L’ESCAPARATA

Article d’Albert Ferrer Orts-Universitat de València

“Spain for sure”, la campanya estatal que pretén impulsar el turisme estiuenc ‘ad portas’, ha pres cos en el Museo Nacional del Prado, el vaixell insígnia de l’art espanyol del qual ja ens hem ocupat en altres articles. L’esdeveniment m’ha recordat una altra fita duta a terme en un altre espai de referència artística i cultural, el Museu de Belles Arts de València, entre el 24 i 26 de febrer de 1999. Es tractava de la reunió de l’OTAN “Diálogo Euromediterráneo sobre Paz y Seguridad” mentre era secretari de l’aliança atlàntica Javier Solana, en l’actualitat president del patronat del museu madrileny. Circumstància curiosa que, veges per on, també té un fil conductor pel que fa als directors de sengles museus en distints períodes: mentre que el 1999 Fernando Benito ho era del valencià, ara mateix ho és del madrileny un deixeble seu, Miguel Falomir.

Més que probablement, vaja, aquesta confluència en què dos professors i investigadors valencians hagen accedit a obrir de bat a bat les portes de les seues pinacoteques a actes polítics estant pel mig Javier Solana com a protagonista en l’ombra no siga més que pura coincidència; tanmateix, no deixa de tindre relació. I és així perquè Solana és un polític de recursos camaleònics (contradictoris, si volen) amb un ‘cursus honorum’ d’eixos a què pocs arriben a assolir per molts anys que visquen i per moltes virtuts que atresoren.

En aquell llunyà 1999, o un temps després, crec recordar, ja vaig pronunciar-me contràriament a aquets tipus d’actes que res o poc tenen a veure amb l’art i el patrimoni cultural. Ben mirat, el conclave de dimecres aprofitava el tiró internacional del museu madrileny i l’atracció que per ell senten turistes de tot el món, però u comença a cansar-se (ho dic amb la mà en el cor) de veure que el Prado s’haja convertit en els darrers anys en un apèndix més del govern de torn, en una mena de subministeri del de Cultura i les sacrosantes sales de Velázquez en quasi l’única escaparata que mostrar amb motiu del bicentenari, de la seua adequació a la crisi sanitària actual i a cites com la que ens ocupa. No és un abús?

Deia l’altre dia en aquest mateix mitjà que m’alegrava molt que el Prado tinga l’èxit que té, però la seua posició primmirada (estratosfèrica en comparació als seus homòlegs) no deixava de ser un greuge comparatiu a molts museus arreu de l’estat que, sent tant dignes com ell en les seues col·leccions, manquen –en línies generals- de gran part de les atencions que aquell gaudeix i s’encarreguen d’amplificar els mitjans de comunicació. A més, els museus no haurien de convertir-se en calaixos de sastre on tot cap i salvaguardar sempre la finalitat perquè van nàixer. No són una moneda de canvi i tampoc una franquícia política.

Fernando Benito (qdep) fou professor de Miguel Falomir, un dels alumnes més brillants d’Història de l’Art (Universitat de València) de la promoció 1984-1989. Mestre i deixeble han arribat al més alt com a gestors culturals i, amb poc més de dos dècades de distància, ambdós han cedit les seues sales a actes estranys a la seua missió i objectius originals. Fins quin punt les seues decisions (polítiques) formen part indissoluble dels engranatges del poder establert? Fins quin punt són independents? On acaba allò cultural i comença allò purament publicitari?