Hui tenim en el pòdcast d’El Meridiano un ingredient especial, perquè el pòdcast de hui està enfocat a una persona que controla moltíssim la gastronomia valenciana. Com estàs, Jordi?
De meravella. Acabe de treballar i ja estic a casa.
No sé com presentar-te: presentador, cuiner, gerent de restaurant, veí del Puig…
Com a cuiner. Jo em considere cuiner i, sobretot, persona del món.
Porteu quatre anys fent el programa de cuina. Feia falta un programa de cuina a València, veritat?
No només de cuina. Som una cultura gastronòmica i l’important és que no es perda. Som uns privilegiats perquè vivim en un territori on tenim horta, mar, marjals, terrenys de tota classe… I crec que era important que tinguérem un programa de cuina, de gastronomia valenciana, que rastrejara no només les receptes, sinó també el producte de la terra.
Jo volia saber com vas començar; quin és el primer plat que recordes de xicotet?
Mira, jo soc cuiner perquè m’agrada menjar. Des de xicotet sempre he sigut un fartó. Recorde que m’encantava la sopa de fideuets. No tenia cap problema a menjar-me un plat de llentilles, verdures… Tot al contrari que altres xiquets, a mi me’l tenien que llevar de davant perquè no menjara més.
Ja de més gran, ma mare em va dir: «Tu, cuiner». I ho va encertar…
Aleshores, les primeres provetes que vas fer van ser per a família i amics.
Sí, un poquet així. I també quan vaig començar a viure a soles… Me’n recorde del primer arròs caldós que vaig fer: li pegaves la volta i no caia, encara que jo el trobava magnífic. I a partir d’ahí sempre m’ha agradat cuinar.
La primera faena que vaig tindre va ser a Pego, collint taronja, i després ja en hosteleria pura i dura, en el turisme. De jove, als 16 anys, ja estava treballant en les cuines.
Tu eres de cuina creativa o tradicional?
Jo ho he tocat tot. Porte 40 anys en el món de la cuina i l’hosteleria. He tocat de tot, des d’alta cuina creativa amb estreles Michelin fins a cuina original tailandesa… I al final, el que volia fer era el putxero de la meua iaia i la paella de ma tia.
Coses que, d’alguna manera, han tornat.
Sí. Jo estic molt content perquè tot això està tornant. A tot el món li agrada i està de moda el putxeret, una bona paella, l’arròs al forn, una sang amb ceba, una caragolada, un all i pebre… Coses molt típiques que abans no trobaves en tots els llocs, però que ara estan de moda, i això m’agrada molt.
I parlant de plats… quin plat series tu?
Un granet d’arròs. Jo menjaria tota la setmana arròs i el cap de setmana, paella. Caldós, melós, rossejat… M’agraden tots.
Has estat com a jurat en algun concurs, no? Què tens entre mans?
Justament me’n vaig a un concurs de coques a Ontinyent… Sempre que vaig a estos llocs la gent és molt agraïda i és un punt de suport per a la gent. La gent em demana i, el poc que jo sé, m’agrada ensenyar-ho als altres perquè no es perda, més enllà de la tele.
Parlant de televisió, quanta gent participa en el programa?
No els he comptat mai. Entre els tres càmeres, el so, vestuari i maquillatge, dos persones de cuina darrere que em preparen coses perquè no em falte de res, guionistes… És molta gent treballant darrere per a només 25 minuts. I quan arranca, no para.
Quina diferència hi ha entre cuinar al teu restaurant del Puig, a Ca Morera, i cuinar al programa de televisió?
Tingues en compte que faig 5 receptes al dia. Hi ha reunions prèvies; abans de començar a gravar ja estem guionitzant, preparant receptes. Cal preparar les compres, coordinar-se. La sort és que tenim un equip que ja fa temps que estem junts i l’engranatge funciona molt bé.
Enhorabona a tu i als companys. Quin és el plat més difícil que has cuinat?
Sí que hi ha plats que tècnicament són més complicats de fer. Hi ha cinc tipus de plats: els que no valen res; els que te’ls menges perquè tens fam; els que estan bons; els boníssims; i després hi ha un cinqué plat, que és el millor.
És el d’eixes llentilletes que ja t’has menjat tres plats però mires la cassola i encara te’n posaries un altre; eixa paella en què encara queda per rascar… Eixe cinqué punt és el que m’emociona. L’«ostres, Pedrín!» no és que estiga bo, és que toca el cel. I dona igual que siga un bullit que un plat d’alta cuina. O una tomaca madura acabada d’arribar de l’horta amb una miqueta de sal. L’important és arribar a eixe punt amb el plat que siga.
Amb quin lloc de l’Horta et quedaries?
Jo soc més de tirar cap al camp. On jo visc, al Puig, estic mirant la Calderona i crec que és la zona menys maltractada de tota la perifèria de València. Per coincidències de la vida vaig començar a viure ací i m’agrada molt. Encara que també soc un enamorat del meu poble, de Pego.
Jordi, ha sigut un plaer. Ens deixes un sabor de boca brutal.
