Bona gent

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Per poc que gire la vista arrere i comprove el tenor d’una bona part dels meus escrits, majorment disconformes amb el que esdevé en l’actualitat o d’evident caràcter reivindicatiu, me n’adone que potser em deixe en el tinter amb massa freqüència temàtiques més agradables que també formen part del dia a dia. Aspectes que solen passar desapercebuts per eixir-se’n precisament del to gris no exempt d’egoisme que mou les relacions humanes a gran escala.

Segurament, no hi ha poble que, per la seua bonhomia i despreniment naturals, no dispose de veïns més o menys anònims, coneguts i desconeguts que, de manera tan altruista com amable i discreta, ens faciliten la vida sobre manera. Persones senzilles que, a més de satisfer les seues obligacions ciutadanes i familiars, sempre estan col·laborant en alguna causa perduda o per guanyar sense voler fer-se creditores d’admiració i reconeixement. La qual cosa no vol dir que no els ho reconeguem en alguna ocasió, aquesta n’és un petit exemple, per mereixements propis i perquè no fer-ho seria una flagrant injustícia.

Gent corrent, honesta, digna i solidària que dedica part del seu temps i recursos al benestar dels altres, pròxims o llunyans sense esperar res a canvi. No perquè els sobren hores ni tampoc diners sinó pel seu desenvolupat esperit col·laborador en benefici de propis i estranys. Individus com vostè o jo que, sense fer polseguera, participen activament en els bancs d’aliments, Càrites, Creu Roja, l’Associació Espanyola contra el Càncer i un ampli ventall d’ONG, cuiden o atenen persones amb diversitat funcional, víctimes de la violència de gènere, marginats, migrants, malalts i gent gran, recuperen pacientment el llegat cultural sempre desatès…

Com deia, en totes les nostres poblacions hi ha veïns que han fet de la solidaritat un estil de vida i de l’amistat el seu vehicle primmirat. Bona gent que ens proporciona cada dia una lliçó, una prova de vida que mai no els seran reconegudes ni obtindran cap felicitació pública quan el premi és de consum intern, silenciós i, també, invisible. Virtuts que tenen igualment una dimensió familiar, en tant en quant el seu procedir s’estén entre aquells que en formen part.

Ara mateix, en la meua localitat i en altres dels voltants recorde alguns dels seus noms, sols uns quants, encara que entenc que desitgen formar part de l’anonimat sempre protector com alhora barrera que els priva conscientment de ser reconeguts pel conjunt de la societat a la qual serveixen agraïts.

Per a totes aquestes persones, el veritable motor invisible que mou les accions més nobles que dignifiquen la nostra espècie, va adreçat aquest humil escrit, per a totes sense excepció. Orfes de la seua acció benefactora l’únic que quedaria de la peripècia humana seria massa pobre, encara que això mateix –un materialisme atroç i una ambició il·limitada- és el que mou el món cap a la seua banalització lenta però constant, com podem veure a diari, quotidianament. A totes elles sense excepció, per consegüent. gràcies.