Albert Ferrer Orts
Profesor en la Universitat de València
Hasbía Mohamed
Delegada en Valencia de la Unión Nacional de escritores de España
Marisa García-Merita
Presidenta del Consejo Valenciano de las Personas Mayores
Juanjo Civera
Secretari General del PSPV de Foios i regidor d'Educació
Anteriores
El somni d’Aníbal… i altres ‘celebracions’ extemporànies
Un relat que, no per conegut, aprofite per a relacionar-lo d’alguna manera amb el que avui esdevé a l’antiga ciutat de Sagvntvm, seu d’importants festivals que recorden aquell passat cultural llunyà: ‘Sagvnt a Escena’ i ‘Lvdi Sagvntini’, i, alhora, contraposar-lo amb els vergonyosos espectacles que han arrelat amb força tant a la ciutat antiga com al seu port, on al maltracte taurí recurrent i inhumà es suma una cartelleria denigrant en les antípodes del respecte cap a les dones.
L’esclavitud del retaule en el Renaixement valencià
El costum heretat de la centúria anterior en què prevalia la construcció del retaule, al que tant estava habituada la comitència d’acord amb la seua mentalitat clarament medieval, condicionava la pràctica pictòrica i la seua evolució compositiva, molt supeditada a les propostes sorgides del taller dels Macip i molt més encara del seu membre més il·lustre, Joan de Joanes. Després d’ell, Joan Sarinyena i Francesc Ribalta.
El valenciano, una lengua que se lee en las calles y los documentos
Desde la conquista de Valencia hasta los documentos medievales conservados hoy, la historia del valenciano habla de territorios, convivencia y memoria. Observar sus primeros testimonios permite entender que una lengua no nace de un día para otro: se construye con el uso cotidiano de sus hablantes.
Els Sorolla Americans: l’art com a escapatòria
Si, com és sabut, l’art és per se dipositari d’una sèrie de funcions, la que en concret va a prendre forma en a penes uns mesos a València se n’ix de tots els paràmetres coneguts -atés que l’autor mai no pensà en ella, òbviament: servir de cortina de fum a un desastre natural en forma de DANA, el 29 d’octubre de 2024, amb què el seu impulsor, com a MH president de la Generalitat, volgué compensar els seus greus dèficits com a governant premiant-nos amb aquest regal, decididament enverinat.
Inhumans
El que la setmana passada esdevingué al nord d’Àfrica, un drama recurrent al Magreb marroquí, on, alhora, el monarca alauí celebrava pomposament l’aniversari de la seua coronació com a rei absolut, ha resultat una vergonya per a Europa i, molt més encara, la UE, incapaç de tindre una postura comuna davant d’un drama dantesc, a més d’assenyalar Espanya, on ningú no sabia res mentres compartia tesi amb el Marroc.
De què és símptoma el caos ceutí?
És difícil de creure que el triumvirat format per Mohamed VI, Trump i Netanyahu isca vencedor d’aquest drama ceutí en què han participat entre 50 i 100.000 joves i n’han mort vora de 100. Més increïble és la posició d’alguns països de la UE, totalment interessada per haver governs ultres i tensar encara més la difícil posició espanyola.
Vox ho té fàcil
La veritat és que, a banda de l’algoritme que apliquen les corporacions que dominen les xarxes i contra el que res no es pot fer fins ara per la seua contrastada difusió i popularitat a través dels mòbils i els PC, VOX ho té molt fàcil en anar contra quasi tot, còmoda posició perquè, sabent-se poc o gens capaços de governar (molt més en solitari), li són permesos tota mena de discursos negacionistes i incendiàris -tan grandiloqüents com buits de contingut- i, sobretot, dirigits a buscar solucions pretesament fàcils (sempre disruptives) a problemes més bé complexos.
El crit desesperat que ningú escolta
La realitat, però, la crua i dura realitat, és que més enllà del lamentable clima polìtic casolà -més encara a terres valencianes- (inqualificable) és que any que passa els incendis són cada vegada més virulents, cremen més superfície, afecten de ple pobles, urbanitzacions i altres habitatges, explotacions agropecuàries, indústries, negocis dedicats al turisme rural… Un desastre sobre un altre de major per als que les formacions polítiques, totes i cadascuna sense distinció, només li dediquen el seu temps quan ja no hi ha solució. I així seguim any rere any, estiu rere estiu.
La ermita de Santa Lucia: Entre la fe, la historia y la realidad de los milagros
Durante más de seiscientos años ha sido refugio para personas que llegaban con miedo, incertidumbre o esperanza. Algunos buscaban consuelo antes de una operación; otros agradecían simplemente conservar la vista; muchos encontraban un momento de silencio en medio del bullicio de la ciudad