Són sis esplèndids llenços, cadascun de vora dos metres d’alçada, que s’inspiren en escenes mitològiques manllevades de les “Metamorfosis” del poeta romà Ovidi (s. I). Sis obres que van estar a l’“Alcázar de Madrid”, a les anomenades “Bóvedas de Tiziano”, conegudes també com el “cuarto lascivo del Palacio”. Finalment, les obres es van dispersar durant la Guerra de Successió (1701-1715).
Aquestes excepcionals pintures són les següents: “Dànae rebent la pluja d’or”
És a dir, s’hi representa el moment en què Júpiter (Zeus), convertit en una seductora forma de fina pluja d’or, posseeix Dànae (Londres, The Wellington Collection).
“Venus i Adonis”
En el moment en què Adonis es desentén de l’abraçada de Venus, la qual, coneixedora del destí fatal d’Adonis (ser destrossat per un porc senglar), va intentar impedir la marxa del seu estimat (Madrid, Museo del Prado).
“Perseu i Andròmeda”
En el moment en què l’heroi Perseu combat el monstre marí, que va ser enviat per Posidó, déu dels oceans, per devorar Andròmeda (Londres, Wallace Collection).
“Diana i Acteó”
En el precís moment en què l’indiscret i impudorós Acteó veu Diana nua, un episodi que provocà l’enuig i la terrible venjança de la deessa Diana, la qual el va convertir en cérvol. Aquest va intentar demanar perdó, però només podia bramar com un cérvol; aleshores, els seus propis gossos el van esquarterar sense reconèixer-lo (Edimburg, National Gallery i Londres, National Gallery).
“Diana i Cal·listo”
En el moment en què la deessa Diana obliga Cal·listo, la seva nimfa preferida, a desvestir-se per prendre un bany amb les companyes després d’una jornada de caça, descobrint aleshores el seu embaràs de part de l’insaciable Júpiter; això va suposar un terrible enfuriment en Diana i un humiliant desterrament de Cal·listo de la casta cort de Diana. Cal·listo fou convertida en una ossa i va morir assagetada durant una cacera; ara viu per sempre més a la constel·lació de l’Ossa Major (Edimburg, National Gallery i Londres, National Gallery, fig).
“El rapte d’Europa”
En el moment en què, una vegada més, el prepotent i capriciós Júpiter (Zeus) vol assaciar de seguit i al preu que sigui els seus desitjos carnals. En aquest cas assumeix la forma d’un bou blanc i fingeix mansuetud per incitar la nimfa Europa a pujar al seu llom, i així, finalment, seduir-la i posseir-la; és a dir, un cop a dalt del presumpte bou (en realitat un potent toro), es llançà al mar i la va conduir fins a Creta, on va revelar-li la seva identitat real; i allà, a Creta, la bellíssima Europa hi va engendrar tres fills de Júpiter (Boston, Isabella Stewart Garden Museum).
Diversos experts consideren que la finalitat d’aquestes poesies de Tiziano és aliena a interpretacions moralitzants, però al segle XVI això, de debò, mai no era així; és a dir, ningú no pintava ni encomanava pintures que no acabessin sent, al capdavall, alliçonadores i educatives amb un to més o menys moralitzant. I encara més si pensem que es tracta de pintures basades en textos literaris de l’Antiguitat (Ovidi). Així doncs, cada escena mitològica acostuma sempre a reclamar una reflexió moral. En aquest cas, Felip II, que ben aviat heretaria del seu pare Carles V la corona de les Espanyes, és clar que havia de gaudir de l’esplendor plàstica i estètica d’aquestes pintures, i de les seductores figures femenines que s’hi representen, però, alhora, havia d’emmirallar-se en la lliçó moral continguda en cada escena. De quina o de quines lliçons estem parlant? Valen només pel segle XVI?
Mireu, les lliçons morals de l’Antiguitat són universals i, en certa manera, atemporals. Acostumen a ser plurals i polisèmiques; es poden interpretar de maneres diferents i poden tenir significats molt diversos. Però queda clar que un bon monarca de l’Europa del segle XVI, com el nostre Felip II, hauria d’evitar ser tan prepotent, arrogant i capriciós com ho fou Júpiter (Zeus); ni molt menys ser tan impulsiu i tan poc racional com ho fou Adonis; ni tan indiscret i impúdic com ho fou Acteó; ni actuar amb tanta imprudència com ho va fer la nimfa Cal·listo; ni, finalment, ser tan rancorós, sever i implacable com ho va ser la deessa Diana. Felip II podia enamorar-se de les bondats d’aquests personatges, així com de l’atractiva bellesa sensual que Tiziano va saber infondre de manera mestrívola a aquelles nimfes i deesses, però, alhora, si volia ser un rei veritablement estimat, valorat i respectat a dintre i fora del seu país, havia d’aprendre a manar dels impulsos més primaris, àdhuc dels instints carnals, que no vol dir eliminar-los (això és impossible), sinó aprendre a governar-los. I això, amic lector, valia per al món clàssic grecoromà, per al món modern de Tiziano i Felip II, i també, creu-me, per al nostre segle XXI. Tant de bo, doncs, que aquestes famosíssimes poesies de Tiziano, considerades per molts experts com un dels conjunts pictòrics més reeixits de la Història de l’Art Universal ens il·luminin i ens aplanin el camí, en positiu, de la nostra existència vital.