L’ESCAPARATA D’UN POBLE
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Fa exactament 360 dies que comencí a col·laborar amb aquest diari posant negre sobre blanc la meua opinió sobre la façana de La Azulejera Valenciana Bernardo Vidal (1920), la qual acompleix aquest any que s’esmuny un segle de vida. Un article que va tindre ràpida resposta des de l’Ajuntament de Meliana: entre els plans del consistori estava el de restaurar-la aviat i tornar-li una dignitat que mai no ha perdut del tot.
Tanmateix, a data d’avui tot segueix com fa vora un any; és a dir, la situació ha pegat un gir de 360º atès que ens trobem exactament en el mateix punt de partida, lamentablement. Potser, dic jo, que la pandèmia i les seues seqüeles hagen estat el detonant perquè no s’haja pogut intervenir un edifici singular que, com és sabut, no deixa de ser l’immoble més vist de la localitat, juntament amb el Xalet dels Cardells (ca.1930), el bust de Juli Benlloch (1922), la seua ‘Bruma Boreal’ (1917), a més del xiprer monumental i els altres arbres centenaris de l’estació.
A Meliana encara no som conscients del tot del que significa el paisatgisme i del que representa per a centenars de milers d’usuaris del metro (a banda del veïnat del poble), abans el trenet, tindre diàriament a la vista una de les millors escaparates de l’Horta Nord i dels beneficis de tota mena que això reporta per poc que ens fixem en altres estacions de la Línia 3 i els seus entorns. Un context urbà privilegiat si bé ho mirem que s’anà acoblant al ferrocarril que impulsà Juan Navarro Reverter a finals del segle XIX.
Aquella població agrícola d’esperit industrial, amb la nova Mosaico Nolla, SA a un costat de les vies i La Azulejera a l’altre, necessitava de la proximitat del transport ferroviari per a moure centenars de treballadors i altres tants de tones de material manufacturat camí de la capital i els seus pobles. Un context fabril que assolí la seua plenitud entre 1920 i 1960 i que, a poc a poc, anà declinant el seu ímpetu fins que ambdues indústries van desaparèixer.
Mentre que l’accionariat de Nolla desaparegué de Meliana i els seus darrers treballadors es col·locaren on pogueren, desapareixent tot vestigi de l’empresa per a convertir-se en un descampat i, temps després, en la plaça homònima envoltada d’edificis, el final de La Azulejera no significà la destrucció de l’antiga fàbrica pel que fa a la seua espectacular façana, la qual s’incorporà a Pràctic, SA, bé que com a magatzem de les seues modernes instal·lacions.
L’allargament de l’andana del metro suposà, no fa massa anys, la pèrdua d’un dels dos passos a nivell per a vianants que disposava la població, la qual cosa perjudicà sobre manera la façana de l’immoble en quedar com una mena de racó en un atzucac sense sentit. Un lloc en què, inopinadament, s’acumula la brutícia i, pitjor encara, la desídia.
A cap d’any, com una mena de carta als Mags d’Orient, demanem de bell nou la recuperació d’un espai únic, atès que la diversa producció artística que va eixir dels seus murs arribà a nombrosos llocs –la decoració de l’antiga estació central del Pont de Fusta és només un exemple-, que els hereus del seu fundador (la família Navarro Ferrer) custodien la memòria i els testimonis del seu esplendor i, sobretot, que la seua empremta enllaça amb el llegat que deixaren els mosaics de Nolla, feliçment recuperat i divulgat després de dècades de brega. Ben mirat, és un complement indispensable per entendre la vocació manufacturera i artística de la localitat des de fa vora dues centúries, així com de la decidida incorporació de la dona a la vida moderna.