Ximo Rovira, quaranta anys de ràdio i televisió: una vida dedicada a la comunicació i la passió pel treball

El periòdic El Meridiano de l’Horta ha parlat amb Ximo Rovira,

Amb més de quaranta anys de trajectòria en els mitjans, el periodista repassa la seua carrera des dels inicis en la ràdio fins a la seua etapa actual. Parla de vocació, il·lusió, aprenentatge constant i d’una vida dedicada a la comunicació, la música i les persones que l’han acompanyat en el camí.

Quants anys de professió portes?
Des del segle passat. Vaig començar el 1984 a la ràdio del meu poble: a la Cadena SER. Des d’aleshores no he parat de treballar fins a hui. Estic molt content perquè és el que m’agrada, la meua vocació.

Ara, als teus seixanta i pico anys, on podem trobar-te? I com estàs?
Ara mateix estic en un moment molt dolç i seré. Treballar en el que més t’agrada, en la teua vocació, és com no treballar. M’acompanya la salut, tinc amor al meu voltant, una família fantàstica, uns fills criats… i treballe a un altre ritme, amb l’experiència d’anys que et dona un bagatge. Ara estic en la ràdio i m’estic trobant amb gent amiga i treballe amb un equip estupend, i a més he tornat a la meua casa, a la Radiotelevisió Autonòmica Valenciana.

Portes una vida en la professió, quin ha sigut el teu secret? Quins consells podries donar-nos?
He tingut moltíssima sort: moment correcte, lloc adequat. Quan començàrem en la tele l’any 89 no sabíem com anava a funcionar. M’han ensenyat, m’han guiat i han apostat per mi. I després he anat botant d’un projecte a un altre i he anat fent tota classe de coses tant en la ràdio com en la televisió.
Soc una persona molt afortunada i, si he de donar algun consell, és no perdre la il·lusió; la motivació és un motor fonamental. Moltes vegades la vida et pegarà galtades tremendes, i la professió també, però les ganes sempre han d’anar per davant.

A què dediques el temps lliure?
Últimament li estic agafant el rotllo al gimnàs, que ja soc un sexagenari i cal cuidar-se; és una recomanació que faig, sobretot pel tema de la musculatura, que és important enfortir-la fent exercicis de força. Sí, pot ser avorrit, però he descobert una manera de passar-m’ho bé, i és anar amb un dels meus fills, el menut.

M’agrada jugar al pàdel, al tennis, tocar la guitarra, guisar i fer música amb els meus amics. Així m’agrada passar el temps lliure, a més de passejar amb la meua gosseta Olivia i amb la meua dona a la voreta de la mar.

A veure si en el futur t’animes a escriure un llibre sobre totes les teues vivències.
Mira, és una cosa que no descarte, m’abellix. De moment em ve de gust continuar fent ràdio, que m’apassiona; fent projectes xicotets amb equips menuts; m’encanta la música, que és un regal de la vida; i m’agradaria anar a la Xina. Hi ha moltes coses per fer i escriure un llibre podria ser una d’elles.

Parlant de llibres, quin és el teu preferit?
A mi, Eduardo Mendoza, com es diu ara, em va petar el cap amb llibres com El laberinto de las aceitunas i sobretot amb Sin notícias de Gurb. Els guardons que li han donat recentment per la seua trajectòria em semblen merescudíssims. És un literat extraordinari que sempre recomane.

De les entrevistes que has fet en la teua vida, quina és la que més t’ha marcat?
De l’etapa de Tómbola, en la qual vaig tindre l’ocasió de parlar amb molts personatges, podria dir-vos Concha Velasco, que em feia molt feliç entrevistar-la. Una dona amb una gran saviesa de la vida, que, malgrat haver tingut una vida difícil, no perdia el somriure. Una persona talentosa i meravellosa.

Eres de la Safor, de Gandia; suposem que eres més de platja, però El Meridiano, que és de l’Horta, te pregunta: si mirares cap als nostres pobles, quin triaries?
L’Horta de Meliana em pareix meravellosa. He viscut molt a prop de Puçol, que em sembla un lloc fantàstic per a viure. Torrent em pareix una ciutat vibrant, Aldaia és brutal i té una gran activitat econòmica i patrimoni; però jo em quede amb Borbotó. Sé que no és de la comarca, però li tinc una predilecció especial. Tota eixa zona és glòria, també Roca-Cuiper.
Les millors cebes tendres que m’he menjat en la vida són d’eixa zona.

Per últim, si et robàrem ara mateix el mòbil, quin emoticono apareixeria com el que més utilitzes?
Gaste molt un cor blanc; m’agrada que no siga roig i el pose blanc perquè m’agrada. El pose com a resposta de carinyo, d’acompanyament.