Qui no ha somiat alguna vegada en la seua vida en fer una cosa semblant a la que anit -hora peninsular- va fer Ferran Torres, el davanter de Foios? És consubstancial als humans plantejar-se situacions límit en què -almenys per una volta en la vida- la nostra personalitat isca de l’anonimat per la realització d’una acció de molt de mèrit, és a dir, una heroïcitat. Sobretot en qualsevol esport, on, després de lluitar de valent i superar el desànim causat per la mala sort -siga quin siga el seu origen-, la fortuna és propicia en el moment àlgid, en l’hora de la veritat.
Ferran Torres, valencià de l’Horta Nord, ha estat un de tants que acariciava un instant com l’esdevingut en el minut 105 del partit que enfrontava La roja amb l’Argentina de Messi. El final idealitzat fet realitat: posar el gol que fa guanyar la selecció el seu segon Mundial i, alhora, inscriure el teu nom en la història del futbol internacional per a convertir-te en una llegenda per sempre. Eixe és el fruit memorable que Ferran a obtingut després d’anys acaronant l’esfèric i guanyar-ho quasi tot amb 26 anys, tant a nivell de club com de selecció. Metes, les que encara li queden, que passen, posem per cas, per fer-se amb una Champions League, la qual va fregar amb el City enfront el Chelsea fa uns anys, o una Europa League, de caràcter inferior en l’escalafó. Segurament també una Supercopa d’Europa i la Intercontinental de clubs. Títols que està en edat i té l’equip idonis per a aconseguir-ho abans de la seua retirada, perquè amb l’absoluta ja ho ha guanyat tot, almenys els guardons més importants.
Mai no hem tingut cap altre futbolista valencià tan llorejat, amb el permís de Raúl Albiol, amb vora de 41 anys i encara en actiu, la qual cosa fa que el foier puga encara sumar més títols al seu extraordinari palmarés.
Dic tot açò perquè fa uns dies li dedicava un article a la seua persona com a professional en aquest mateix diari i insistia en la seua trajectòria mundialista en l’edició de 2026. Desitjant-li exactament el que anit esdevingué amb tot el mereixement per a l’equip i per a ell, sempre lluitant per obtenir la Copa del Món a Nova York davant dels ulls de més de mig món.
Ferran, fidel a si mateix, aprofità com a pocs els minuts que li donà el seleccionador (qui no ha deixat mai de confiar amb ell), creant diverses ocasions i marcant dos gols de bella factura: l’un decisiu i l’altre anulat pel VAR. Rematant, per consegüent, el duel intercontinental amb un únic gol -el seu únic gol vàlid en el torneig- que val una victòria inapel·lable i entrar de ple dret en el parnàs dels elegits, com ho feu Iniesta en el seu dia. Algú que ja trascendeix fronteres i que serà recordat per sempre.
Aquestes són les paradoxes de l’esport rei. Un xaval que, abans de poder donar el millor de si al VCF, fou traspassat al City de Guardiola i, d’ací, al Barça, on ha fet unes bones temporadas a pesar de no ser titular indiscutible, la qual cosa té encara més mèrit en no jugar tant com ell desitjaria.
Ens felicitem que la fortuna li haja estat propicia a Ferran, i ens alegrem també perquè almenys un dels dos valencians del combinat espanyol haja brillat fins a conduir la selecció a alçar el trofeu més anhelat, encara que haja estat de mans de Trump, quin remei!