Fins a quan?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Venim advertint des de fa massa temps un malestar creixent en la classe política, en particular espanyola, que va palesant els seus efectes perversos en la ciutadania quan aquesta pretén prendre’s la justícia per la seua mà en determinats assumptes que afecten al comú. Tanmateix, el que ara esdevé ve de lluny i troba els seus antecedents en altres accions més o menys semblants, en tot cas precursores de les d’avui. Les pressions populars al Parlament de Catalunya, primer amb Mas com a epicentre i més avant amb la declaració d’independència fingida com a excusa, vingueren a coincidir amb el rodeig al parlament espanyol a pesar del blindatge policial i l’aplicació de la força com a mecanisme coercitiu i dissuasiu.
Espectacle que, a l’estranger, assolí difusió mundial amb la invasió del Congrés dels EUA a Washington DC per una horda promoguda pel president en funcions i, de bell nou a Espanya, torna a estar tristament d’actualitat amb l’enrenou bàrbar a l’Ajuntament de Lorca. Accions subversives en molts casos, sovint organitzades amb calculada premeditació, que han culminat aquesta setmana de passió amb la xarlotada del Congrés a Madrid, en aquesta ocasió instigada per la (extrema) dreta més grotesca i alhora sinistra. I tot açò quan només cuejava –així som ací de ridículs- el resultat de les votacions al Benidorm Fest i si algunes formacions planejaven portar l’assumpte d’estat al parlament.
El mal perdre dels populars més impopulars es va veure amb claredat meridiana a la ciutat murciana, però la catarsi definitiva i la mala bava assoliren el paroxisme quan se saberen els resultats de la reprovació/aprovació de la reforma laboral, sobretot la seua alegria desbordada per a oprobi de centenars de milers de treballadors més, a banda, el bloqueig subsegüent de milers de milions d’euros comunitaris. La resta ja forma part de la història negra del parlamentarisme casolà sobre la que no anem a insistir per pura vergonya.
Ja està bé, diguem prou a aquesta colla de bàrbars capaços d’anteposar el seu benefici personal al de la resta i que conceben la política per a surar trampejant caiga qui caiga. ¿Qui s’explica el canvi en l’orientació del vot de dos diputats d’UPN en aquest afer i com ho portaren a terme, qui el viratge en la moció de censura de tres diputats trànsfugues de Cs a Múrcia, qui pot donar crèdit als entrebancs constants per a la renovació del Tribunal Constitucional i a la polèmica –deixem-ho ací- inclusió de dos magistrats de dubtosa independència, o les traves constants (amb el descrèdit que suposa) perquè els fons europeus arriben i es distribueixen com toca?
Fins a quan hem de suportar Casado, García Egea o Abascal, Espinosa de los Monteros i la caterva d’adlàters que pul·lulen per les institucions públiques per a servir-se i, si fa falta, dinamitar-les? Esperem i desitgem que no per massa temps, encara que el recanvi tampoc és esperançador amb personalitats tan dislocades com Díaz Ayuso i cia. en la recambra. Els mitjans no justifiquen sempre la finalitat. Tant de debò ho vegen els castellà-lleonesos d’ací uns dies, tant de debò ho manifesten milions d’electors quan arribe l’hora de la veritat. Açò no pot seguir així per molt més temps quan la democràcia es ressent degut al seu maltractament recurrent.