TOT ES POT FER MILLOR, SEGURAMENT… PERÒ TAMBÉ PITJOR

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​No és la primera vegada que done la meua opinió, o me posicione, respecte al que esdevé en el municipi on residisc. Hi ha hagut altres ocasions, més o menys esporàdiques o puntuals, en què m’he manifestat lliurement i sense pèls en la llengua, com se sol dir. Al capdavall, exercisc el meu dret a expressar-me i fer-ho de la millor forma que sé.

​No sóc sospitós, si es vol interpretar així, de pertànyer a cap formació política ni de forma activa ni tampoc passiva, la qual cosa no vol dir que no tinga les meues idees i a elles obeisc quotidianament i en cadascun dels comicis a què he estat convocat des que sóc major d’edat. L’objectivitat guia les meues accions en eixe sentit, a pesar que la subjectivitat és inevitable que aparega en les meues decisions com a ciutadà de a peu, o el que és el mateix: també m’equivoque, encara que m’agradaria no fer-ho o fer-ho menys, o poc.

​Des de fa uns mesos, el clima de convivència en Meliana s’ha anat enrarint fins assolir el seu cim des de la convocatòria d’una manifestació, per allò de protestar contra el sistema de recollida de fem que el consistori acordà canviar sense prèvia consulta ciutadana. Segurament, interprete, perquè els seus dirigents sabien que l’anterior resultava obsolet pel que fa a destriar com toca els residus domiciliaris.

​És probable que, d’haver-se fet la consulta, el resultat no hagués estat el que propiciés el canvi i, possiblement, seguiríem com abans. Un sistema a què estàvem acostumats, malgrat fer pèssimament la discriminació entre allò orgànic d’allò que no ho és en forma de plàstic, cartró i altres deixalles. Una xicoteta reflexió no ens hagués anat malament tampoc. Certament, s’hagués pogut evitar l’esmentada consulta pública repensant els llocs de recollida i dotant-los de contenidors tan moderns com suficients, és a dir, una solució intermitja i, per tant, menys traumàtica que la finalment escollida. Potser, no ho sé amb plena certesa, hagués estat la millor solució i, sobretot, menys polèmica que l’actual. Com en el futbol, de què tothom parla perquè creu entendre i saber.

​De fet, quan és feu pública la decisió, de seguida vaig pensar en el cost electoral que li anava a suposar a l’actual equip de govern, això i el que a mi particularment em suposaria el canvi. Pel que fa al primer pensament, no vaig ser l’únic que el va tindre, tampoc fa falta ser massa perspicaç quan part del veïnat sovint veu el got mig ple i considera un pas enrere la decisió. Pel que fa al segon, tampoc ho tinc clar del tot i m’ha costat assumir la meua responsabilitat, tal com se planteja la recollida de residus. Com supose que molts, un servidor destriava còmodament i, de tant en tant, dipositava les deixalles als contenidors habilitats a l’efecte.

​El ben cert és que, finalment, seguisc com puc –no fil per randa com marca el calendari dissenyat ad hoc– les indicacions. La qual cosa no vol dir que no faça correctament el destriament ni el seu dipòsit on cal. Potser com alguns o molts que s’han anat adaptant a la nova programació.

​Entenc que l’ajuntament –com en altres aspectes no tan problemàtics com aquest- és plenament conscient dels pros i contres de la situació i també que vulga contribuir decididament al reciclatge en un context general preocupant per la contaminació creixent i el canvi climàtic que patim, on tots els esforços presents i futurs han de veure’s com a positius. Una altra cosa és com ho ha entès i interpretat la ciutadania i, a més a més, l’ús partidista que se li ha donat quasi instantàniament, com si els contraris i escèptics no estiguessin per la labor, que és el que sembla que ha esdevingut en cascada, com se sol dir.

​Com ho podríem resumir encertadament? Uns volen predicar amb l’exemple mentre a d’altres aquesta exemplaritat no els serveix i utilitzen la qüestió com a ariet de combat per a soscavar la credibilitat dels primers, adduint la seua imposició unilateral als plens.

​Les protestes no es redueixen tampoc als pamflets i a les pancartes en les balconades, també es fan presents a diari en les vies públiques, on han aparegut abocadors improvisats sense el més mínim respecte, civisme i salubritat, o bosses de fem i poals penjats dia i nit en els punts de recollida habituals, com si les deixalles que no volem a casa les volguérem compartir alegrement  amb els veïns i els visitants.

​En definitiva, no sé com quedarà l’assumpte descrit, sobretot per la utilització partidista que l’oposició està fent, conscient que només presentant-se a les pròximes eleccions amb aquest únic argument en el seu programari podria guanyar-les i qui sap si també governar. Mala cosa si amb tan poc que oferir s’és mereixedor d’algun vot més que el proporcionat pels seus propis afiliats i simpatitzants. Quelcom que la població de Meliana haurà de començar a sospesar per a no confondre l’orientació del seu vot el 28 de maig i no donar-lo a autèntics oportunistes.

​Feia temps que no recordava un equip de govern tan actiu com l’actual, amb tants projectes en marxa a banda dels que s’han anat concretant en els darrers anys, intentant posar solució als problemes diaris del poble i fent possible la convivència en pau. Moltes accions positives per a tothom que no haurien de jutjar-se a través del sedàs de la incomprensió per un tema en particular com l’adés tractat, sinó mercès a la seua comprovació en el dia a dia.

​Per a un servidor en concret, altres temàtiques diferents a la descrita ací sí que haurien de concitar un major interès de la ciutadania per tal de reconduir-les definitivament, cas dels bous al carrer sense anar més lluny [vegeu la il·lustració de capçalera; Meliana, setembre de 2012]. Veritable taló d’Aquil·les en què les nostres autoritats progressistes d’àmbit local, provincial i autonòmic es continuen cobrint de glòria, precisament per acontentar aquells que orienten el seu vot generalment a qui els proporciona pa i circ depenent de com els tracten, encara que una immensa majoria els patisca en carn pròpia i en dolorós silenci. Eixe sí que és un problema i ben gros, el qual entra en contradicció amb les polítiques mediambientals i les llibertats d’uns i d’altres.