laborà amb el mateix Gaudí a la decoració del Palau Güell i a la Pedrera. ©Creative Commons. Public domain.

El seu estil tan personal, per tant, es basava sempre —seguint, només en part, i tot just en els inicis, l’ideari de Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (París, 1814 – Lausana, Suïssa, 1879) —, en l’observació i l’assimilació de l’esmentada Natura. I és d’aquí, de la Natura, d’on Gaudí obtenia les seues formes geomètriques reglades, i també les formes més inversemblants, com ara el paraboloide hiperbòlic, l’hiperboloide, l’helicoide i el conoide. A la vegada, i per entremig de les seues obres, i examinant bé la seua sòbria i ben austera manera d’encarar l’existència humana, hi veiem també, jo diria, que amb total claredat, quines han estat les grans passions de Gaudí durant tota la seua la vida. No m’hi podré estendre en totes de manera exhaustiva, però aquí us les deixo, si més no de forma anotada: 1 l’Arquitectura, 2 la Natura, 3 l’Espiritualitat (la religió) i 4 un gran amor —ben de cor, net i transparent— a la seua “Dolça Catalunya” que tan bé va saber dibuixar Jacint Verdaguer a L’emigrant de 1879.

Però bé, de totes les seues obres, la Sagrada Família, amb la seva indestriable bellesa formal i estructural, i amb el seu poderós i molt ric significat —quasi interminable—, és la que voluntàriament he seleccionat per a aquest escrit. Us he de confessar que la Sagrada Família sempre m’ha corprès. De seguit, tan bon punt aixeques la mirada, diria que a l’instant, ens atrapa i ens desarma. Ho comprovarem de seguit.

LA GESTACIÓ DE LA SAGRADA FAMÍLIA. EL MAS DE LA CALDERERA

De primer m’agradaria advertir que els inicis, la gestació i el creixement constructiu de la Sagrada Família són fruit de la Divina Providència. Diria encara més: Antoni Gaudí, des de ben petit, va estar tocat, per sempre més, per la “Gràcia de Déu” i per la seua Divina i ben fecunda Providència. En efecte, Gaudí, a mesura que es feia gran, no podia deixar de pensar, i sobretot de comprovar, que “L’arquitecte era i és —com hem esmentat més amunt— un col·laborador de Déu, del Creador”. Ell mateix, sense pretendre-ho, acabaria convertint-se, per tant, en un alter Deus (un altre Déu), com deia Leon Battista Alberti al segle XV. Un home, a més, capax Dei (sant Agutí), això és, capaç de Déu, capaç d’enraonar amb Déu, d’infondre vida, com fa Déu, a les seues obres arquitectòniques. Gaudí fou un home, en definitiva, capaç d’assolir una relació molt propera, singular i personal amb Déu, amb l’Absolut.

Fig. 7 Gaudí amb un grup d’intel·lectuals a Elna (Occitània). Fou en juny de 1883. Entre els acompanyants hi ha Víctor Balaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller i Jacint Verdaguer al bell mig, qui hi va llegir uns fragments del Canigó.© La II·lustració Catalana, núm. 552, gener, 1914.

Sí, segurament, tot això s’ensumava a un lloc clau en la història de Gaudí: El Mas de la Calderera (Riudoms), situat molt prop de Reus. De debò, aquest encisador indret té molta importància en la vida d’Antoni Gaudí. Ell, essent un petit vailet ja s’hi embadalia tot contemplant la Natura adés esmentada; és a dir, l’obra exquisida d’un Déu creador. Aquí, a la Calderera, ho tenia tot; era el seu gran llibre de l’arquitectura i de la vida, que se li obria de bat a bat; i aquí, de mica en mica, Gaudí es va deixar amarar per la sobreabundància d’aquesta “Gràcia” que li permetia mirar i comprendre el món d’una manera diferent, sobretot privilegiada, tal com esmenta Hans Urs von Balthasar a la seua Glòria: Una estètica teològica; en efecte, és aquí, al genuí i molt tranquil Mas de la Calderera, en un ambient verge, net i pur, on Gaudí anava adquirint una diferenciada capacitat d’observació i de “percepció” de tot el que l’envoltava (l’anomenada Wahrnehmung que esmenta Balthasar); és a dir, una “percepció” profunda que li obria les portes a la comprensió de la veritable “Ontologia de la Bellesa”, i que l’endinsava en el coneixement del mateix Déu, és a dir, a la Calderera Gaudí descobria com era la mateixa Ontologia del Déu creador (la Herrlichkeit, que tantes vegades cita i ens recorda von Balthasar); i, no us ho perdeu, també aquí, a la Calderera, de l’amorosa mà de la seua mare Antònia, Gaudí anava capint i comprenent l’autèntica “Veritat de les Sagrades Escriptures”. Sí, i així, a més, de ben petit, Gaudí va aprendre a descobrir i distingir com eren, de debò, el pulchrum, el verum i el bonum, els tres transcendentals tan estimats per Balthasar, això és, la Bellesa, la Veritat i el Bé en majúscules, tres inequívocs atributs de Déu, que estan inconfusiblement units, i que estan per sobre nostre (per sobre de tots els humans en general), i que només poden copçar, en plenitud, els nets de cor, els de mirada beatífica, sempre que, és clar, aquests tinguin —com tenia Gaudí— ben encesa i ben viva la llanterna creativa i comprehensiva, dels ulls de la fe, és a dir, l’oculata fides.

Fig. 8 Gaudí en família. Es tracta d’una fotografia de 1904 feta al monestir de Montserrat. A la part superior hi veiem a Antoni Gaudí, amb barret i fumant un cigar, amb 52 anys; el seu pare, de negre, Francesc Gaudí i Serra, calderer, amb 91 anys (la mare de Gaudí va morir a causa d’una hemiplegia el 1876 amb 63 anys), la seua neboda Rosa Gaudí Egea (1876–1912), que va morir de tuberculosi pulmonar, i el Dr. Pere Santaló i Castellví (1849–1931), que fou un dels amics íntims i el metge particular d’Antoni Gaudí. Val a dir que la major part dels familiars de Gaudí estan soterrats al cementiri del Poblenou de Barcelona; avui, totalment incomprensible (des que Gaudí va deixar de pagar les despeses del nínxol núm. 1.756) reposen tots (pare, mare, germans nebots…) en una fosa comuna. ©Creative Commons. Public domain.

Sí, així, crec jo, que va viure sempre Antoni Gaudí: net i pur, i, com deia, amb una molt potent i particular oculata fides (els ulls de la “Gràcia” i de l’esmentada fe). Ens conta un dels seus deixebles més estimats, Isidre Puig Boada, que Gaudí sovint li repetia que “un dels beneficis que Déu m’ha concedit és el do de la castedat”. Amb quina pau i amb quina serenor parlava d’aquesta preuadíssima puresa: “Em preservà —deia Gaudí— de moltes tribulacions i amargures”. El papa Lleó XIV ja va subtratllar el 10 de juny de 2026, que “Gaudí era un arquitecte ardent de fe”. Una fe segurament iniciada i adquirida mercès a “l’empremta silenciosa —i decisiva com acostuma a succeir quasi sempre— de la seua mare, Antònia Cornet” (Xavier Pete). Així fou la infantesa de Gaudí, pura i mai no contaminada, transcorreguda i sadollada, si més no els caps de setmana i durant diversos i llargs estius, al vital Mas de la Calderera de Riudoms; un espai, com dèiem, apropiat pels nets de cor, tal com ho era aquell feble i esprimatxat vailet que li deien Antoni Gaudí. Tornarem, més endavant, sobre aquesta privilegiada —i ben decisiva— “Gràcia de Déu” rebuda pel nostre arquitecte.

Fig. 9 Gaudí. Carnet d’accés a l’Exposició Universal de 1888. El nostre arquitecte apareix calb. De fet, tenim aquesta imatge gràcies a un tràmit oficial. Ell no era procliu a fer-se fotografies. ©Creative Commons. Public domain.

Fig. 10 Gaudí amb el Bisbe Enric Reig i el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Fou en 1914. Gaudí els explica, a ells i a la resta d’autoritats, la Sagrada Família. ©Creative Commons. Public domain.

LA SAGRADA FAMÍLIA I ELS INTERMEDIARIS DE LA DIVINA PROVIDÈNCIA

Ara bé, aquesta “Gràcia de Déu”, o aquesta “Divina Providència” sovint acostumen a intervenir a través d’accions i de persones ben concretes. En primer lloc, hi ha l’entranyable figura del pare Sant Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 1833 – Barcelona, 1901), prevere, fundador dels Fills de la Sagrada Família; ell és el veritable ideòleg i inspirador del temple més famós del món. Es podria dir que la Sagrada Família existeix perquè el pare Josep Manyanet, un avançat del seu temps i un ferm defensor de la família cristiana, va impulsar, per inspiració de Déu (la Divina Providència), la construcció d’un temple a Barcelona dedicat a la Sagrada Família. Manyanet, i això és molt important significar-ho, volia un temple expiatori, i “això vol dir —d’acord amb el que li deia Gaudí a Bergós— que ha de nodrir-se de sacrificis”; és a dir, una casa de pregària per purificar tantes faltes i pecats que es cometen i s’escampen diàriament arreu del món; una mena d’eficaç parallamps contra el mal; un monument destinat a perpetuar la fe de Maria, la laboriositat de Josep i l’amor de Jesús per tots els homes i dones del món, els quals, al capdavall, encarnen i fan desitjables les diverses i molt benefactores virtuts de la Sagrada Família de Natzaret, com ara la Humilitat, l’Obediència, la Confiança, la Paciència, el Treball quotidià, l’Esperit de servei i la indissoluble Unitat familiar. De fet, Gaudí sempre va considerar el sacerdot trempolí com “un home de Déu, un bon conseller, un puntal i una inspiració constant”. I, ens convé recordar, que el papa Sant Joan Pau II, en la seua visita que feu al temple de la Sagrada Família l’any 1982, ja va reconèixer que “aquest temple es deu a la inspiració del pare Josep Manyanet”.

Fig. 11 Gaudí a la processó de Corpus de Barcelona. 19 de juny de 1924. Gaudí hi participava com a membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, una entitat a la qual estava molt vinculat. Es tracta d’una de les darreres i més famoses imatges gràfiques de l’arquitecte en vida, presa pel fotògraf Josep Brangulí i Soler (l’Hospitalet de Llobregat, 1879 – Barcelona, 1945). ©Creative Commons. Public domain.

Nogensmenys, per construir una basílica tan gegantina, i sobretot tan poderosa contra el pecat i la roïndat del mal, com la que sempre somnià el Pare Manyanet, calia el concurs d’un mecenes que estigués ben disposat a impulsar i finançar una obra tan volguda i silenciosament pensada per l’esmentada Divina Providència (a través del Pare Manyanet), i, alhora, tan monumental i sobrehumana com el que comprovem cada dia, si és que tenim la fortuna de passejar davant pel davant del temple, com em passa a mi, i alces la mirada envers la seua formidable i miraculosa construcció. Però bé, fos com fos, el mecenes esperat i provident hi arribà; i ho feu a temps. Fou l’àngel bo i filantrop, Josep Maria Bocabella i Verdaguer (Barcelona 1815-1892), “un home extraordinari” d’acord amb Gijs van Hensergen (2001). Bocabella, a més, fou l’ardent fundador, el 1866, de l’Associació de Devots de Sant Josep, que aviat arribà a tenir vora 600.000 associats. Doncs, bé, l’any 1881 Bocabella va adquirir un terreny a l’Eixample barceloní, en un lloc conegut com el Poblet, situat al voltant de la zona que actualment delimiten els carrers de Nàpols amb Marina i Mallorca amb València; en realitat és el nom històric d’una zona, prop del Camp de l’Arpa, a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals (des de 1897 districte de Barcelona), que aleshores era un territori ampli, gairebé deshabitat, amb cabres banyudes que pasturaven a l’ample, horts i alguns camps de cereals i vinyes, situat als afores de la muralla de Barcelona. Tot amb tot, Bocabella hi va adquirir una àmplia illa de terreny erm de 12.800 m2 que li costà 172.000 pessetes (1.034 €). Aquest benemèrit prohom va morir el 1892, i va ser justament soterrat a la capella del Sant Crist de la cripta de la Sagrada Família.

Fig. 12 Gaudí amb el nunci apostòlic, Francesco Ragonesi. Va visitar les obres de la Sagrada Família el 2 de juny de 1915. En veure el temple el nunci va quedar tan impressionat que va definir Gaudí com “el Dante de l’arquitectura”. ©Creative Commons. Public domain.

També sabem que Bocabella, fou qui, de part de l’Associació de Devots de Sant Josep, va encarregar el primer projecte de la Sagrada Família a l’arquitecte diocesà de Barcelona, Francesc de Paula Villar i Lozano (Múrcia 1817-Barcelona 1901), que ideà un discret conjunt neogòtic, un més, del qual només es va construir part de la cripta. La seva primera pedra es posà el 19 de març de 1882, festivitat de Sant Josep, en un acte solemne que va presidir el bisbe de la ciutat, Josep Urquinaona. Tanmateix, Villar aviat va abandonar el projecte (això succeí el 1883) per desavinences amb Joan Martorell i Montells (Barcelona 1833-1906), arquitecte assessor de Josep Maria Bocabella. A partir d’aquí, la Divina Providència continuà amb els seus insondables designis. En principi, l’esmentada Associació de Devots de Sant Josep, amb Bocabella o els seus familiars al capdavant, va oferir l’encàrrec al prestigiós Martorell, però aquest, no saben ben bé per què, va refusar la seva realització, recomanant, en canvi, el jove Antoni Gaudí, “l’elegit”, “el profeta dels ulls blaus”, d’acord amb Bocabella (i Josep Pla), qui, inesperadament, es va fer càrrec del projecte, tot convertint-lo, des d’aleshores, en l’obra de la seva vida. Per tant, des de 1893 i fins a la seva mort el 1926, l’obra ha estat sempre dirigida per Antoni Gaudí, auspiciat, això sí, pel suau, imperceptible, però molt eficaç buf —i escalf— de la Divina Providència.

Fig. 13 Dos retrats de Gaudí. A la dreta hi veiem Gaudí a la Processó del Corpus de Barcelona de l’any 1924, que hem vist més amunt. A l’esquerra veiem la imatge en pedra del mateix Gaudí d’abans, ara realitzat per Josep M. Subirats (Barcelona, 1927–2014) en 1989. És un magnífic detall del conjunt de “Jesús consolant les dones de Jerusalem”, situat a la façana de la Passió. ©Creative Commons. Public domain.

I aquest mateix escalf, siguem-ne tots ben conscients, ha continuat, continua i continuarà misteriosament omnipresent —i indeleble— en el desenvolupament de la Sagrada Família. I així, de moment, fins a la vinguda del papa Lleó XIV, el 10 de juny de 2026, quan el Sant Pare hi va oficiar una missa solemne en commemoració del centenari de la mort del Venerable Antoni Gaudí i va beneir la culminada torre de Jesucrist de 172,5 metres —la més alta del món— rematada amb una gran creu tridimensional de quatre braços; i aquí, a la base del suport que sosté la creu, hi ha inscrites en hexàgons o escuts resolts amb el conegut trencadís ceràmic d’Antoni Gaudí, les paraules de lloança a Crist «Tu solus Sanctus, Tu solus Dominus, Tu solus Altissimus» (Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim).

¡Què important fóra que repetíssim i meditéssim tots —moltes voltes— aquestes paraules de sincera lloança!: “Vós sosteniu el món; Vós sou, Déu meu, el gran constructor de la Sagrada Família”. De fet, era el mateix Gaudí qui li ho deia així, amb tota claredat, al seu bon amic, Cèsar Martinell: “la Providència, amic Cèsar, la Providència salvaguarda el temple”. I afegia: “A la Sagrada Família tot és providencial, fins i tot, la meua entrada com a arquitecte”.

Fig. 14 La Sagrada Família cap al 1900. Hi veiem la Sagrada Família en els seus inicis constructius a l’emplaçament de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals (des de 1897 districte de Barcelona), que aleshores era un territori gairebé deshabitat, amb diverses cabres banyudes que hi pasturaven a l’ample. ©Creative Commons. Public domain.

I bé, amb aquesta assossegada —i alhora indeturable— Providència, les obres continuen avui sense cap intermitència, ara, amb la pulcra i ben generosa participació del seu actual arquitecte en cap, Jordi Faulí i Oller (Barcelona, 1959), qui segueix al capdavant de les obres amb intel·ligència i serenor, sempre fidel a les directrius establertes per Antoni Gaudí i a tot allò que li xiuxiueja, és clar, la Divina Providència. És important recordar que Gaudí, per exemple, va deixar perfectament escrit: “Gravitant sobre les quatre altíssimes columnes del creuer, s’alçarà el gran cimbori, rematat a 176 metres per una grandiosa creu de quatre braços acanalats. Al mig hi haurà l’Anyell Diví i les llegendes “Amén”, “Al·leluia”. La creu serà de cristall, de dia reflectirà la llum del sol i a la nit, per mitjà de potents focus, projectarà feixos de llum sobre la ciutat” (Quart Àlbum del Temple Expiatori de la Sagrada Família, 1927-1929). I així ha sigut

Fig. 15 Torre de Sant Bernabé. 1925-1926. Es va acabar poc abans de la mort de Gaudí. Té 98 metres d’alçada; les dues del centre, dedicades a sant Simó i sant Judes Tadeu, amiden 107 metres. L’última està dedicada a sant Maties. Aquesta fotografia permet veure les antigues edificacions al voltant de la Sagrada Família. La torre està rematada amb el famós “trencadís”, i en el pinacle superior Gaudí reuní i sintetitzà els tres atributs simbòlics dels bisbes: la mitra, el bàcul i l’anell. Les altres torres foren acabades pel seu deixeble Domènec Sugrañes (Reus 1878 – Barcelona 1938) entre 1926 i 1930. Sugrañes fou el director de la construcció de la Sagrada Família entre 1926 i 1936. ©Creative Commons. Public domain.

GAUDÍ: UN SENTIT ÚNIC DE LA GEOMETRIA I EL VOLUM

Sé que es poden dir moltes coses sobre l’extraordinari concepte de la geometria que sempre ha distingit l’arquitectura de Gaudí. Ell va inventar una quantitat considerable de mecanismes, sistemes i elements arquitectònics, i va formular un llenguatge arquitectònic i geomètric de gran simplicitat constructiva. Durant molts anys, va cercar en els seus projectes el mecanisme estructural del sistema de columnes, pilars i voltes. Gaudí fou capaç d’idear una combinació de funicles o corbes d’equilibri, d’estructures voltades amb el sistema de càlcul, com trobem, per exemple, a la seua famosa maqueta esterostàtica de cordill i saquets de perdigons. Gaudí explicava a Bergós que “la geometria per a la realització de superfícies no complica, sinó que simplifica la construcció”.

Fig. 16 Gaudí, amb la cara coberta, i el seu amic Lluís Millet. 1920. Lluís Millet i Pagès (el Masnou, 1867 – Barcelona, 1941) fou músic i fundador de l’Orfeó Català. Eren amics propers i compartien la passió per la música sacra; Gaudí anava regularment a l’església de Sant Felip Neri a cantar i conversar amb els membres del cor. Quan Gaudí va morir l’any 1926, Lluís Millet va ser un dels encarregats d’acompanyar el taüt i va dirigir el cor de l’Orfeó Català interpretant un Rèquiem a la Sagrada Família. A la fotografia Gaudí es cobreix la cara per la seua voluntat de viure discretament. ©Creative Commons. Public domain.

Crec que podem dir que Gaudí té una visió corpòria, sempre natural, quasi antropomòrfica de la seva arquitectura; per això, corba els murs; quasi sempre ho fa per tal d’aconseguir un acabat geomètric diferent i una plasticitat més gran. Gaudí idealitza i simplifica tot el que observa i aprecia en la natura; i així, fins a arribar a les últimes estructures, les arborescents, per exemple, precisament ajustades i ben depurades en la seva extraordinària obra de maduresa: la Sagrada Família.

“L’ORIGINALITAT CONSISTEIX A TORNAR A L’ORIGEN”. ANAR I TORNAR A DÉU

Tot amb tot, Gaudí, ara i adés, simplificava i repetia sovint el mateix, és a dir, tornava al seu axioma fonamental: “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, com resa a l’encapçalament d’aquest epígraf. Per això, com s’ha dit més amunt, Gaudí admirava i fins i tot sospirava per comprendre l’obra de Déu en la natura.

¿Nogensmenys, on va descobrir i com va envigorir Gaudí aquesta revolucionària realitat que demostra la presència de Déu en la natura? Ara, de bell nou, reprendrem, si és que es pot parlar així, del decisiu Mas de la Calderera de Riudoms.

Fig. 17 Visita del CADCI a la Sagrada Família. 1920. El CADCI és el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, una entitat catalana fundada a Barcelona l’any 1903. El CADCI defensava els interessos dels dependents de comerç i altres treballadors, i promovia activitats culturals i educatives.
Va esdevenir un important centre de difusió del catalanisme polític i cultural, especialment durant el primer terç del segle XX. Era apreciat per Gaudí. ©Creative Commons. Public domain.

Mireu, un bon dia Gaudí contava al seu bon amic, Joan Bergós, que, de xiquet, a causa de la seua feble salut, ben sovint havia de caminar a dalt d’un ruquet i que, per tant, havia de deixar de banda els jocs habituals dels seus companys i quedar-se en solitari al Mas de la Calderera, la qual cosa —explica Gaudí— “va afavorir en mi el meu esperit d’observació i contemplació”. I també, en aquests fecunds, diguem, “recessos contemplatius”, el vailet Gaudí, sempre —això sí, amb la silenciosa, però decisiva presència i participació amorosa de la seua mare Antònia Cornet—, s’hi trobava, diguem-ne, també, a la seua manera, amb Déu. Sí, amb un Déu de dues cares. La primera cara que Gaudí va descobrir era la d’un pare bo a qui ell, Gaudí, podia estimar. Així li ho havien ensenyat des de ben petit. La segona, encara serà molt més decisiva: Gaudí descobria que ell era molt estimat per Déu. La diferència és abismal. És a dir, jo, ben cert, el puc estimar, a Déu, però puc ser, de vegades, quelcom inconstant. Però ell, Déu Pare, sempre —i sense cap fissura— m’estima, a mi, tal com sóc, com un veritable fill seu. És a dir, era el mateix Gaudí qui podia deixar-se estimar i deixar-se modelar i transformar per aquest bon Pare; sí, Gaudí podia deixar-se amarar per la seua infinita misericòrdia, per l’amor a desdir de tot un Déu que es delecta en la seua criatura. Què important era —i és— saber això, descobrir-ho, verificar-ho a peu d’obra: deixar-se estimar per Déu, comptar —sempre i per a tot, també per a construir una Sagrada Família— amb l’amor d’un Déu totpoderós i provident.

Mireu, ben de debò: experimentar la infinitud d’aquest gran amor de Déu Pare fou el gran motor i el principal distintiu que tothora nodrirà la confiança, la seguretat i l’originalitat constructiva de Gaudí. Això no sols li va obrir i eixamplar les seues expectatives arquitectòniques, sinó que li quedà imprès, per sempre més, a la pensa i al cor d’Antoni Gaudí. Amb Déu a la nostra vora sempre podrem assolir fites molt més altes. Sempre podrem ser molt més agosarats. A més, passat el temps, aquest bon Déu se li revelaria al nostre Gaudí com un Déu creador i —compte amb el detall— arquitecte com ell. Sí, aquest Déu Pare, que tant estimava Gaudí, fou el seu gran mestre; i ho fou en totes i cadascuna de les seues obres arquitectòniques, en totes les obres ideades i aixecades per Antoni Gaudí.

Fig. 18 Antiga caseta del guarda del solar. Cap 1900. Des de 1883 existia un petit edifici de planta baixa, que era per al guarda del solar, situat a la confluència dels carrers Provença i Sardenya. Una petita construcció que es va anar transformant i ampliant; va servir d’obrador a Antoni Gaudí. A aquest conjunt s’hi va sumar un edicle. Una petita dependència que servia d’oratori, de sala de reunions i on hi havia una imatge del consell de disciplina dels estudiants de l’escola de la Sagrada Família. Segons Umberto Viotto, arquitecte adjunt i responsable de la gestió de projectes de la Sagrada Família, actualment s’està museïtzant aquest espai. La imatge ens permet veure una instantània docent d’aquest espai obtinguda cap al 1900. ©Creative Commons. Public domain.

De ben segur que en aquesta decisiva primera època, la seua mare l’anava encaminant també cap al coneixement d’una sana i robusta dimensió de pura doctrina cristiana. Hem de suposar que en aquell temps, al vailet i jove Gaudí li quedarien bastantes estones per anar aprofundint en els primers rudiments de la Teologia o en la riquesa de la Litúrgia. I llegiria i meditaria, evidentment, com hem esmentat més amunt, la Paraula Sagrada de Déu. ¡Quantes coses bones, en definitiva, no li va proporcionar la pacífica i ben fecunda Caldedera de Riudoms!

ELS BONS AMICS DE GAUDÍ

Òbviament, aquesta dimensió, diguem-ne, teològica i espiritual, progressivament aniria enriquint-se i consolidant-se mercès als seus privilegiats contactes amb amics i personatges ben doctes com ho eren els bisbes Josep M. Urquinaona, Joan Grau, Joan Torres i Bages, Joan Campins, els poetes i escriptors Jacint Verdaguer o Joan Maragall, el culte vigatanisme liderat pel bisbe Josep Morgades i el canonge Jaume Collell, o l’Enric d’Ossó i Cervelló, eclesiàstic promotor del Col·legi de les Teresianes de Barcelona, qui precisament va ajudar Gaudí en la seua serena comprensió de la mística del “castell interior” de Santa Teresa; o bé, el seu culte i pacífic confessor personal, Mn. Lluís M. de Valls, de l’Oratori de sant Felip Neri, que tant va ajudar el nostre arquitecte Gaudí a viure la seua àrdua ascensió al seu propi “castell interior”.

Fig. 19 Inauguració del conjunt escultòric de la “Sagrada Família”. Es troba al bell mig de la Façana del Naixement. L’acte inaugural tingué lloc el 19 de març de 1958, festivitat de Sant Josep, És obra de l’escultor gironí Jaume Busquets i Mollera (Girona, 1903 – Barcelona, 1968). La tendra escena d’aquest Naixement, amb Sant Josep, la Verge, el Nen, el bou i la mula va ser emprada com a Nadala pel papa Benet XVI el 2010. ©Creative Commons. Public domain.

Admeto, de tota manera, que sabem ben poca cosa, del cert, dels pares de Gaudí, amb Antònia, la seua mare, sempre present, si més no a l’ombra. Tanmateix, estic ben segur que en boca de Gaudí podríem posar, per exemple, unes paraules que el “papa bo”, sant Joan XXIII, va dirigir als seus pares el 25 de novembre de 1930 en la celebració del seu 49è aniversari. Aquí les teniu. No tenen pèrdua: “Quan vaig sortir de casa cap als deu anys, vaig llegir molts llibres i vaig aprendre moltes coses que vosaltres no em podíeu ensenyar. Però aquelles poques coses que vaig aprendre de vosaltres a casa encara són les més precioses i importants: sostenen, donen vida i calor a les moltes altres que vaig aprendre després, durant tants anys d’estudi i d’ensenyament”.

De fet, anys després, a mesura que Gaudí anava construint la Sagrada Família, anava recordant els inoblidables dies i els poderosos ensenyaments forjats a la Calderera. I, aleshores, a Gaudí va passar-li una cosa bastant sorprenent, tal com ens ho explicava Mn. Lluís Bonet i Armengol (Barcelona, 1931-2026), pocs anys abans del seu traspàs; ell, com tots sabem, fou, durant molts anys, l’antic rector de la Sagrada Família i el vicepostulador de la causa de beatificació d’Antoni Gaudí. Doncs bé, segons Mn Bonet la Sagrada Família i Gaudí es retroalimentaven mútuament. Ben curiós, però ben cert. És a dir, Gaudí anava donant-li forma a la geometria i a l’estructura del temple, i aquest, l’edifici, anava modelant el talent constructiu i la humanitat d’Antoni Gaudí. A la fi, la rectitud i la santedat de l’arquitecte s’alambinaven, mica amb mica, al contacte amb la Sagrada Família. I anava experimentant una vivència cada vegada més gran i profunda de la seva fe. Potser, qui millor va captar aquesta simbiosi entre el monument i el mestre constructor fou el poeta Joan Maragall (Barcelona, 1860 – 1911) a la Veu de Catalunya del 15 de gener de 1905, quan va pronunciar: “Allà a la Sagrada Família, hi passen coses admirables. Al redós d’aquelles pedres ja miraculoses, s’hi congria un món nou: el món de la pau”. Sí, eren pedres que pacificaven i enlairaven Gaudí com a persona de pau i com a arquitecte.

Fig. 20 Façana del Naixement. 1894–1926. Som davant d’un poema immens, irrepetible, d’excelsa bellesa, d’amor a Déu i a tota la humanitat. Poc abans de morir Gaudí va dir: “Hem fet una façana completa del temple, perquè la seva importància faci impossible deixar de continuar l’obra”. Era i és una visió profètica. ©Creative Commons. Public domain.

En fi, com ha assenyalat Mn. Armand Puig, “Gaudí és un geni”, però és també “un sant”. El detall és ben important. I ens conta Gijs van Hensbergen que quan més s’endinsava Gaudí en “el sofriment” personalment i lliurement ofert a Déu en silenci, “més esplèndida es tornava la seua arquitectura”. Tot, al capdavall, anava depurant-se i purificant-se: l’arquitecte, la seua persona, el seu pensament i la seua obra: la Sagrada Família. Com ha escrit Carmen Güell (2001), rebesneta del gran mecenes de Gaudí, d’Eusebi Güell i Bacigalupi (Barcelona, 1846 – 1918): “aquell jove arrogant, àvid d’èxit professional i social s’havia anat transformant en un asceta concentrat en la seua catedral”, convençut, a més —deia Gaudí—, que “el meu client no té gens de pressa”.

UN HOME DE DÉU

És veritat que Gaudí va tenir sempre un caràcter bastant introvertit. Saben, com s’ha dit una mica més amunt, que des de petit va tenir un problema reumàtic que li va impedir portar una vida normal per a la seva edat i que aquest inconvenient l’acompanyà per sempre. Això, certament, li va comportar tenir un caràcter un pèl sec, retret i reservat. Però, com diu Gijs van Hensbergen, “Gaudí era religiós, però mai no un ermità”. És veritat que la seua rectitud moral i les seues conviccions cristianes van conduir-lo a un ascetisme bastant sever. D’acord amb Joaquim Torres Garcia (Montevideo, 1874 – 1949), qui va col·laborar amb el nostre arquitecte als vitralls de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família, “Gaudí era un home fort, de la nissaga d’aquells d’altre temps en què, per damunt de la materialitat del viure, hi havia la consciència d’un ordre superior” (lliçó núm. 81 de l’Universalismo constructivo, 1936).

Alhora, i com resa el títol d’aquest epígraf, Gaudí anava convertint-se, més i més, en un home de Déu, en un extraordinari arquitecte del bon Déu, com direm, també, més endavant. Anava eixamplant i qualificant la seua visió i la seua conspícua intuïció de l’arquitectura, el seu privilegiat sentit de la geometria i el volum. També va tenir una gran capacitat imaginativa que li permetia projectar mentalment la majoria de les obres abans de passar-les a plànols. De fet, poques vegades feia plànols detallats de les seves obres; preferia recrear-los sobre maquetes tridimensionals, modelant tots els detalls segons els anava ideant mentalment. Altres vegades, anava improvisant sobre la marxa, donant instruccions als seus col·laboradors sobre el què i el com ho havien de fer. Un dia, parlant amb Bergós, li va dir: “als llibres, Joan, rarament es troba allò que es busca, i quan ho trobes, potser està malament”. Comptat i debatut, que al remat, Gaudí quasi sempre havia de pensar les coses directament, de bell nou, i executar-les in situ. Això només ho poden fer els genis.

Fig. 21 Interior de la Sagrada Família. La seua estructura de formes arborescents cobra una vida policroma diferent segons quina sigui la llum que l’embolcalla i reverbera a través dels grans finestrals laterals. ©Creative Commons. Public domain.

De tota manera, i per tal d’alleugerir aquest apartat, us puc ben dir, amics lectors, que feu per contactar amb Joan Rodríguez Santeugini, o amb Maria Morer, si de debò voleu conèixer qualsevol extrem relacionat amb la geometria i el volum, o amb altres aspectes que tenen a veure amb el ric significat dels nombrosos detalls de la Sagrada Família. De vegades m’he preguntat d’on treuen aquests joves tanta informació precisa, i com arriben a parlar amb tanta autoritat del que veritablement té importància. De debò, què bé expliquen Gaudí i la Sagrada Família. De moment només tinc una resposta: perquè estan enamorats de Gaudí i de la seua arquitectura. El veneren i l’estimen, dos ingredients cabdals per ser uns bons historiadors de l’art: venerar i estimar l’objecte del teu estudi.

LA GRÀCIA I LA SANTIFICACIÓ DE GAUDÍ

I arriben, finalment, a la darrera part d’aquest text. Segurament, la més important, i la menys poc tractada, si més no a parer de l’autor d’aquestes lletres.

¿Per què —m’he preguntat i em pregunto— puc dir o diem que Gaudí és l’arquitecte de Déu? ¿Com podem parlar d’una manera tan altiva? ¡Quin atreviment! ¿Per què podem dir això? Tots sabem que el mateix Picasso, massa envanit, enrabiat, i sens dubte de forma molt poc mesurada, va desitjar enviar Gaudí i la Sagrada Família a l’infern. Potser massa.

En fi, la resposta, amics meus, a les preguntes anteriors, és ben clara: Gaudí és l’arquitecte de Déu perquè, com hem anat dient i veient al llarg d’aquest text, Gaudí era un home de Déu, estava amb Déu, treballava per a ell, “romania en ell”: “Si romaneu en mi —va dir Jesús—, demaneu el que vulgueu i se us donarà” (Jn 15, 7). Així de simple. Hem d’admetre, per tant, que el gran “client” de Gaudí fou sempre, en línia privilegiadament directa, Déu. D’acord ara amb Òscar Tusquets (Barcelona, 1941), Gaudí —i això és molt important de subratllar-ho— “treballava amb diàleg amb Déu”. Sí, Antoni Gaudí va romandre sempre a l’aguait de Déu, en la seua gràcia, en la “Gràcia de Déu”. I això, en tot moment, li va permetre tenir, com acabem de dir, una línia directa amb Déu, amb el gran Arquitecte i Creador per excel·lència: “Us asseguro —ens recorda de bell nou Jesús— que el qui creu en mi —és a dir, el que està i viu en “Gràcia de Déu”— farà també les obres que jo faig, i en farà d’altres encara de més grans” (Jn 14, 12).

Fig. 22 Construcció de la Torre de Jesucrist. 2026. Fa 172,5 metres d’alçada. És la torre central, la més alta de la basílica i del món. ©Creative Commons. Public domain.

Nogensmenys, us he de confessar —amb tota humilitat— que mai no entendré per què els historiadors deixem tant de banda conceptes tan decisius —reals i operatius— com la “Gràcia”, a l’hora d’interpretar amb més rigor, i amb moltes més dades a la mà, la realitat històrica.

La “Gràcia de Déu”, insisteixo, és una categoria real, vigent, clau. Una categoria, tot sigui dit, que, en general, compta molt poc en el cabal crític d’alguns homes contemporani, i encara potser menys en el concret i particular cabal d’alguns historiadors de l’art i l’arquitectura actuals. Nogensmenys, tot el que es refereix a aspectes, diguem-ne, sobrenaturals, com, per exemple, l’esmentada “Gràcia”, de cap manera, crec jo, s’hauria d’eliminar o d’obviar a l’hora d’estudiar la figura i l’obra d’Antoni Gaudí (o la de molts altres artistes). Així, de debò, ens perdem moltes coses.

Encara més, jo diria que la “Gràcia” ha pogut resultar decisiva en la història de la promoció de nombrosos homes i dones de la nostra cultura occidental, on, per descomptat, també hi són inclosos els arquitectes, els artistes, els poetes, els historiadors…; sí, parlem d’una cosa tant extraordinària i “real”, com inefable. La “Gràcia” és el favor, l’amor i l’ajuda immerescuda que Déu atorga gratuïtament als homes i dones de tots els temps que no han volgut separar-se mai de la seua amistat amb ell, amb Déu. Una acció que il·lumina la seva intel·ligència, enforteix la seva voluntat i l’ajuda a viure les virtuts. Una “Gràcia”, per tant, que potser no es veu, però que sí que es pot percebre, fins i tot fenomenològicament parlant, com succeeix en el cas de Gaudí i en el desenvolupament de la seua Sagrada Família. Una “Gràcia” que sens dubte ha servit sempre, a tots i cadascun dels humans que l’han practicada i l’han preservada i protegida com la perla més preuada del seu propi i particular joier, a fer coses grans, molt grans; recordem, per exemple allò tan pur i formós que Gaudí confessava en la intimitat i obertament al seu amic Isidre Puig: “Un dels beneficis que Déu m’ha concedit és el do de la castedat”. ¡Quina puresa més gran! Sens dubte és una de les frases més formoses i colpidores d’Antoni Gaudí, referit a la seua transparència humana, a la seua benamada castedat o netedat de cor. ¡Qui pogués parlar així! I consti que no estava responent a cap periodista, o a cap persona saberuda que anés buscant un titular de lletres gruixudes per a un rotatiu de torn. Ben al contrari, era una confessió, íntima, pregoníssima i ben sincera que el nostre arquitecte feia al seu benvolgut amic, Isidre Puig, i que ell, amb tota l’estima envers el seu gran mestre, va recollir com un veritable pa d’or. Moltes gràcies, benvolgut Isidre.

Fig. 23 Construcció de la Torre de Jesucrist. Ell, Jesucrist, la seua creu, ho corona tot: «I jo, quan seré enlairat amunt des de la terra, atrauré tothom cap a mi» (Joan 12:32). ©Creative Commons. Public domain.

O quan Gaudí, també obertament, confessava i reconeixia a Joan Bergós que tenia “mal geni”. Tanmateix, amb quina humilitat responia: “Però no defalleixo; m’ajuda a rebaixar-me; la culpa és meua i em fa conèixer la veritat; he de dominar el mal geni, rebaixar-lo, persistir… encara que no obtingui un resultat immediat”. Increïble. O quan contava a Bergós i a Cèsar Martinell, els seus amics, que “la Sagrada Família havia de nodrir-se de sacrificis”. “Tot el que podem fer en bé de la Sagrada Família són sacrificis; és l’única cosa fructífera”. O, encara més, quan Gaudí repetia a Bergós: “Els dejunis constitueixen el delme de la mortificació dels dies de l’any”. ¡Quina ment més sincera, més recta, més sencera, íntegra, cristal·lina, neta i pura, la d’Antoni Gaudí!

Això no obstant, amb un gran fervor de veritable asceta catòlic, el 1894 va realitzar un dejuni quaresmal portat a tal extrem que va posar en perill la seva pròpia vida, i en el que va haver d’intervenir el bisbe Torras i Bages per persuadir-lo a què l’abandonés, el dejuni, cosa que va fer amb filial humilitat, docilitat i obediència. Tot amb tot, Gaudí sabia perfectament que “la mortificació del cos és l’alegria de l’esperit”, tal com també ha dit i reconegut de forma ben ajustada, l’esmentat doctor Torras i Bages: “la mortificació és l’auxiliar més poderós contra les temptacions”.

Fig. 24 Flagel·lació de Jesucrist lligat a la columna. Es troba a la Façana de la Passió. És una de les flagel·lacions més poderoses de la història de l’escultura universal. Fou realitzada per Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927–2014) entre 1987 i 1989. Mostra un Jesucrist lligat a una columna nua; pateix els assots amb un estil punxegut, dramàtic i ben expressiu, característic d’aquesta etapa de Subirachs. ©Creative Commons. Public domain.

Gaudí volia ser net, era net, pur, i això, de debò, esdevé un punt diferencial extraordinari. Gaudí era un home intel·ligent. Un indiscutible geni. Però, també, un home net i pur. ¿Sabem això, al capdavall, què significa?: Net i pur. També va ser sempre un fervent defensor de la veritat. “L’amor a la veritat —li deia a Bergós— ha d’estar per damunt de qualsevol altre amor”. ¡Quines expressions més sublims!

Gaudí, a més, era ben noble i directe. Deia: “Que cadascú utilitzi el millor que pugui el do —els talents— que ha rebut de Déu”. “Jo treballo per Catalunya tot construint un temple, ja que un temple és l’obra més digna per representar un poble”. D’altra banda, i tot i que ara mateix no m’hi vull endinsar en el tema, el seu catalanisme sempre fou sincer, molt sincer i moderat. “Jo —deia Gaudí a Joan Bergós— em semblo al meu pare; aquest rebutjava el separatisme i era un entusiasta defensor dels ideals regionalistes i d’una Espanya gran segons era concebuda per Cambó”.

ALÇAR LA MIRADA

Sí, a la fi, aquí està i ho tenim tot: En aprendre a alçar la mirada. La santedat existeix. Fins i tot, diu el francès Léon Bloy (Périgueux, 1846 – Bourg-la-Reine, 1917) que “l’única tristesa que hi ha en aquest món és no ser sant” (La Femme pauvre, 1897). Per tant, la santedat no sols existeix, sinó que explica moltes coses. Moltes. Per exemple, ras i curt, la construcció del temple més bell i ecumènic del món. I viure en “Gràcia”, ves per on, rebla la grandesa de l’esmentada santedat i de la mateixa construcció de la Sagrada Família. I, l’oculata fides, això és, els preciosos i clarividents ulls de la Fe, no ho oblidem, allarguen la vista, perllonguen i alcen la mirada de l’ésser humà —i ens permeten d’assolir una comprehensió profunda, penetrant i minuciosa de tot el que ens ocorre i en tots els ordres i les esferes de la vida; en tots, com més amunt ens recordava Balthasar—. És un autèntic talismà màgic. És la nostra pedra angular. “L’arquitecte —deia Gaudí a Josep Francesc Rafols—, tot vivint amb el poble i mirant a Déu, va construint amb seguretat la seua obra”. Sí. Mirar a Déu. Alçar la mirada. Construir amb seguretat. Aquesta era la gran especialitat d’Antoni Gaudí.

La “Gràcia”, a més, contribueix a ser més bones persones —i això no és qualsevol cosa, és dir molt, moltíssim; què bé sona: “bones persones”—, contribueix també a ser persones més responsables i complidores en les respectives tasques professionals de cadascú. Una “Gràcia” que contribueix a millorar-se, a qualificar-se, a transformar-se i, al remat, a “santificar-se”. Potser, doncs, és lícit reconèixer, o si més no proposar, que Antoni Gaudí podria haver buscat sempre, com a persona i com a arquitecte, i amb l’ajuda de l’esmentada “Gràcia”, la seva “santificació personal” (la qual cosa, en el fons, podríem traduir com la seva “superació personal”); i això, sota el meu modest punt de vista, no és una variable accidental o fútil, o simplement anecdòtica en el decisiu còmput i en el desenvolupament de la llarga i incòlume carrera professional d’Antoni Gaudí. Tot al contrari, és clau en l’explicació profunda de la Sagrada Família. Ho considero un eó basal. Només així, per exemple, Gaudí aconseguí de plasmar un autèntic “credo visible”, fet amb pedra, a la façana del Naixement. A la fi, “No hi ha geni sense un punt de bogeria”, va dir Sèneca. O, allò que deia Miguel de Unamuno, quan esmentava que “només els boigs —els sants— fan coses grans i obres mestres; els savis, en canvi, no fan més que ximpleries”.

Fig. 26 Barcelona plora la mort de Gaudí. Aquesta fotografia representa el multitudinari enterrament de l’arquitecte Antoni Gaudí, celebrat el dissabte 12 de juny de 1926. La comitiva fúnebre avança per la Rambla de Barcelona. ©Creative Commons. Public domain.

Sé i comprenc que ens estem situant just al límit de la raó i del que és pragmàticament raonable. Tanmateix, com va dir el matemàtic i físic francès, Blais Pascal, al segle XVII, “el cor té raons que la raó ignora”. I la raó és plena de desraons (per exemple, la raó, mal conduïda, va fer la bomba atòmica); per tant, la raó també té escletxes; en definitiva, no ho pot il·luminar tot, com desitjaven els il·lustrats. Podríem concloure, doncs, que la raó sempre és penúltima, perquè se li escapen respostes fefaents a qüestions i reptes inexplicables.

En canvi, segons sant Tomàs d’Aquino, a la seua obra, Summa Theologiae, la “Gràcia” no destrueix la naturalesa, ni molt menys la valuosíssima raó, sinó que, tot al contrari, la perfecciona (gratia non tollit naturam, sed perficit). Aplicat a Gaudí, significaria que les seves extraordinàries capacitats tècniques i creatives no sols van romandre sempre intactes, sinó que, en tant que Gaudí tothora va maldar per romandre en “Gràcia de Déu”, de mica en mica anava qualificant-se i perfeccionant-se com a arquitecte. I tot això va anar quedant cada cop més integrat en la seva vida d’arquitecte professional i d’home creient. Naturalment, aquesta darrera interpretació pertany a l’àmbit de la fe i no es pot demostrar empíricament. Tanmateix: ¿Podríem trobar alguna cosa més empírica que la Sagrada Família? Perquè, si no creiem amb Déu, podríem creure, si més no, en les seues obres (Jn 38). Podríem creure, per exemple, en la indiscutible excepcionalitat de la Sagrada Família de Gaudí.

Fig. 27 Antoni Gaudí, agonitzant. Obra de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966). Opisso va veure Gaudí al llit de l’hospital i el va dibuixar en les seves últimes hores. Opisso havia conegut Gaudí des de molt jove: el 1892, amb només 12 anys, va entrar a treballar al seu taller de la Sagrada Família com a ajudant, delineant i fotògraf. Amb el temps van mantenir una relació personal molt estreta. Just sota el coixí on reposa el cap de Gaudí, l’artista va deixar impresa la seva signatura: «opisso». A la zona de baix, hi ha la descripció del que representa l’escena i l’atribució del dibuix: «Antoni Gaudí, agonitzant»; «dibuix d’Opisso». Va aparèixer a la portada del diari La Publicitat, l’11 de juny de 1926. ©Creative Commons. Public domain.

D’altra banda, el que sí que és un fet històricament documentat és que Gaudí concebia la seva arquitectura com una vocació religiosa i que la seva espiritualitat va influir profundament en la manera com va projectar les seves obres, especialment la Sagrada Família. Gaudí, tal com ha estat esmentat més amunt, des dels anys de la seua infantesa a la Calderera sempre va viure a recer d’una invisible “Via Pulchritudinis”, això és, a recer del camí de la bellesa per arribar a Déu; un camí absolutament real que obre el cor de l’home al més enllà, a la Bellesa amb majúscules, a l’Absolut, a la Transcendència.

¿Però —i torno a preguntar-m’ho amb tota humilitat—, per què tants historiadors de l’art, bons professionals i perfectament preparats, tants arquitectes, tants filòsofs i tants grans savis sovint ens entossudim a no tenir en compte els conceptes de la “Gràcia de Déu”, de la “Providència Divina”, de la “Santedat”, de la “Transcendència” o d’allò “Sobrenatural” en la història dels homes i dones de tots el temps? De debò, així ens empetitim i ens passa una mica allò que tan sàviament va dir-nos el petit Príncep: “No hi veiem, perquè l’essencial és invisible als ulls». «No es veu bé si no és amb el cor”, repetia el nostre petit Príncep.

“L’Escriptura diu: Desacreditaré la saviesa dels savis, eclipsaré la intel·ligència dels intel·ligents. ¿On són els savis? ¿On són els lletrats? ¿On són els qui discuteixen qüestions d’aquest món? L’obra de Déu ha deixat sense efecte la saviesa del món” (1Co 1, 19-20).

Fig. 28 Bust d’Antoni Gaudí, a partir de la seua màscara mortuòria. 1926. Obra de Joan Matamala (Gràcia, 1893 – Barcelona, 1977). Com hem anat esmentant, Gaudí va ser atropellat el 7 de juny de 1926 i va morir el 10 de juny a l’Hospital de la Santa Creu. Durant aquells últims dies es va permetre que artistes com Joaquim Renart i Ricard Opisso el dibuixessin al llit. Després de morir, Joan Matamala va fer la màscara del rostre i un motlle del cap. ©Creative Commons. Public domain.

¿Per què, doncs, som tan rebecs a intentar entendre i comprendre les coses amb humilitat? ¿Per què no valorem, com cal, la presència del que és “Sobrenatural”? ¿Per què deixem de banda l’acció de Déu en la llarga història de la humanitat? ¿Què hi guanyem? Diu Chesterton: “treieu allò Sobrenatural i no trobarem allò Natural, sinó allò que és terriblement Antinatural” (Heretics, VI).

Tot amb tot, deixeu-me dir que jo estic ben segur que rectificarem. O si més no que ens obrirem, sense arrogàncies i amb humilitat, a la comprensió de tantes coses que ens superen. Que ens transcendeixen. Aquest és un dels miracles més desitjats que espero d’Antoni Gaudí: Que eixampli el gaudi estètic i visiu, la comprehensió profunda de tants bons historiadors de l’art, arquitectes, filòsofs i grans savis que s’atansen a la Sagrada Família de Gaudí, el temple més ecumènic del món. De fet, i per tal de posar un punt de decisiu —i real— optimisme a tot el meu discurs, el Youcat ens descobreix una realitat magnífica, plena d’indeturable futur i d’una formosíssima i ben real esperança, quan ens diu amb una serena, però molt ferma i meridiana autoritat, que “el món —sí, el nostre món, de vegades tan pertorbat, el món de la Sagrada Família, el món dels catalans, els dels europeus etc, etc— camina cap a la seva definitiva perfecció” (núm. 51). Us puc ben assegurar que ho he citat bé; literal: “El món camina cap a la seva definitiva perfecció”.

Us ho dic de ben de debò, la paraula “Gràcia” existeix, hi és, actua, és molt i molt eficaç; amb ella sant Pau ho va aconseguir “tot”: “En tens prou amb la meva gràcia” (2 Co 12:9), li va dir Déu. Per tant, la “Gràcia” és absolutament real i operativa; i ens permet d’assolir-ho “tot”.

Fig. 29 Benet XVI davant les portes del Parenostre de la façana de la Glòria. 2008. Obra de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927– 2014), amb la col·laboració de Bruno Gallart (Tarragona, 1941). El 7 de novembre de 2010, Benet XVI va entrar per aquesta porta durant la dedicació de la Sagrada Família i va proclamar amb convicció que “la bellesa és la gran necessitat de l’ésser humà”. Aquesta porta té inscrit el Parenostre complet en català, mentre que al voltant hi apareix repetida, en cinquanta idiomes, la frase: “El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui”. En total hi ha unes 10.000 lletres en relleu. El Parenostre és una pregària preciosa, universal i ecumènica, dirigida al Pare de “tots” que està en un cel ple de benaurança, poblat d’homes i dones, com tu, amic lector, i com jo, que han passat per aquest món estimant i fent el bé. Això, de debò, és possible. ©Creative Commons. Public domain.

GAUDÍ. UN ARQUITECTE QUE DESCANSA EN LA PAU DE DÉU

El dia 7 de juny del 1926, Antoni Gaudí caminava tranquil per la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Havia travessat el carrer de Bailèn prop de la plaça de Tetuan. Era un camí que feia sovint per anar de l’església de Sant Felip Neri a la Sagrada Família. Tanmateix, aquell dia, quan es disposava a travessar el carrer, un tramvia el va atropellar i el va deixar sense sentit. El van dur greument ferit a la Casa de Socors de la ronda de Sant Pere i d’aquí a l’hospital de la Santa Creu. Poc després, quan els seus bons amics li proposaren d’anar a una clínica, Gaudí contestà: “El meu lloc és aquí, entre els pobres”. I aquí va morir al cap de tres dies, el dia 10 de juny del 1926, a les cinc i vuit minuts de la tarda; no va pronunciar cap altra paraula que “Amén” en resposta a una oració del sacerdot, i, “Déu meu”.

Posteriorment, Antoni Gaudí va ser soterrat a la cripta de la Basílica de la Sagrada Família. Concretament, la seva tomba es troba a la Capella de la Mare de Déu del Carme. Als peus n’hi ha una inscripció que, traduïda del llatí, diu: «Antoni Gaudí Cornet. De Reus. Tenia 74 anys, home de vida exemplar, artesà eximi, admirable per les seves obres, autor d’aquest temple, morí piadosament a Barcelona el dia 10 de juny del 1926. Ací, les cendres d’aquest home tan gran esperen la resurrecció dels morts. Reposi en pau».