Si passejàrem hui en dia prop del carrer Sant Josep de Foios i vérem dones amb pamela, vestits llargs d’un sol color i el cabell arreplegat, i hòmens amb barret, pantalons negres mig curts, boina, espardenyes i un puro en la boca, segurament la gent es quedaria mirant amb estranyesa.
No obstant això, no ho faria si ens remuntàrem a abril de 1926, just el mes i l’any en què Foios va vore nàixer la fàbrica de la Jutera. En aquella època és quan es pot dir que Foios visqué la seua vertadera i més important revolució industrial.
Treball
Han passat cent anys des que vera la llum una de les fàbriques més importants de l’Horta Nord, que donà faena a centenars de famílies de la comarca, i que encara hui ressona com un eco: “Tu d’on eres? De Foios! Ah sí? El meu iaio va treballar molts anys en la Yutera”.
La Jutera és encara hui per a Foios com la mar per a Alboraia. Hi hagué un abans i un després en la vida d’esta localitat gràcies a esta fàbrica. A més, la seua entrada principal, situada a l’avinguda, porta el nom d’Hugo Bacharach, l’alemany que, junt amb el seu germà, construí este gran complex industrial. Una factoria de grans dimensions que, de manera estratègica, s’alçà a Foios.
En aquell moment, este municipi reunia les millors condicions per a acollir-la: terrenys pròxims a la carretera de Barcelona i a la via del tren (l’actual línia 3 fins a Rafelbunyol), una important mà d’obra qualificada i, sobretot, mà d’obra femenina.
2.000 treballadors
La Jutera arribà a albergar més de 2.000 treballadors. Per a formar-los es buscaren persones procedents de magatzems de fruita i verdura, i s’exigia haver tingut experiència en llocs com la Casa dels Artillers (magatzem familiar), o en magatzems com els del Ganso o el Quiquino. També es buscava mà d’obra procedent de fàbriques similars, com ara la Yutera de Vinalesa.
Com el seu nom indica, allí es treballava el material del jute, una labor que realitzaven principalment dones, especialment jóvens o fadrines.
“La procedència era molt diversa”, relata Corell, cronista de Foios. “Hi havia molta gent de Foios, evidentment, però també de la línia del trenet, de localitats veïnes com Albalat dels Sorells, Museros, Massamagrell o Rafelbunyol, així com d’Alfara del Patriarca, Moncada o inclús Bétera. També venien des d’Aldaia i de la Font de Sant Lluís.”
Horaris
La gran majoria arribava a Foios amb el conegut “tren de les fabriqueres”, un tren amb horaris especials adaptats a les jornades laborals, ja que es treballava de manera ininterrompuda en tres torns: el primer començava a les 4 de la matinada i acabava a les 12 del migdia; el segon, de 12 a 20 hores; i el tercer, de les 20 hores fins a les 4 de la matinada.
Les dones cobraven pràcticament la mitat que els hòmens, i estos tampoc tenien massa oportunitats de promocionar.
Corell destaca que durant els anys de la Jutera es visqueren episodis destacats de la intrahistòria local, com “la llarga vaga que durà tres anys en època de la Segona República, així com el fet que el dia previ al colp d’estat de juliol de 1936 els encarregats avisaren els treballadors que no acudiren a l’empresa. Es realitzà aleshores un tancament patronal provisional per a estudiar l’evidència del colp”.
Durant la postguerra, la Jutera fou seu d’actes institucionals del règim, com presentacions o celebracions de Falange Espanyola i del Frente de Juventudes, entre altres.
Fundador
En morir Hugo Bacharach l’any 1942, els seus fills heretaren l’empresa i es feren càrrec del consell d’administració. Rodolfo fou el màxim representant com a continuador de l’obra del seu pare i es va implicar en les festes del poble, arribant a ser clavari d’honor en la Coronació de la patrona de Foios, la Mare de Déu del Patrocini, l’any 1945. Inclús sufragà dos de les campanes del campanar de Foios, així com la font de la plaça del Poble, amb la voluntat de contribuir al progrés del municipi.
La gent que treballà allí guarda encara un bon record d’un dels directors de la fàbrica, concretament del segon director, que vivia a prop.
Al voltant de la història d’esta fàbrica es crearen dites populars sobre el treball a la Jutera, les obres d’ampliació o l’asfaltatge del camí d’accés, fins que es configurà el que hui es coneix com l’avinguda Hugo Bacharach.
Esta entrada es féu ampla perquè la fàbrica necessitava un bon accés per al pas de camions i vehicles pesants, sobretot a partir dels anys cinquanta, encara que aquella etapa ja anunciava el període crepuscular de la fàbrica.
Fabricació
Segons relata Corell, “a finals dels anys seixanta no es produí la reconversió que s’esperava, mentre que en altres llocs apostaren per incorporar el plàstic als processos de fabricació per a continuar elaborant sacs, però amb nous materials. Així, altres empreses encapçalaren esta nova manera de treballar, que acabà desplaçant la manufactura del jute”.
La forta competència d’altres materials sintètics i plàstics féu que la Yutera deixara de brillar amb la intensitat laboral d’aquells anys, tot i l’avanç de la industrialització a València.
La Jutera es manté encara en peu, però sobretot continua viva en la història. Una història que enguany bufa les cent veles.
Tota una idiosincràsia de professions a l’Horta de fa més de 50 anys: algunes desaparegudes i altres reinventades o modernitzades, però que continuen vives en la memòria dels majors dels nostres pobles.
