QUEIXAR-SE EN VA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

De Peter Lim és el VCF, encara que l’empresari no és el VCF. Aquesta mena de sentència un tant contradictòria que se m’ocorreix ve a resumir el desencontre entre sengles realitats paral·leles, que fa molt de temps han perdut l’oportunitat d’entrecreuar-se en benefici d’ambdues. El resultat el tenim servit temporada rere temporada i no cessarà fins que l’equip, amb la seua afició i el seu mític estadi baixen de categoria. Són faves comptades després de les dos darreres lligues salvant-se pels pèls i d’aquesta en què tot indica que serà la tercera i definitiva. Com diuen al carrer, a la de tres va la vençuda.

Lim, que quan comprà el club engalanava orgullós el seu jet amb l’escut valencianista, quan fins i tot aconseguí una Copa del Rei, sempre ha vist en l’adquisició un suculent negoci, del contrari no haguera fet la inversió i tampoc s’haguera carregat al llom el deute que arrossegava l’entitat esportiva per demèrit del valencianisme en el seu conjunt. Buscar culpables a aquella compra-venda sense contemplar la responsabilitat dels socis és una enganyifa des dels temps de Paco Roig (un dels que més s’aprofità) i de la conversió del club en SAE (Societat Anònima Esportiva). Un pelotazo, ben mirat, en què els socis passaren de sobte a ser accionistes, encara que les seues participacions mai no deixaren de ser paper mullat per allò de l’estima que professaven a les seues senyes d’identitat. En aquest sentit, la darrera (i innecessària) ampliació de l’estadi ja anava marcant un abans i un després.

Tanmateix, l’entitat -com a club o com a SAE- no deixava de ser rendible per allò que l’equip va mantidre el tipus en la lliga, jugava a Europa i, de tant en tant, guanyava alguns desitjats títols (inter)nacionals. En veritat, un miratge en tota regla que, després de les lluentors passatgeres, seguí endeutant-se amb tota una constel·lació de presidents i juntes directives millorables -deixem’ho ací. Així fins l’arribada de Soler i la seua dèria per fer del VCF “més que un club” (patrimoni exclusiu del Barça, com tothom sap) i dotar-lo d’un nou estadi homologable a la seua suposada grandesa, comptant -clar estàamb l’imminent enderroc del vell Mestalla i l’especulació immobiliària en el seu solar. Operació fallida, repetida entre la ciutat esportiva a Paterna i els nous terrenys per adquirir a Riba-roja del Túria.

El negoci pintava bé en el cervell privilegiat del fill del totpoderós Bautista Soler després d’edificar tota la costa entre les Arenes i la Patacona, en què arriben a confondre’s els termes de València i Alboraia. Desafortunadament per a l’empresari i de retruc per al valencianisme, “mi gozo en un pozo”. Tot s’ensorrà amb la crisi de la rajola i les successives crisis que, fins i tot, paralitzaren fins avui mateix el nou i rutilant estadi que, com l’ossamenta d’un antic dinosaure, adorna una de les zones més xics i cares del cap i casal, a les mateixes espatles d’un poble reconvertit en barri obrer: Benicalap.

Després d’això la fallida tècnica, a pesar de la col·laboració de la Generalitat, sempre disposta a posar-se on no devia amb els diners dels que no eren valencianistes i que, legítimament, sentien altres colors o, per a ser sincers, cap d’ells. Un context en què arribaren predidentets de posar i llevar fins que la cosa es posà, més que malament, impossible. I dic jo, ¿què més dona qui comprara una societat arruinada? Podrien haver estat nordamericans, àrabs o qualsevol fons voltor. Fou Lim i ell és qui mana i decideix, mentre que els socis i aficionats no deixen de ser convidats de pedra i l’equip una ànima en pena tenallat per les circumstàncies. ¿Hi ha algú que se’n recorde dels presidents i de les seues juntes directives que, des de Roig ençà, han conduït a aquesta situació límit? Clar que no. Lim és l’objectiu i a ell és a qui cal cantar-li les quaranta per activa o per passiva. Com si des de Signapur això li afectara. Seran ignorants!

Segurament, com vosté -aficionat o soci del VCF-, jo o qualsevol altre faríem d’estar en la seua pell, només buscaríem la rendibilitat dels diners invertits. Perquè Lim no és ni valencià ni valencianista, i mai no ho serà.

Dic jo, ignorant de mi, que si tan important és la supervivència del VCF -que no ho dubte ni un instant-, ¿per què el valencianisme no s’agrupa, escull uns valencianistes de cor (i cervell) com a guies i afronta la seua compra, encara que siga endeutant-se personalment? ¿Hi ha major acte d’estima en aquests moments crítics, a banda d’anar a l’estadi a patir i renegar del propietari? El que veritablement se sent costa de guanyar, no se regala ni s’adquireix en una tòmbola. La resta és, senzillament,queixar-se en va.