En a penes tres mesos, Paco Corell ha estat capaç d’exposar en els seus dos pobles de l’ànima (Foios i Meliana) i ho ha fet des d’una modèstia aclaparadora en el zenit de la seua exitosa cursa contra el rellotge, ple d’idees, projectes i il·lusió per arribar a la perfecció. Un estat de gràcia permanent que li confereix el mètode, la perseverança i el domini absolut de la matèria amb què tracta, tant se val de ferro o de cartró. Dos pols de la duresa i, alhora, de la fragilitat supremes que acarona magistralment fins extraure-los possibilitats inaudites mercès a tècniques depurades.
Les seues darreres creacions manifesten això mateix, una paciència infinita que es tradueix en figures impossibles i textures experimentals que es conjuguen harmònicament en noves dimensions a l’ull del visitant. Les quals destil·len una serenitat i una pau consubstancials a la personalitat de l’autor, capficat en potenciar un diàleg continu, sempre obert en cadascuna de les seues obres, molt en particular en les seues escultures, tan originals com perfilades.
En la mostra que s’exhibeix a l’Institut de Cultura de Meliana, entitat de què fou membre fundador en les acaballes dels anys ’80 del segle passat i on ha exposat en diverses ocasions -a través de la qual ha cedit i donat a la població diverses peces de la seua producció-, combina de nou escultura i pintura en una selecció acurada que renova el seu extens catàleg, mostrant alhora alguns dels seus tòtems primigenis, quan s’iniciava en la creació artística. Al capdavall, prova fefaent del seu creixement, innovació i legítim desig de transcendir gràcies a l’exploració constant des de la taula de dibuix fins al banc d’execució, assistit per la tecnologia precisa en cada moment.
Val a dir, en aquest context, que el text introductori al seu catàleg, a càrrec del pintor i amic Vicent Bayarri de la Paz, esdevé segurament l’estudi més acurat que mai se li ha dedicat a Corell, incidint tant en la seua personalitat com en els seus objectius plàstics i cabòries, engaltant de forma valenta i decidida l’ambient artístic que envolta la creació artística contemporània, clarament d’esquenes a artistes que veritablement tenen alguna cosa a dir i que produeixen honestament sense desmai, aliens als corrents de moda i els circuïts culturals cosmopolites que els emparen. Una mena de cercle viciós que es retroalimenta i que, almenys fins ara, ha privat a creadors contrastats com Paco Corell d’exhibir monogràficament i generosa el seu particular univers en ciutats com València, Castelló o Alacant sense anar més lluny, sobretot en les principals institucions culturals de caràcter públic.
Tanmateix, la seua empremta no ha deixat d’espargir-se pertot arreu, tant en col·leccions públiques com privades, prenent forma també a l’aire lliure com a escultura urbana, en una cursa, la seua, cap a la immortalitat. Eixa que un dia, desitgem que llunyà, deixarà a la posteritat com a llegat imperible d’un esperit inquiet, allunyat de la seua coneguda humilitat en considerar-se un aprenent i, fins i tot, un teloner dels seus mestres i guies. Però Corell és molt més del que ell declara en ser fidel a la seua personalitat de proletari convençut a peu d’obra, infatigable, mentres produeix en solitari una constel·lació original plenament recognoscible.