Cap a la immunitat… de ramat

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Fa poc més de deu mesos es detectaren els primers casos d’infectats pel nou coronavirus a Espanya, quan a Wuhan esdevenia una pandèmia i les informacions esbiaixades que d’allà venien anticipaven el pitjor. La seua ràpida propagació per Europa i Amèrica era un fet constatable en començar març, la resta ho podem imaginar –atès que gairebé res no sabem de la seua incidència en nombrosos països- i contar des de l’experiència personal fins que han començat a subministrar-se les primeres vacunes a la Xina, Rússia, el Regne Unit, els EUA i, ara, la UE. Allò que semblava materialment impossible és, diuen pertot arreu, una feliç realitat. La ciència s’ha superat en benefici de la humanitat.

Dit així, resumidament vaja, sembla la sinopsi d’una pel·lícula de ciència ficció amb final esperançador, d’eixes que tant han donat que parlar per allò del seu argumentari profètic. Tanmateix, encara que coste creure-ho i distingir entre la realitat i el malson, seguim immersos en el desenllaç encara incert d’aquest film de terror que ja dura un any i que es preveu allargarà el seu final.

Amb aquest panorama, l’escepticisme o la incredulitat no són benvinguts davant el discurs oficial i unívoc de l’autoritat competent, la ciència i els mitjans de comunicació, posseïdors de l’única veritat possible. La dissidència o la pròpia objecció de consciència tampoc tenen cabuda en aquest nou escenari dual i maniqueu entre el bé i el mal. En altres paraules, també s’ha esborrat el benefici del dubte o, si volen, el terme mig. O s’està amb la veritat o contra ella.

Per allò de preservar la immunitat de ramat durant 2021 tot sacrifici és poc. La sensible diferència amb altres etapes pretèrites de la història rau, no obstant, en què la veritat la posseïen les religions i les elits quan ara està exclusivament en mans de la ciència i el capital, amb la col·laboració inestimable dels grans grups mediàtics. Tampoc fa falta ser un linx per adonar-se’n, una altra cosa és mirar cap un altre lloc, més o menys dissimuladament, per aparentar.

És probable que l’any vinent siga decisiu per a combatre el virus i que el ramat experimente els beneficis de la ciència i de la tècnica en grau superlatiu. Una altra cosa serà si, mentrestant, no estem deixant pel camí parcel·les de llibertat individuals i col·lectives que mai més recuperarem per allò de preservar la nostra seguretat per damunt de tot.

Una mena de nou dogma, inescrutable per a la immensa majoria, ve a substituir els ja mil·lenaris sostinguts en les creences, que també semblaven infal·libles però que han anat quedant-se desfasats per falta de pragmatisme i solucions immediates ad hoc. La ciència ha guanyat la seua particular partida després de segles de dura controvèrsia. Però la ciència, si no té ànima, en què esdevé?

Això mateix és el que veurem quan, vacunat el primer món (el poder té eixes coses), els suposats beneficis de la vacuna arriben als que malviuen i moren encara de malalties inconcebibles perquè, per no tindre, no tenen ni un mos que posar-se a la boca.