AL SERVEI DEL GRAN CAPITAL
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Qui no vulga veure que l’objectiu de la dreta i la ultradreta és la liquidació de la socialdemocràcia i l’abraçada al neoliberalisme és que viu una altra realitat, no sé si paral·lela. Milei, posem per cas, ho representa amb nitidesa, exabruptes marca de la casa inclosos. I bé que ho piula allà on va, com ahir diumenge a Madrid convidat per VOX.
El missatge de Feijóo i dels seus no és gaire diferent i, basant novament la campanya europea en el soscavament i desprestigi de Sánchez, l’atac a l’estar de benestar aconseguit és la coartada perfecta per a seguir defensant els interessos dels que més tenen, voluntat que no amaguen ni de què s’avergonyeixen públicament.
Al capdavall, d’això van les pròximes eleccions al parlament europeu, de creure o no en els principis fundacionals de la UE –a pesar que és una institució bastant imperfecta. De fet, es corre el risc seriós de que, per l’atonia de l’europeu unionista i l’alta participació de conservadors i extremistes, la futura conformació de la cambra pose en perill l’organisme comunitari i els millors valors que representa en un context creixent d’incerteses portes endins i, també, a l’exterior quan una guerra d’ocupació enfronta la veïna Ucraïna amb l’amenaçadora Rússia de Putin.
Els comicis del 9 de juny poden donar la majoria a dretans i ultres de forma significativa, o, el que és el mateix, als que volen seguir implementant polítiques que beneficien uns pocs per damunt de la resta, ajudats pels que creuen que cal desballestar l’ens plurinacional i enfortir les nacionalitats tradicionals. Donant l’esquena a dècades de progrés des que el continent patiradramàticament, a més de dues grans guerres, els efectes amenaçadors del teló d’acer representat físicament en el mur de Berlín.
De quina esquerra parlen els contraris a la UE? De la de Veneçuela, de la de Corea del Nord i Cuba o de la de Putin i la Xina? En realitat no ho saben ni ells mateixos, embogits com estan en assolir com siga el poder,desesperats com estan de fer-ho.
El pitjor de tot no és només aquesta desaforada forma d’accedir-ne, si és que finalment poden tombar la voluntat popular, el pitjor rau en no pocs dels seus votants, treballadores i treballadors de base i molts dels autònoms, els quals esperen un manà que mai no els arribarà començant pel desballestament de tot allò públic bastit durant tant de temps, esforços i sacrificis: l’educació i la sanitat, en primer terme. Pedres angulars sobre les que s’edifica una societat més equitativa, més lliure i democràtica.
La política del fang és tan antiga com el propi ésser humà, recorden allò de calumnia que alguna cosa queda?, doncs això mateix però a gran escala mercès a les xarxes socials i bastants mitjans de comunicació. Ahir tornàrem a comprovar-ho per boca de Javier Milei, aclamat per hooligans necessitats de nous messies decidits a conduir-nos al desastre de bell nou. Qui li anava a dir fa uns anys a l’envalentit Abascal que arribaria a pixar tan alt? A orinar, metafòricament parlant, esguitant-nos a tots, alhora que convidant al líder popular i els seus acòlits a fer-ho també indiscriminadament perquè l’home no troba la forma ni la manera de pensar realment en la societat a què pretén governar, cada volta més complexa i diversa.
Com sant Pau, quan caurem del cavall per adonar-nos del desgavell que s’entestem a consentir amb insana reiteració? Quan ja no hi haja remei? Quan el neoliberalisme es faça definitivament amb les regnes de l’Estat i, amb ell, de les nostres vides? Quan desfacenl’estat de benestar, per imperfecte que aquest siga?
L’esquerra no creguen, també té la seua part de responsabilitat en molts aspectes, començant per la seua divisió malaltissa i per posar en pràctica de tant en tant determinades polítiques a benefici d’inventari, donant l’esquena a aquells que la sostenen. Però alguna cosa s’haurà de fer per seguir conscienciant un ampli sector dels nostres conciutadans que no poden donar alegrement el seu vot a aquells que premeditadament menystenen la seua qualitat de vida, en suma la seua dignitat.
.