Fa uns mesos que has tornat a València. En quin moment professional et trobes?
Estic en un moment molt bonic. Fa uns mesos vaig tornar de Mèxic, on he viscut durant dotze anys. Allí he treballat moltíssim gravant discos, fent actuacions i també com a actriu per a Televisa. A més, he desenvolupat projectes tant a Mèxic com a Miami.
Ara he tornat a la meua terra, tinc una productora i molt de treball per davant. Hem iniciat una gira que va començar el 9 de juliol als Jardins del Palau i l’acollida està sent extraordinària. Viuré ací i viatjaré quan faça falta. De fet, el 27 d’agost hauré de fer una pausa en la gira per anar cinc dies a Miami a treballar amb l’Orquestra Simfònica i tornar de seguida per continuar amb els concerts.
Estic molt feliç d’haver tornat i de comprovar que tots els espectacles que estem presentant estan rebent una resposta magnífica del públic.
Dotze anys lluny de la terreta. Com es viu una experiència així?
Al principi és molt dur. Deixes arrere la família, els amics, els costums… i arribes a un lloc on no coneixes ningú i ningú et coneix.
Però, mirant arrere, estic molt satisfeta amb el camí recorregut. Ara, quan em criden per treballar allí, hi vaig encantada, però ja ho faig des de València.
Durant estos anys he viscut experiències que mai hauria imaginat: deixar les meues empremtes a la Galeria de les Estreles, rebre diversos Micròfons d’Or a Las Vegas, participar en la biosèrie de Silvia Pinal, obtindre la Medalla d’Or Pedro Infante o cantar en grans auditoris. Molta gent pensa que, si no apareixes constantment a les xarxes socials, has desaparegut, però la realitat és que no he deixat de treballar ni un sol moment.
Un dels teus projectes més recents ha sigut interpretar l’Himne de la Comunitat Valenciana, una cosa poc habitual en una veu femenina.
Sí, i per a mi ha sigut molt especial. Tradicionalment l’han interpretat veus masculines i era un repte que feia molts anys que volia assumir. Crec que el resultat ha quedat molt bonic i la resposta del públic està sent fantàstica.
Ja es pot escoltar en totes les plataformes i xarxes socials i estic molt contenta amb l’acollida.
Molta gent et va descobrir a Canal 9 al costat de Javier Vila a La música és la pista. Quins records guardes d’aquella etapa?
Són records meravellosos. Van ser quatre anys i mig molt intensos, amb grans companys. Encara hui molta gent em parla d’aquell programa.
Va ser una escola increïble perquè vaig interpretar cançons de molts estils diferents, i això m’ha donat una versatilitat que després ha sigut molt important en la meua carrera.
Entre Mèxic i Miami… t’ha donat temps a gaudir de les platges?
Sí, però ben poc. La veritat és que els viatges han sigut quasi sempre per treball.
Com ha evolucionat l’artista que va començar cantant ranxeres fins a la Noelia de hui?
Sempre dic que soc una cantant de balades intenses, d’eixes que conten grans històries. Vaig començar cantant ranxeres, després vaig incorporar la cançó espanyola, que també m’agrada molt interpretar, però on realment em sent més identificada és en les balades.
A més, hi ha una diferència entre l’artista i la persona. Damunt de l’escenari soc molt intensa, molt apassionada, però fora soc molt més tranquil·la.
Com veus la música actual?
Respecte absolutament tots els estils musicals. Cada gènere té el seu moment i ara és el torn del reggaeton.
El que sí que em preocupa és el llenguatge d’algunes cançons. Hi ha xiquets i xiquetes d’11, 12 o 13 anys que consumixen eixa música i crec que hauríem de cuidar una mica més els missatges.
Dit això, també pense que les grans cançons mai passen de moda. Sempre hi haurà públic per a la música de sempre, per a les cançons atemporals, i això inclou també molts joves.
Si haguerares d’escollir els artistes que més han marcat la teua carrera, quins serien?
Em costaria quedar-me només amb un. Han sigut molt importants Rocío Jurado, Concha Piquer, Marifé de Triana, Lara Fabian i Luis Miguel.
M’agrada la música amb personalitat, la que transmet emocions. Quan puge a un escenari vull fer-ho amb força i deixar empremta.
Després de recórrer tants llocs, en quin racó de la Comunitat Valenciana et perdries?
Sempre vaig saber que acabaria vivint ací. Com es viu a Espanya, i especialment a la nostra terra, és difícil viure en un altre lloc.
I si he d’escollir un racó, em quede amb Altea. És un lloc que sempre m’ha enamorat.