INCICI DE CURS, UN NOU REPTE A VELLS PROBLEMES

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Dilluns passat començà una nova cursa per a milions d’alumnes i milers de docents per a satisfacció de tothom, com també per als progenitors d’aquestes noves generacions d’estudiants que veuen com la normalitat torna per fi a les seues vides després del calorós recés estiuenc i sense restriccions sanitàries. Un esdeveniment gojós que any rere any, cíclicament,  es repeteix en la nostra societat.

L’estiu va quedant arrere i amb ell un període d’esbarjo a la platja, la muntanya o la ciutat al ritme que les oronetes inicien pausadament la migració cap a altres latituds, a la recerca de noves primaveres, al compàs que la fragància a estiu que tot ho impregna dona pas a jornades cada vegada més curtes i fresquetes. Així ha estat durant decennis, així el recordem els que anem acumulant estacions i experiències.

Aquest curs s’inicia amb l’aplicació d’una nova llei, com sol passar de tant en tant, que en teoria degués millorar l’anterior legislació educativa per a benefici de la comunitat i de la societat sencera. Però, com tots sabem per experiència, una llei no fa millor als educands ni tampoc als docents, ni menys encara a les mares i els pares. Mai ho ha estat, no anava a ser aquesta l’excepció a la regla.

En un context tan canviant en què la immediatesa tecnològica s’imposa pertot arreu de forma aclaparadora, el vertader camp de batalla que ens afecta a tothom gairebé per igual però en particular als més joves, l’alumnat dispersa la seua atenció i el professorat acumula burocràcia com mai abans. En realitat, un xoc d’alt voltatge que es pretén mitigar amb escletxes legals que, al capdavall, ajuden a uns a superar cursos de la forma més amena possible –didàcticament i curricular parlant- i als altres a no defallir en l’intent. L’objectiu últim d’aquesta norma i de les anteriors és no deixar ningú desemparat i conduir-lo a l’èxit, encara que aquest puga ser efímer i es torne un arma de doble fil quan acabe la seua formació en l’ESO, els CF, el Batxillerat o la Universitat. La qüestió és no fracassar ni permetre-ho sota cap circumstància. Eixe esperit democràtic d’igualar que ens farà a tots una mica més feliços, malgrat que la crua realitat se’ls presente als 16, 18 o 22 anys, quan, acabada la formació, se n’adonen del tot que el mercat laboral no és tan condescendent ni comprensiu com ho ha estat l’escola, l’institut o la universitat.

Mentrestant això arriba, però, la cultura de l’esforç que tant predica una fundació privada per tots coneguda pel que fa a l’esport brilla per la seua absència, i els que la practiquen per convicció corren els risc de patir en pell pròpia la magnificència i benevolència (filantropia miop, vaja) del ministeri competent de torn, més interessat en xifres i estadístiques que avalen el seu projecte innovador que en ser justos amb qui més rendeix i, per descomptat, amb qui no ho fa, sobretot amb qui disposant de tots els mitjans els malbarata recurrentment –no amb qui presenta dificultats cognitives i d’aprenentatge, òbviament, als que cal dedicar tota l’atenció i recursos possibles.

Professors amb vocació, transmissors nats de coneixements i il·lusió també corren el risc de difuminar-se en el marasme legislatiu, burocràtic i estadístic oficial, mentre d’altres que no viuen ni senten la professió s’adapten al que calga amb tal de cobrir l’expedient i ser políticament correctes, que allò important és cobrar la mensualitat i acumular antiguitat per a jubilar-se al primer crit.

S’acaba d’iniciar el curs i, com sol esdevenir, un nou repte a vells problemes de fons.