Toni Mollà presenta el seu darrer dietari, ‘El tercer toc’
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El famós escriptor de l’Horta Nord Toni Mollà (Meliana, 1957) presentà anit al Centre del Carme Cultura Contemporània la seua darrera obra, El tercer toc, proses híbrides (Vincle, 2022), un dietari recent que abasta un període vital més breu que els anteriors, però alhora un moment clau en la seua peripècia vital: el trànsit a contrapèl de l’edat de merèixer a la majoria d’edat en majúscules. Una injustícia professional, la de la jubilació forçosa i anticipada en un ens públic, quan s’està en la plenitud intel·lectual sent encara jove i el bosc es veu amb claredat meridiana a pesar dels arbres i matolls que hi ha en primer plànol.
Perquè Toni Mollà sap millor que molts, alguns d’ells presents en lloc preferent, què es haver batallat en primera línia del front a cara descoberta, sense subterfugis i dient les coses pel seu nom. Però no qualsevol ocurrència més o menys calculada cara a la galeria i en el seu propi profit o benefici, no, dient-les amb una prosa híbrida exquisida i una naturalitat heterodoxa aclaparadora que aborronen. Al capdavall, els delits d’una personalitat amb una clarividència militant i carisma per sobre del comú clarament sacrificada inútilment després de combatre com ariet primmirat els desficacis de la classe política valenciana en aquells anys de vi i roses o, més arrere encara, les conseqüències nefastes de la Batalla de València, de les quals encara no ens hem desempallegat i revifen de tant en tant.
Eixe ha estat el paper de la cultura des dels temps de l’ara celebrat Joan Fuster, el de posar negre sobre blanc, música a la lletra, veu al guió i pinzellades al llenç –si se’m permet la síntesi- a dècades de foscúria, obscurantisme i corrupció a tots els nivells i a gran escala. Perquè aquesta ha estat en el seu lloc sense que l’oposició al nou règim se n’adonés mentre era batuda sense contemplacions en les urnes i segueix estant-ho malgrat que ara governe i la ignore amb premeditació i inconfessa traïdoria. És el peatge a la independència de criteri i la llibertat d’expressió, no en cap dubte, però també un termòmetre que no parla bé de l’actual Star System del Botànic ni tampoc del Rialto.
Desconsideració, potser? No crec, més bé intencionalitat manifesta no exempta de certa dosi d’ignorància. El que es creu inútil en l’actualitat perquè ja s’ha usat no serveix i troba lloc al poal del fem directament. Així de senzill quan es tracta de perpetuar-se legítimament i agradar a la massa –és a dir, tiris i troians- potenciant si fa falta tot tipus de festejos populars i saraus tal com havien protagonitzat els altres abans que ells. Quelcom imperdonable en l’esquerra, quan sol donar-se-les de culta, llegida i viatjada. Socialdemòcrata, vaja.
El llibre de Mollà retrata amb cruesa i humor negre marca de la casa tot això i moltes més coses amb sucosa confidencialitat a través de la seua experiència, encara que empre com a acompanyant circumstancial un altre ego amb el nom de Josep Orts. Dos interlocutors, en realitat només és un, que, a més, segueixen amb la tasca impagable de contextualitzar i immortalitzar alhora l’Horta, l’Empordà, el Priorat, València, Barcelona, París, Londres, Nova York, Sueca, Massalfassar, Meliana… i a un bon grapat d’amics, parents, veïns i rellegits escriptors i intel·lectuals mercès a les seues essències i alguna que altra misèria, que de tot hi ha en l’hort. 239 pàgines d’un valencià fluït, natural i tan nostre d’un escriptor admirat i consagrat a pesar dels pesars i del poder establert adés com ara. Així ho van veure qui l’acompanyaren en la presentació, Joan Carles Martí i Joaquim Bosch, davant de més d’un centenar d’admiradors i fidels lectors seus.