L’horta, entre la terra i l’asfalt: el mal que no cessa

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Fa anys referia que els pobles també són l’Horta. Dit així, qualsevol lector pot dir que faltaria més per l’obvietat de l’afirmació. Tanmateix, el que no deixa de ser una evidència palmària venia a compte en realitat pel poc respecte que les localitats de la comarca han tingut i segueixen tenint amb el medi entre natural i antropitzat de què formen part indissoluble. El pitjor de tot és que el model que creiem abanderat i esperonat per determinades sigles partidistes després d’anys de domini territorial (autonòmic, provincial i municipal) ha estat i és d’alguna manera compartit per altres formacions d’acrònims i ideologia diversa, a vegades dubte que veritablement diferents. De fet, pense que si no esdevé la crisi econòmica amb els seus efectes devastadors fins ara mateix i, després, la pandèmia, de conseqüències encara imprevisibles, la realitat encara seia pitjor de la que és.

Desfeta literalment l’horta meridional des de dècades abans que la seua complementària al nord, el començament del segle XXI no ha pogut ser més decebedor en repetir-se -amb uns anys de retard- idèntic escenari però a l’inrevés. Des de dalt ens horroritzàvem fins fa poc del creixement desaforat de les poblacions de baix, mentre ens congratulàvem que les nostres seguiren separades per camins, sèquies i camps; que poguérem distingir perfectament els seus campanars, no només els més esvelts com els de Foios, Museros, Massamagrell o Burjassot, sinó també els més modestos de Massalfassar, Alboraia, Tavernes Blanques, Alfara, Montcada o Godella; que hi haguessin oasis com Bonrepòs i Mirambell o les pedanies de Carpesa, Borbotó, Benifaraig, Poble Nou, Mauella o Teuladella; que hi suraren amb moltes dificultats -però encara sobrevisqueren- marjals com les de Rafalell i Vistavella (també terme municipal de València) o la del Moro, desaparegudes les de Albuixec i Massalfassar entre d’altres més; que gaudirem d’un secà esplendorós en la seua especificitat amb unes vistes panoràmiques úniques…

Tanmateix, la felicitat en casa del pobre dura poc i, en vint anys, gran part dels pobles de l’Horta Nord són en realitat la mateixa cosa. Un preludi desafortunat i contra natura en pro d’una conurbació que, de seguir així, abans de 2050 aglutinarà en eixa gran València el que encara són municipis amb personalitat pròpia i definida que esguiten un territori excepcional.

Els polígons industrials, PAI, les zones (semi)residencials, els parcs i jardins, els col·legis i poliesportius, les finques i els vials, l’asfalt i la rajola en definitiva, han eclipsat les fisonomies i les siluetes distintives dels nuclis urbans, desnaturalitzant els seus entorns rurals i desorientant al veïnat fins el punt d’anar perdent a poc a poc la idiosincràsia que els singularitzava.

Hi ha alguna raó que justifique aquest tipus de creixement desaforat? Hi ha alguna necessitat més enllà d’ingressar major quantitat d’impostos? Perquè si la finalitat última és recaptador i la voluntat millorar els serveis dels seus habitants, potser hagués estat més convenient haver-se quedat quiets i no facilitar una riquesa totalment efímera que no condueix absolutament enlloc. Sobretot, si és a costa de partides senceres que, sobtadament, han passat a millor vida per a sempre. Resumint: camps, marges, sèquies, marjals, sendes, camins, flora, fauna, arbres monumentals, alqueries i, consegüentment, llauradors (horta viva, al capdavall).

No m’agraden els nostres pobles tal i com han quedat configurats després d’agredir irremeiablement i amb sanya l’entorn en què començaren a surar fa vora d’un mil·lenni, rebutge absolutament el model d’expansió propugnat des dels consistoris, no me val el maquillatge verd amb què es pretén dissimular-amagar el desgavell. Estic profundament decebut perquè tot el mal (i mira que n’ha fet) no es por computar completament al cap i casal, gairebé no hi ha població que no haja contribuït a engolir-se d’un glop allò que ens fa com som: el patrimoni natural i cultural heretats dels nostres avantpassats.

Amb una Llei en vigor (5/2018, de 6 de març) de l’Horta de València i un Decret (219/2018, de 30 de novembre) que aprova el Pla d’acció territorial d’ordenació i dinamització de l’Horta de València, finalment promoguts per l’actual Consell, desitgem que la barbàrie s’hi ature per sempre i els nostres pobles (i València) deixen de fer-se grans quan el tamany, comptat i debatut, tampoc és cap garantia de benestar ni major qualitat de vida.

Mentrestant, a Benimaclet i La Punta (el que queda d’ella) o Alboraia, entre d’altres zones calentes, el perill és més que imminent. Mostres fefaents d’un procedir caïnita…  el mal que no cessa.