UNA PLAÇA ESPECTACULAR ¿PERÒ, QUÈ SIGNIFICA?
La Plaça de Sant Pere és l’avantsala, la porta oberta que ens condueix a la Basílica de Sant Pere, dedicada a la memòria del primer papa, representant o vicari de Jesucrist ací a la terra. Ací romanen les seues despulles, després que fou martiritzat no lluny d’ací, al turó del Janícul, a l’església o el templet de San Pietro in Montorio. Podríem dir que sant Pere és el primer cap del cristianisme (segle I). La plaça és també la porta dels milers de pelegrins que arriben a Roma en tot moment, siga o no un Any Sant, com ho fou el passat 2025 (fig. 1).
Tanmateix, aquesta plaça és també l’avantsala de la Jerusalem Celeste, que és, al capdavall, simbòlicament, l’esmentada Basílica de Sant Pere. És a dir, una basílica que es converteix en un tast del que serà, o de com serà, l’estat beatífic del cel. Ja sé que em podreu dir que molta gent visita la basílica vestida de turista i ben poca cosa més. Això és cert. Però no és menys cert que molts hi van de bona fe, amb molta humilitat, i que s’hi troben amb l’esmentat tast de l’inefable. I s’hi pacifiquen i es transfiguren; se sostreuen al xivarri que els envolta i connecten amb la transcendència, amb el més enllà. I tornen a casa envigorits, entestats a continuar fent el bé, decidits a “posar amor on no hi ha amor per a trobar amor” (sant Joan de la Creu). En fi, això va com va. En aquesta vida et pots capficar i entossudir a contestar-ho tot, a criticar-ho tot, àdhuc a fer-li la traveta a l’altre, o pots ser un home o una dona de pau i bé.
Però bo, al centre d’aquesta grandiosa plaça hi destaca l’Obelisc de Calígula (fig.2),
procedent del circ egipci d’Heliòpolis (ciutat de l’antic Egipte) que l’emperador romà Calígula va transportar a l’avui desaparegut Circ de Neró l’any 37 (aquest circ estava situat no lluny del turó del Vaticà); posteriorment, el 1586, l’obelisc va ser portat fins a la Plaça de Sant Pere, on va ser aixecat per ordre del papa Sixt V, Peretti; és al centre de la plaça per recordar el martiri que Sant Pere va patir a l’esmentat Circ de Neró (l’obelisc és el testimoni d’aquell cruent martiri, culminant amb la singular crucifixió de Sant Pere cap per avall, que va tenir lloc, com hem dit més amunt, molt a prop d’allà, al Templet de Sant Pietro in Montorio, obra de Bramante (ja en parlarem). A l’esfera de bronze que corona aquest obelisc, precisament, s’hi custodia una relíquia de la creu en què uns anys abans va ser crucificat el seu mestre, Jesús de Natzaret. Aquest gegantí obelisc fa gairebé 30 metres i pesa 327 tones; i diuen que, per col·locar-lo al seu lloc, el bon i expert arquitecte suís Domenico Fontana va necessitar 44 grues de l’època, 900 operaris i 140 cavalls; és una extraordinària icona i punt de referència visual de tota la ciutat de Roma.
EL PRECIÓS SIGNIFICAT D’UNA COLUMNATA ROBUSTA I, A LA VEGADA, OBERTA, PERMEABLE I INTERPENETRABLE. SÓN ELS BRAÇOS SEMPRE OBERTS I ACOLLIDORS DEL DÉU PARE DELS CRISTIANS.
Però el que és veritablement excepcional d’aquesta plaça no és l’obelisc, ni tan sols les sumptuoses fonts que flanquegen aquest obelisc, sinó l’elegant i imponent columnata (conjunt de columnes) el·líptica que l’envolta, amb 284 robustes columnes dòrico-toscanes de pedra calcària de travertí, cadascuna de 16 metres d’alçada, obra que Gian Lorenzo Bernini, un formidable artista del segle XVII, va realitzar entre 1656 i 1667 (fig. 3).
Tots els pelegrins que visiten Roma ho saben, però, per si de cas, s’escau recordar-ho novament i a tothom. Hem de saber que aquesta columnata simbolitza la indestructible Fortalesa de la Fe cristiana i l’abraçada fraterna i ecumènica que l’Església, en nom de Jesucrist, dispensa a tots els homes i dones de bona voluntat —de tots els temps, races i cultures— que se li acosten per visitar-la i conèixer-la.
I, fixem-nos, que la columnata està deliberadament oberta, perforada i que és permeable, transitable i interpenetrable per tot arreu: què vol dir això? Significa que al pla salvífic de Jesús de Natzaret es pot arribar des de qualsevol part i cultura del món, a temps i a destemps, molt d’hora o a la tardor de la vida, amb mèrits o sense; sempre hi trobarem un petit forat o alguna escletxa a través de la qual, si ens penedim ben de cor, hi podrem passar, ens podrem “colar”. I en aquí, sempre, l’ésser humà és esperat, acollit, convertit, perdonat i salvat. No ho oblidem. Sempre som perdonats.
UNA GRAN OBRA DE GIAN LORENZO BERNINI
Sí. Què bé va interpretar el Cavaliere Bernini (així l’anomenaven, “Cavaller”, com a signe de l’alt reconeixement i prestigi que Bernini va tenir en vida) aquesta subtil i bellíssima singularitat salvífica en cadascuna de les 284 columnes d’aquesta imponent Columnata (fig. 4).
Són columnes invariablement robustes, que donen seguretat, fortes, fermes, incòlumes, que acullen i sostenen, però que a més, com hem dit, permeten en tot moment travessar-les, perforar-les (transitar-les) a través dels seus espais lliures per obtenir una mirada esperançadora i optimista; per obtenir el perdó i la salvació. Un perdó i una salvació que, com comenta Teresina de Lisieux, són “per sempre, per sempre, per sempre”; aquí i en el més enllà. Un optimisme renovat que, a través del nostre benvolgut sant Pere, i per descomptat del seu mestre Jesucrist, se’ns ofereix, a mans plenes, a l’interior de la basílica, prefiguració i bestreta, com hem dit, del cel. ¿Com serà aquest cel? ¿Serà com aquesta esplendorosa basílica? Bé, la veritat és que el cel i l’estat beatífic encara seran molt més esplendorosos —i alegres, i conspicus— que la bellíssima Basílica de Sant Pere.
Recordem-ho: aquest formós temple és un conjunt de moltes coses i sempre podrà interpretar-se de diverses maneres, però, sobretot, és un tast, una prefiguració, ben del cert, de com serà el cel i la plenitud ubèrrims, a desdir, definitius i per sempre més (fig. 5).
