El mantra del teletreball
Article d’Albert Ferrer Orts- Universitat de València
Fins no fa massa, els sindicats docents i d’altres sectors professionals insistien en la necessitat d’estendre el teletreball per allò d’ajudar a conciliar la vida familiar amb la laboral. Segurament, no els faltava raó en una legislació, la del treball, bastant tradicional i ancorada un tant en el passat en què prima allò de la presencialitat, els horaris rígids i, en definitiva, una mena de control directe a peu d’obra.
Mira per on, aquelles recurrents reivindicacions, en un tres i no-res, han quedat en paper mullat ateses les mesures extraordinàries que s‘han anat prenent i amb efectes des del proppassat 14 de març fins avui mateix. Sobtadament, el treball des de casa s’ha convertit per a molts en l’única forma de poder-lo fer, asseguts còmodament en el nostre despatx improvisat i amb els propis aparells informàtics. La virtualitat, vulguem o no, ha arribat per a quedar-se sense necessitat de més i, per si volíem conciliació familiar, en vegada d’una cullerada tenim dos tasses per causa i efecte del confinament obligatori.
Entre les moltes ocupacions laborals que s’han dedicat a aquests menesters ‘online’ es troba la docència i la investigació, dos puntals de la universitat que no sempre, ni molt menys, es poden fer des de les nostres llars. I no poden realitzar-se perquè una universitat sense presència dels professors no ho és, com tampoc una recerca entre les quatre parets del domicili. És evident que a grans mals grans remeis, en això no hi ha dubte, però d’ací a propugnar per alguns sectors, visionaris ells, que així ha d’entendre’s el futur de l’educació superior és com planificar un habitatge des del sostre.
La presència dels docents a l’aula davant de l’alumnat és ‘conditio sine qua non’ per a un correcte aprenentatge i per a poder, uns i d’altres, expressar-se com cal i en directe, sense interlocutors en forma de connexions i aparells que desnaturalitzen la comunicació. Tampoc es pot fiar laformació dels estudiants al món telemàtic en exclusiva i desarrelar-los del contacte amb les biblioteques, les facultats, els departaments, els museus, els arxius, la natura, els viatges i tot allò necessari per a la seua maduració com a futurs graduats, màsters i doctorats.
Eixe sense sentit que en si mateix representa l’abonament sense reserves a la nova normalitat i a les noves formes de relació entre professors i alumnes encara és més preocupant si ens fixem en les realitats de l’Educació Secundària, FP, Primària, Infantil i Especial, tota una escaparata de dificultats tecnològiques depenent de la capacitat econòmica de les famílies i, també o sobretot, de l’edat dels estudiants (i de les necessitats educatives especials de no pocs d’ells, més complexes si, a més, palesen alguna discapacitat física o cognitiva). Això és el que, a hores d’ara, mentre s’encara el final de curs, es pot comprovar sense massa cavil·lacions ni la necessitat peremptòria d’estudis ni gràfics oficials que ho certifiquen fefaentment.
Cal entendre que el teletreball ha estat una eina, insistisc, només una eina, per no perdre el curs i acabar-lo com millor es puga (i, inclús, si hi hagués algun puntual rebrot de la pandèmia), però no és per ell mateix la panacea que molts prediquen com a solució de futur, ni tampoc cap remei substitutori de la sociabilitat que faciliten les aules mercè a la presència activa de docents, alumnes, PAS, mares i pares. Ja serà prou inconvenient menejar-se en les instal·lacions amb separadors de plàstic per tot arreu, gels hidroalcohòlics, màscares, guants, reducció de ràtios, distància de 2 m perquè, a més, la tecnologia acabe per desnaturalitzar el que, fins fa poc, era allò habitual en la manera de relacionar-nos tots plegats.
El teletreball, més enllà d’un mantra de rabiosa actualitat, no ha de confondre’ns més del que ja ho puguem estar. Com tampoc deixar de pensar que la tecnologia siga una forma coherent, accessòria i compatible de millorar el coneixement i, si escau, el rendiment educatiu. La solució està, potser, en el just mig.
La presencialitat ha entrat en crisi per una situació puntual, no ho oblidem, faríem mal en deixar-nos portar pels oracles interessats en que les nostres relacions (totes o la major part d’elles) siguen ja pitjors del que són o, directament, deixen de ser-ho per allò d’escudar-se en la política de la por.