TOTS A UNA VEU?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El cas Rubiales ha relegat quasi per complet no només el títol mundial aconseguit per la selecció femenina de futbol sinó quasi qualsevol altra noticia o informació, també l’inici de la lliga, el mundial de bàsquet i la volta ciclista (paraules majors ara per ara en l’univers esportiu). Quasi tots a una veu s’han llançat a fer carnassa d’un acte, el del diumenge 20 d’agost a Sidney, que parla ben a les clares d’un tipus peculiar, però d’un de molts altres tipus (insistisc, un de molts més) que ostenten càrrecs i responsabilitats de caràcter públic i representatiu a qualsevol nivell. Persones inapropiades, sent indulgents en el qualificatiu, que en un moment donat fan un pas endavant per a administrar, gestionar i, fins i tot, dirigir o presidir determinades institucions.
No vaig a estendre’m ni en l’exfutbolista ni en cap altre com ell o de semblant atesos els seus demèrits, en primer lloc perquè han corregut rius de tinta i els que correran en avant pel que fa al veí de Motril i, en segon terme, perquè són tants els que com ell però per altres circumstàncies, com pertànyer a un determinat partit posem per cas, assoleixen altes dignitats que sobrepassen les seues aptituds i preparació que no acabaríem i així ens va.
No hi ha gairebé parcel·la pública que no estiga ocupada –és igual qui governe- per autèntics fraus a nivell tant personal com professional en els seus distints escalafons, des dels més rellevants als més prosaics: partits polítics, federacions esportives, governs municipals, mancomunitats, executius provincials i autonòmics o el propi govern de l’estat amb els seus ministeris i ramificacions de tota índole. Només la llei (sempre millorable), la judicatura (miop o torta, que no cega) i el funcionariat (envellit i desprestigiat interessadament) resten com a única garantia perquè tot no siga pitjor del que és o puga ser, o directament no s’ensorre.
Allò del mèrit, la meritocràcia, l’esforç i el talent valen només per als treballadors i els emprenedors, si volen assolir quotes de progrés segons les seues ambicions, no per als politics professionals en les seues diferents escales o categories. Font de desagradables sorpreses, com deia, en representar-nos com a col·lectivitat sovint veritables fraus, incapaços de representar-se a si mateixos i conscients del poder que acumulen. Els exemples, en aquest sentit, en són tants i molts d’ells tan coneguts que la llista mai no acabaria, així com els seus despropòsits.
Rubiales, en ment de tothom, es va retratar mundialment i el seu perfil el va brodar José Luis Villacañas millor que ningú al meu parer. Però quants com ell, en altres quefers i accions, haurien d’ocupar també titulars i ser objecte d’escàndol i reprovació a diari? Sense eixir de València i sense cap subterfugi. Al gra: qui és Mazón? Qui és Massó? Qui és Barrera? Qui és Rovira? Qui és Aguirre? Qui és Añó?… per a qüestionar la llengua dels valencians. No demostren ser més que okupes ciscunstancials –mossegant-me la meua pròpia- als que els fa igual botar foc el país en vegada d’asumir altres reptes i metes dels que tant necessitats estem tots plegats. Saben per què? Senzillament, perquè no donen més de si, ni tampoc volen. No són servidors públics i han arribat però per a servir-se descaradament, cosa que ja estan fent sense cap vergonya. No ho obliden. Allò de tots a una veu ja ha passat a la història, tret dels assumptes purament marians.