Joanes (Ioannes) com hauria de denominar-se a partir d’ara Joan Vicent Macip Navarro, més conegut per Joan de Joanes, fou el primer mite de la pintura valenciana. El primer artista valencià en ser reconegut en vida i després d’ella com a mereixedor de tal qualificatiu. Fins l’actualitat, no hi cap altre col·lega seu, nascut o no al País Valencià, que haja estat considerat així unànimement i que per això mateix les seues despulles formaren part del panteó de valencians il·lustres. Un panteó certament efímer en no seguir-se el cerimonial que se li va retre al pintor en 1850 per cap altra personalitat anterior o posterior a ell.
I és que, a banda d’aquestes consideracions, el que queda clar és que cap altre artista o arquitecte en aquelles dates va maréixer l’atenció primmirada dels seus conciutadans, el que ens porta a preguntar-nos el per què, sobretot quan -abans i després d’ell, posem per cas- hi hagueren alguns altres valencians (originaris o no d’aquest indret) ben reconeguts aleshores per la seua primorosa activitat professional: Pere Balaguer, Pere Comte, Josep Ribera, Francesc Ribalta o Vicent López, per exemple.
La prova pot ser que cap de tots arriba a calar tan profundament en la societat valenciana que els tocà en sort viure. Certament, alguns dels esmentats bastiren obres que encara singularitzen la fisonomia urbana del cap i casal, com el Miquelet, les torres de Serrans o la Llotja de la seda, mentres altres triomfaren sobradament a Nàpols i Madrid, o durant vora tres decennis -des d’un poc més tard de la mort de Joanes- seguiren pintant a València sense desmai i altes quotes de qualitat. Per què Joanes els sobrepassà a tots?
Potser que la resposta haja que buscar-la en que el pintor nascut a Andilla, probablement en els primers anys del segle XVI, fou el primer en dotar la pintura valenciana d’un segell propi i durador, el qual enllaçava amb l’estil patern i es prolongà amb el del seu fill, abarcant al capdavall tota una centúria. De fet, és conegut que, quan es va cremar el retaule de Sant Eloi que va pintar des de 1534 per a la capella dels argenters en la parròquia de Santa Caterina de la capital, el gremi li demanà a Ribalta que el tornara a reproduir conforme l’estil de les taules que es van salvar.
Un detall que ens parla d’un autor (amb el seu taller, òbviament) que traspassà la centúria i que fou plenament vigent mentres triomfava el naturalisme barroc de la mà dels Ribalta i el seu taller i Jeroni Jacint d’Espinosa, autors que tingueren ben present la multitud de retaules i pintures de Joanes espargides pel regne de València. Però no només això, l’altre fenòmen que seguí posant d’actualitat l’estil sincrètic d’alta volada de Joanes fou el protagonitzat pels seus col·laboradors i seguidors, absolutament fidels a la seua mestria, encara que les ensenyances de Joanes mai no van renovar-se, començant pel seu fill, Vicent Macip Comes. És a dir, la ciutadania valenciana considerava que tindre una obra del mestre o, en el seu defecte, dels seus deixebles era garantia d’una forma d’entendre l’art i la pietat que generava plenament fidel a la religiositat dels segles posteriors al que visqué l’iniciador, prolongant-se la seua fama fins ben entrat el XIX.
Joanes, sense gairebé eixir del reialme, fou una mena d’esponja que adaptà tot allò que ací arribava en distintes fases de la seua maduresa, fins el punt de dotar el seu estil d’influències d’allò més diverses, a través de Vicent Macip i dels seus contemporanis valencians, de Da San Leocadio, els Hernandos o Del Piombo, dels italians en poder del duc de Calàbria, dels flamencs italianitzats en la col·lecció fastuosa de Mencía de Mendoza i de tot allò que, en forma d’estampa, arribava a la cosmopolita ciutat del Túria.
Joanes esdevingué l’autor fetitxe dels valencians, un creador que literalment inundà esglésies, convents, confraries, oratoris, palaus i vivendes de pintures netament valencianes, aquelles que enllaçaven perfectament amb la idiosincràsia dels seus contemporanis, prolongant-se el seu influx molts anys més tard. De fet, ni tan sols les notables pèrdues produïdes durant la Guerra Civil afectaren sobre manera la seua obra, dada que ens parla de l’enorme producció que va eixir del taller patern i del seu propi, així com la pertanyent als seus seguidors en clau joanesca.
Què haguera estat de Joanes si veritablement haguera tingut mecenes de gran categoria? Què haguera estat de la seua obra de comptar amb humanistes de veritable talla? Mai no ho sabrem a ciència certa. Joanes morí fregant la vuitantena a peu d’obra a Bocairent, desplaçant la família i canviant de domicili mentrestant. El seu mecenes particular fou el Venerable Agnesio, però no així el Patriarca Ribera (ocupat durant una llarga primera etapa de l’episcopat en encarregar-se a fons de la secular desatenció de la diòcesi, prou abans de construir la seua obra magna), no consta cap membre de l’aristocràcia local que veiera en ell un prodigi artístic a qui patrocinar (ens costa pensar que els ducs de Calàbria, sobretot des de 1540, no vieren en ell eixa qualitat per a explotar-la en el seu benefici), tampoc consten en els seus contractes coneguts emoluments molt per sobre de la compètencia. Sobreviure durant tres centúries a eixes circumstàncies fan que la popularitat de Joanes sorgira espontàniament entre la ciutadania i la feligresia devota, les quals assimilaren el seu estil com a únic i vertader a l’hora de practicar la seua pietat.
A hores d’ara, depenent de l’aparició de nova documentació, Joanes necessita d’un estudi morfològic de la seua ingent obra, discernir la seua mà i la dels membres de taller o col·laboradors puntuals, clasificar-la cronològicament per l’evolució estilística. També és fonamental estudiar els joanescs, contemporanis o no al seu quefer, per acabar de ponderar la perpetuació del seu mestratge.