VOYAGE, VOYAGE

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Parafrasege l’exitosa cançò de la francesa Desireless en 1986 sobre el viarge per a posar-la en relació amb una entrevista recent a Douglas Rushkoff sobre els mil milionaris i, per un altre costat, amb una informació de fa poc sobre qüestions relatives a l’aeronàutica. Per què ho he fet? Senzillament, per incidir en el canvi climàtic, la responsabilitat que tots tenim en ell i, clar està, què fan al respecte alguns, o molts, dels que manegen els fils de les telecomunicacions i l’economia del planeta.

Aquesta barreja pot semblar parcial, és possible que incompleta, tanmateix no és malintencionada. Replega, com deia adés, dades contratades que estic segur poden servir per a reflexionar, almenys per a plantejar-se quin és el nostre paper en el desgavell en què s’ha convertit sobreviure a les circumstàncies, cada volta més adverses, malgrat el que manifesten els utramuntans de l’extrema dreta. Eixos que, precisament, reben tants vots arreu l’estat, no diguem al llarg i ample del País Valencià.

La melodia de la cantant parisenca és tota una oda al viatge, al descobriment de nous paradisos, a la recerca de l’estima; de fet des que isqué a a la llum no només va obtenir diversos números 1, sinó que des de llavors s’escolta sovint a la ràdio. Un tema innocu nascut en un temps en què ni de lluny es viatjava tant com en l’actualitat, menys encara en avió.

Els temps anaren canviant, sobretot en el món anomenat desenvolupat, i el que abans era impensable se’n tornà habitual preogressivament. És més, allò estrany era no haver volat alguna o moltes vegades o no viatjar, o no haver-ho fet amb certa freqüència. Ja se sap, el viatge com a font de saviesa quan a casa encara hi havia gruixudes enciclopèdies i els primers ordinadors domèstics feien la seua tímida aparició. Quelcom que, sobtadament, canvià per a convertir-se en turisme de masses, curiosament quan Internet començava a proporcionar-nos poder fer-ho des de casa, còmodament, sense cap necessitat de gastar-se una fortuna, fer cues, esglais i, sobretot, deixar de contaminar a gran escala més del que ho fèiem en la quotidianitat. Quan més llunyana i exòtica la destinació, millor encara. I així seguim, tret del parèntesi pandèmic, una benedicció en aquest sentit.

Deia Rushkoff que els més que milionaris tecnològics, eixos dels que depén que puguem guaitar el món des de la finestra del PC o del mòbil entre d’altres moltes accions, s’estan preparant per a la catàstrofe que ells mateixos han provocat. Tot a propòsit de l’assaig que ha titulat La supervivència dels més rics (2023), basat en el coneixement exhaustiu que té d’aquesta elit d’autèntics privilegiats que estan pensant en com utilitzar la tecnologia punta de què disposen per a escapar de l’apocalipsi quan aquesta arribe. La veritat és que proves als nostres ulls no en falten, sinó que els ho diguen a Bezos, Musk o Zuckerberg, entre els més coneguts.

Relacione la febra pel viatge i la covardia dels que més tenen -que llancen la pedra i amaguen la mà- amb les dades que proporciona la premsa digital pel que fa a tot allò que envolta el món de l’aeronàutica al nostre servei. Informacions que sempre són tan aproximatives com definitivament aterradores. Segons les fonts de l’ABC (2015), se calcula que l’any anterior sobrevolaren diàriament la Terra uns 102.465 avions i a l’any ho feren uns 37.400.000. Si passem a altres dades relacionades directament amb les anteriors: se consumiren 273.000.000 de litres de fuel, hi havien 1.397 aerolínies que volaven a través de 49.871 rutes, per 3.864 aeroports, sumant el total de passatgers la quantitat de 2.790.000 (quan se sap que el total d’habitants del planeta ronda els 8.000.000.000 ara per ara).

Viatjar, sobretot per plaer, s’ha convertit en un arma de doble fil (a més, tenint en compte que no se contemplen ací els viatges terrestres ni tampoc marítims ni fluvials) en un context tan viciat per aquest tipus de pràctiques nocives per a la pròpia supervivència de l’espècie, i, amb ella, d’ecosistemes sencers en clar perill d’extinció.

L’encant romàntic de ‘Voyage, voyage’ s’ha tornat un malson creguts que som capaços de tot i de qualsevol manera, sense privar-nos de res ni voler saber sobre les conseqüències letals que produeixen tals comportaments. Els més rics tampoc demostren ser massa diferents en ser els que possibiliten en gran mesura aquest destarifo, encara que si finalment arriba l’esclafit tampoc viuran igual que ho fan ara, a cos de rei. Ni marxant a la Lluna o a Mart, posem per cas, es deslliuraran de l’hecatombe si finalment te lloc, sobretot quan tinguen que obrir el PC per rememorar com fou aquell paradís perdut de què van aprofitar-se per a surar alhora que conscientment se’l carregaven.

Però en eixes seguim, amb guerres si fa falta i injustícies de tota mena i condició per pura i simple ambició sense mesura. No m’estranya que, de seguir les coses així, que seguiran per desgràcia, molts opten per treballar menys, o no fer-ho directament, i viure més, gaudir el dia a dia o jubilar-se abans d’hora perquè tot no són els diners. Ja sabem que l’avui és present i un present és un regal que cal valorar i aprofitar sense desmai. Pensar que ho tenim quasi tot al nostre abast sense quasi menejar-se i la responsabilitat de deixar-los als més joves un lloc digne on viure enmig de la natura. Potser, no ho sé, encara estem a temps de revertir la situació.