Bouers de nova generació
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Ja he tingut ocasió de dedicar-li alguns articles d’opinió a aquesta nova febre animalística que, a l’estiu fonamentalment, cobra inusitada força en terres valencianes. Els bous al carrer gaudeixen d’immillorable salut a pesar de la pandèmia i de les víctimes mortals i lesionats que deixa escampats pel camí a mesura que avancen els festejos taurins (segons elDiario.es, 31 i 5.400, respectivament, des de 2014 ençà). També malgrat de les destrosses que generen en el paviment i mobiliari urbans, per no esmentar les vivendes particulars, i dels altres damnificats de què ningú no se’n recorda: els propis bovins i el veïnat resignat al segrest domiciliari mentre dura la festa d’uns quants.
Cap govern de cap municipi on es celebra aquesta mena d’espectacles s’ha atrevit a posar-los en vereda –si els hi ha són una selecta minoria, com ara el de Tavernes de la Valldigna o, més puntualment, el de Nàquera- pel temor al cost electoral que pot suposar, sobretot sospitant que l’oposició (amb la qual comparteix sensibilitat) pot traure tallada en els pròxims comicis. Una actitud tan sensata com covard a parts iguals en perjudici flagrant d’un veïnat convidat amablement a recloure’s contra la seua voluntat, a més de les malifetes que la festa d’uns pocs deixa pertot arreu: paviments, clavegueres, mobiliari i jardineria urbanes, desperfectes en els habitatges, brutícia… a càrrec tant de butxaques particulars com de les arques municipals, per si fos poca cosa.
Fa paüra comprovar la quantitat d’alcohol que es consumeix sense cap control, l’alta participació de menors (tallant la corda com a Nàquera, colant-se als recorreguts o gaudint amb els seus pares de tot allò que envolta la barbàrie consentida) i la permissivitat general a contracor cap a manifestacions que comporten el patiment animal, gratuït i contraproduent. Tapar tot açò amb l’equació: si no hi ha bous no hi ha ramaderia dedicada als braus, per tant desapareixerà aquesta criança tradicional, no és del tot cert. Una forma senzilla de començar a encarar aquest desgavell a les nostres vies públiques, posada en pràctica en algunes ocasions –esporàdicament-, és fer aquest tipus d’espectacles en places de bous portàtils en solars amb totes les garanties de salubritat i benestar dels bous, la qual cosa evitaria el perjudicis descrits amb anterioritat, a més de prohibir taxativament l’accés al recinte als menors d’edat, ni tan sols acompanyats pels familiars, sota responsabilitat de les penyes organitzadores.
El que tristament veiem als carrers de les nostres poblacions i, massa freqüentment, en els mitjans de comunicació són els fruits madurs d’una pràctica on tot són pèrdues, si s’és una mica perspicaç. Sobretot, quan les noves generacions no tenen l’arrelament a la terra de les d’antuvi i només es valora el perill latent, els risc d’una cornada o, pitjor encara, la mort gratuïta. En la ment d’algú cap la possibilitat d’anar a la fira per a perdre la salut i no per a esglaiar-se divertidament de forma controlada? Anar a la platja per a desafiar constantment la mar fins ofegar-se o nadar, jugar i prendre el sol plàcidament? Fer senderisme per a despenyar-se o gaudir de la naturalesa? Al remat, cal incitar els instints més primaris per a trobar espúria satisfacció personal?
Fa temps, un amic que era llavors alcalde en un poble de llarga tradició taurina, el qual disposava d’una antiga plaça de bous estable, em va dir que la millor forma d’acabar amb els festejos era no oposar-se, que els nous temps s’encarregarien de fer-los desaparèixer. Potser tingués raó, però mentrestant aquests festejos segueixen cobrant-se massa víctimes i sumen per milions les pèrdues en allò que és de tots, no només dels taurins per uns dies o setmanes; els quals, lliures de responsabilitat, perjudiquen greument a una majoria que no dóna crèdit a tanta permissivitat.