NOU ESTAT D’ALARMA, VELLES RESTRICCIONS – Albert Ferrer Orts, Universitat de València
Poc més de set mesos després del primer estat d’alarma el govern espanyol torna a posar en vigor el decret per a donar cobertura jurídica arreu l’estat a mesures com el confinament nocturn i, de segur, en previsió d’altres més que puga provocar l’evolució de la pandèmia en un context cada vegada més inestable, segons les informacions que ocupen tots els noticiaris.
No és una bona noticia, de fet, cap de les mesures dutes a terme fins ara ho han estat, mentre que una sensació de profunda impotència va apoderant-se de la quotidianitat a què acostumàvem i la normalitat va esvaint-se al compàs dels dies. De fet, les restriccions que eren del tot impensables en començar l’any estranyament formen part consubstancial de les nostres vides i sembla que han vingut per a quedar-se indefinidament.
Passar cada vegada més temps a casa, eixir allò imprescindible, fugir de les reunions de tota mena, deixar de gaudir dels bars, les cafeteries, els restaurants, les terrasses, els cinemes, el teatre, les llibreries, els comerços, les cerimònies, viatjar, evitar el contacte humà i, alhora, portar la mascareta, extremar la higiene personal a base de rentar-se les mans i utilitzar gel hidroalcohòlic quasi a tota hora… són moltes restriccions i profilàctics que ens han trastornat fins a convertir-nos en una espècie de zombis, fins i tot en les nostres ocupacions diàries (almenys qui té la sort de mantenir-les en un panorama laboral demencial).
Queda clar que la situació és més que preocupant i no només per l’avanç dels contagis i el previsible col·lapse de les UVI d’ací a Nadal (i ja veurem més avant) sinó per la impotència que genera sobreviure com un monjo o una monja de clausura sense ser-ho ni haver-ho decidit per pròpia voluntat en un ambient obertament contradictori en què –de moment- tot seguís (o aparenta seguir) com abans, a l’abast de tothom, però quan res és el que realment pareix. Un miratge en tota regla, vaja.
Volem tornar a la vida d’abans, però, de moment, no hi ha forma ni manera de fer-ho tret dels intents realitzats durant un estiu atípic, la tornada al tall després de les vacances i l’inici del curs escolar. Activitats que pengen d’un fil transparent que, en qualsevol moment, pot trencar-se. Tot això condimentat pel bloqueig que experimenta l’atenció primària, la major lentitud de les llistes d’espera i el pla de xoc per a malalts crònics i ocasionals que mai no sabrem quantes víctimes col·laterals es cobrarà en una cascada de despropòsits monumental.
Diuen que Europa és ara per ara el continent on major evoluciona desfavorablement la pandèmia, però ningú explica el per què, sobretot quan la qualitat de vida és infinitament superior que a l’Àfrica, Àsia o Amèrica llatina, posem per cas. Eixa Europa precisament, en particular la Unió Europea, en què els serveis socials i la xarxa sanitària pública estan segurament al capdavant a nivell mundial. Podem pensar que la raó rau en què som un continent envellit, que la crisi de 2008 mai no se n’ha anat ni molt menys, que el neoliberalisme ha debilitat greument les socialdemocràcies… Potser que totes juntes a l’hora, a més d’altres, han contribuït a afonar la credibilitat d’antuvi.
El ben cert, ja ho hem referit en alguna ocasió, és que entre els EUA i la Xina ens trobem els europeus tots plegats com a tercer pol econòmic planetari, sacsejats pels uns i per l’altra des de fa dècades en un combat comercial de què no sembla que eixirem massa beneficiats, sobretot des de l’espantada del Regne Unit, l’accentuació de les particularitats nord-sud i l’ombra sempre amenaçadora que suposa Rússia per l’est.
En resum, un nou estat d’alarma, velles restriccions (més les que poden esdevenir) i un paradigma inquietant que resoldre a mesura que es coarten les llibertats -i amb elles es paralitza l’economia- per tal de preservar la salut: és la Xina el model a seguir?