Albert Ferrer Orts
Profesor en la Universitat de València
Profesor en la Universitat de València
Presidenta del Consejo Valenciano de las Personas Mayores
Delegada en Valencia de la Unión Nacional de escritores de España
Secretari General del PSPV de Foios i regidor d'Educació
No sé quantes modistes confiaven amb Enrique, jo en vaig conéixer a moltes entre Meliana i els pobles de la rodalia, però potser no exagerara si dic que més de 60, a banda de dones que només es cosien per a elles i la família, i sastres que, a més de fer-li els vestits a mesura, cosien per als homes que confiaven en el seu criteri professional.
En un context com l’actual, de brutal regressió de les llibertats, d’arbitrarietat política en augment i d’alarmant pèrdua d’humanitat, la IA no deixa de suposar una amenaça real en mans d’oligarques que ni tenen compassió ni la coneixen, ni tampoc escrúpols per a acaparar poder al cost que faça falta.
Mentres l’esquerra és timorata en l’educació i, sobretot, la cultura quan gestiona la res publica, la dreta és desacomplexada i actua sense contemplacions, furgant en la ferida fins que supure pus. Una forma maliciosa d’aconseguir els seus objectius polítics mentres predica -vull dir, brama- per a ofendre i lesionar al rival, desprestigiar-lo i tombar-lo a qualsevol cost, sense miraments (si fa falta, de la mà d’una part de la justícia).
No és només VOX i els impresentables del seu pelatge els principals responsables de l’insult i la injúria a doll, ho és també, i molt, el PP. Una formació d’arrel franquista frustrada que ja no sap a quin sant encomanar-se per a poder governar algun dia des de La Moncloa, ja que ni tan sols -i de moment- agafat de la mà dels ultradretans ha estat capaç de fer-ho després d’unes eleccions plenament democràtiques. Clar, de la frustració perenne a la barricada només hi ha un pas quan es considera il·legítim l’actual executiu, la màxima que va obrir en el seu dia la Caixa de Pandora fins avui mateix sense solució de continuïtat.
A aquell paisatge natural gairebé verge que presentaven les platges abans del fenòmen turístic -avui impossible de reconèixer, en línies generals- es suma també l’agressió constant que ha patit el secà i la muntanya, sobretot des dels inicis dels anys 70 del segle passat, per part d’una població de classe mitja que anhelava tindre una segona vivienda a l’aire lliure, lluny de les ciutats i els pobles de procedència.
Un relat que, no per conegut, aprofite per a relacionar-lo d’alguna manera amb el que avui esdevé a l’antiga ciutat de Sagvntvm, seu d’importants festivals que recorden aquell passat cultural llunyà: ‘Sagvnt a Escena’ i ‘Lvdi Sagvntini’, i, alhora, contraposar-lo amb els vergonyosos espectacles que han arrelat amb força tant a la ciutat antiga com al seu port, on al maltracte taurí recurrent i inhumà es suma una cartelleria denigrant en les antípodes del respecte cap a les dones.
El costum heretat de la centúria anterior en què prevalia la construcció del retaule, al que tant estava habituada la comitència d’acord amb la seua mentalitat clarament medieval, condicionava la pràctica pictòrica i la seua evolució compositiva, molt supeditada a les propostes sorgides del taller dels Macip i molt més encara del seu membre més il·lustre, Joan de Joanes. Després d’ell, Joan Sarinyena i Francesc Ribalta.
.
Desde la conquista de Valencia hasta los documentos medievales conservados hoy, la historia del valenciano habla de territorios, convivencia y memoria. Observar sus primeros testimonios permite entender que una lengua no nace de un día para otro: se construye con el uso cotidiano de sus hablantes.