El neerlandès Johannes Vermeer de Delft (1632-1675) passa avui com el pintor més exquisit en la representació d’allò ordinari, domèstic i casolà. Però, alhora, Vermeer va revolucionar el concepte de retrat (per exemple, en la seua controvertida “Noia de la perla”, de la que ens ocupem en aquest treball). Són uns retrats un xic enigmàtics, i que ara passen a convertir-se en “tronie” («rostre» en neerlandès, o estudi d’expressió). Vermeer, a més, ens va sorprendre amb el maneig d’una llum elegantíssima, suau, nacrada, capaç d’immortalitzar un petit moviment, un lleu pensament o simplement una mirada perduda i introvertida. Això no obstant, de vegades, com passa en la “Noia de la perla”, la mirada acaba sent un veritable trencaclosques. Un misteri que a tothom li agradaria de resoldre.
Efectivament, Vermeer, de manera mestrívola, única, va saber convertir els seus petits quadres de gabinet en joies artístiques. El seu principal mestre, o si més no qui més el va influenciar (per exemple en el maneig harmònic dels colors freds, sempre lluminosos, o en el suau tractament de les textures matèriques) fou el també neerlandès Carel Fabritius, atesa la seva afinitat amb l’estil de Vermeer. Fabritius, que es va traslladar a Delft cap al 1650, fou, a més, un bon deixeble de Rembrandt, tal vegada el millor.
De tota manera, i de forma gairebé incomprensible, Vermeer va caure en l’oblit poc després de morir a Delft el 15 de desembre de 1675, deixant onze fills i una família força empobrida. Tenia 43 anys. La seva esposa Catharina va haver de declarar-se en fallida i, després d’una llarga batalla legal, es va veure obligada a malvendre els quadres del seu marit per poder pagar els deutes.
I així, fins al segle XIX, quan Vermeer va ser redescobert pel crític d’art francès Théophile Thoré-Bürger (1807-1869), qui el va anomenar «l’Esfinx de Delft». Certament, els seus articles van despertar un renovat interès internacional per la pintura de Vermeer. Una pintura que, ara per ara, tot just arriba a les 35 o 40 obres en total, una xifra molt minsa que evidencia ben a les clares que Vermeer fou un mestre lent, molt cerebral, meticulós i primmirat. Mai es podrà dir que Vermeer és un pintor comercial i a l’engròs.
Sí, Vermeer, de forma admirable, va saber detenir el temps ordinari, el de cada dia; va saber congelar-lo i dotar-lo d’una personalitat única. Això ho veiem, per exemple, en la seua obra “El carreró”
, que no sols està indissolublement lligada al maldestre urbanisme de Delft (s. XVII), sinó que literalment és un clar homenatge a la seua ciutat natal. Aquesta obra ens permet de tafanejar a l’Holanda de 1657. És una obra intimista, dolça, que ens presenta un anodí carrer de Delft. I ho fa de forma tranquil·la i assossegada, on cadascú, com si res, fa les seues tasques quotidianes: una dona cus, l’altra renta la roba i uns vailets juguen a bales o caniques a peu de carrer. L’arquitectura, ja ho veiem, és d’un totxo simple, cara vista, humit i empobrit, amb les seues empinades teulades que sovint apareixen siluetejades amb una mena de merlets o pinyons escalonats que són molt típics arreu de l’skyline de les Set Províncies Unides dels Països Baixos (l’actual Holanda). I tot, especialment les seues diminutes i ordinàries figures, apareixen embolcallades amb un distintiu silenci. Un silenci solitari, si voleu, mut, però que, mercès al talent de Vermeer, es torna summament eloqüent; és un silenci tendre i agradable, pacificador. A més, d’una manera admirable, Vermeer capta amb precisió l’ambient i allò propi d’aqueixa llum pesant i plúmbia, metàl·lica, tan característica d’Holanda i de tots els països del nord d’Europa. Potser ens cal recordar que el citat crític, Théophile Thoré-Bürger, va quedar-se bocabadat quan el 1842 va veure aquesta obra, en directe, al Rijksmuseum d’Amsterdam.
Una altra obra exquisida de Vermeer és “Dona vestida de blau”
, pintada el 1662. Aquí el pintor fa servir una paleta empolsinada de blau, tant en la vestimenta i els abillaments de la figura femenina, embarassada, segurament la seva esposa Catharina Bolnes, com en el mateix ambient de l’estança amb el recurrent i significatiu mapa de les Set Províncies Unides de fons. Certament, la llibertat i la independència de la Corona Espanyola era el gran objectiu d’aquells neerlandesos del segle XVII.
Per descomptat, tant els impressionistes com els postimpressionistes que venen després de Vermeer salivaven, atònits i trasbalsats, davant d’una obra tan innovadora. ¿Què més podien demanar, tot contemplant una llum espurnejant i una atmosfera blavosa tan sàvia i alhora tan farcida de misteri? ¿Qui més, en la història de la pintura universal, ha estat capaç d’expressar i sublimar tant amb tan poc?
I arribem finalment a l’obra cabdal de Vermeer, “La noia de la perla”, acabada el 1665, coneguda també com “La Monna Lisa holandesa”, la seua peça més famosa
, juntament amb la ben coneguda i valorada “Vista de Delf”, sens dubte una de les obres més reeixides del món. D’aquesta última ens ocuparem en una altra ocasió. Sens dubte, també en mereix molt. Ja li arribarà el torn.
Tanmateix, “La noia de la perla” és, ara mateix, i amb escreix, la pintura més intensa i enigmàtica de Vermeer. Tothom que la veu al Mauritshuis (el museu de La Haia), s’hi queda colpit, frapat; impossible passar-hi de llarg. És colpidora
Tanmateix, ¿Qui és aquesta noieta? ¿Per què ens fascina tant?
I, encara, abans d’entrar en més matèria, us en faig una altra, de pregunta: ¿Voleu dir que existeix, de debò, la famosa perla que li dona el nom? ¿N’estem prou segurs? Mireu, potser, en realitat, hi veiem només una “il·lusió” òptica, és a dir, dues pinzellades blanques sobre el coll que, de lluny estant, el nostre cervell interpreta com un cercle. Sembla, doncs, un magistral reflex del coll blanc de la camisa de la noia. Tanmateix, per no haver-hi, no n’hi ha ni tan sols la cadeneta que la subjecta al lòbul. Vista, doncs, de ben a prop, és com si una gota estigués suspesa a l’aire de manera gairebé màgica. Al capdavall, així és d’excepcional Vermeer.
Però, aquesta noieta també ens captiva, i molt, per la seua peculiar i sobtada manera de capgirar el rostre cap a l’espectador, cap a nosaltres. Per això, només per això, és justament un “tronie”, o bé el sorprenent estudi introspectiu d’una determinada noia amb una determinada i característica expressió. I així, Vermeer, de forma ben arterosa, ho hem de reconèixer, es posa al capdavant de la retratística mundial. I va més enllà, fins i tot, de “La Gioconda” de Leonardo. L’obra de Vermeer, fixem-nos-hi bé, encara és més misteriosa. Aquí, la noieta se’ns apareix gràcil i desimbolta; sens dubte, jo diria, que fins i tot innocent. Vesteix una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques, en la qual sobresurt l’al·ludit coll blanc de la camisa; i cobreix el seu cap amb un punyent turbant blau ultramar del qual cau un drap d’intens color groc, que hi crea un superb contrast cromàtic. Sí, és molt, però molt, tot el que s’hi congria en aquest petit llenç de només 45 × 40 cm.
Però, tornem a l’arcà i a l’incognoscible, ¿Qui és aquesta misteriosa noieta? He de dir-vos, per començar, que la literatura i el cinema han distorsionat força la identitat real d’aquesta noia. N’han fet un gra massa. Sens dubte s’han excedit. Han sobrepassat l’estricta realitat. L’han triturada. I ara tots n’estem pertorbats i fins i tot aclaparats. Al capdavall, potser per això som davant d’un autèntic “tronie”, és a dir, d’una determinada i molt singular expressió que s’obre a moltes i variades interpretacions, la teua, amic lector, per exemple, o la meua; ¿per què no?
En principi, alguns experts diuen que aquesta noia podria ser Maria, la filla primogènita de Vermeer amb dotze anys; és plausible, sense cap mena de dubte. És una opció, insisteixo, que no podem menystenir. Fins no fa gaire, era l’opció més consensuada, objectiva i sensata. Jo, per exemple, ara mateix hi crec en aquesta identificació. És a dir, som davant d’una noieta de dotze anys, filla del pintor, amb la mirada ingènua, innocent, neta.
Nogensmenys, tots sabem que aquesta pintura va originar el 1999 una famosa novel·la amb el mateix títol “Girl with a Pearl Earring” (“La noia de la perla”) de la nord-americana Tracy Chevalier (Washington, 1962).
Aquesta composició literària, que s’inventa de bell nou la història d’una suposada serventa, Griet, com la noia de la perla, és una absoluta ficció; no és, per a res, una crònica històrica. Aquesta noieta, jove i encisadora, d’acord amb Tracy Chevalier, hauria estat contractada com a serventa a casa del pintor Johannes Vermeer; i ho hauria fet, en exclusiva, per tal d’ajudar els seus pares que vivien en la misèria. Insisteixo: tot inventat. Però encara n’hi ha més.
Anys més tard (2003), la novel·la de Chevalier fou adaptada al cinema, dirigida pel britànic Peter Webber (Regne Unit, 1968)
i protagonitzada per la jueva estatunidenca Scarlett Johansson (Nova York, 1984)
(que fa el paper de la noia de la perla) i el bon actor britànic, Colin Firth (Hampshire, 1960)
(que fa el paper de Vermeer).
Evidentment, el talent de l’escriptora nord-americana, Chevalier, és indiscutible, i la pel·lícula adaptada de la novel·la va rebre tres nominacions als Oscars del 2004, dues nominacions als Globus d’Or i 10 nominacions als Premis BAFTA (British Academy of Film and Television Arts). Però, cal insistir-hi: no concorda per a res amb la realitat. En qualsevol cas aquestes dades defineixen molt bé el poder de l’obra pictòrica de Vermeer. Quina capacitat de fascinació. Una obra pictòrica tan petita ha estat capaç de suscitar, ella soleta, una magnífica i exitosa novel·la literària i una pel·lícula indiscutiblement taquillera. Nogensmenys, és lícit tot això? Podem violar tan impunement la innocència d’una obra d’art? Què en diria Vermeer? Però encara n’hi ha una miqueta més.
Finalment, l’any 2025 l’historiador i crític d’art britànic Andrew Graham-Dixon (Westminster, 1960)
ha identificat la model o la noieta de l’obra de Vermeer com a Maria Magdalena van Ruijven, filla dels mecenes del pintor, Pieter Claesz van Ruijven i Maria de Knuijt, un matrimoni ric de Delft. Aquesta proposta, publicada a “The Times” i ampliada després al seu llibre Vermeer: A Life Lost and Found (“Una vida perduda i trobada”), 2025
, creu que hi ha una estreta relació de l’artista amb els seus mecenes i benefactors. Graham-Dixon sosté, doncs, que Vermeer va pintar “La jove de la perla” al voltant de 1665, just quan l’esmentada Maria Magdalena tindria dotze anys (i, recordem-ho, quan la filla de Vermeer, nomenada també Maria, tenia la mateixa edat).
En fi, les portes interpretatives romanen oberts. Podem continuar alimentant l’atractiu desfici sensual expressat per Chevalier i Webber, però, també, perfectament, podem plantejar aquest “tronie” com una mostra transparent de la innocència femenina neerlandesa. Ara per ara, us ho confesso, no sé prou bé, del cert, on és la plena veritat, tot i que em decanto per la innocència de la noieta.
Sembla que el 1881 el quadre fou adquirit per un col·leccionista holandès per tot just dos florins, una autèntica misèria; poc després (1903) el va donar al Mauritshuis perquè tothom, i per sempre més, el pogués contemplar. L’obra està signada en la part superior esquerra.