Als nostres conciutadans atrets pel miratge ultradretà
Sembla no haver-hi massa marge de maniobra per a revertir l’evidència que els electors han decidit lliurement quan se’ls ha convocat, un vot molt condicionat per diversos factors, com, per exemple, l’edat dels votants o el seu nivell econòmic i de benestar. Els primers per la seua inexperiència vital -molts començarem a votar a eixes edats- i l’atracció que manifesten per les xarxes socials lligades a la tecnologia, per a bé o mal; els segons per això mateix també i per anar a la recerca d’una millor situació de la que tenen malgrat l’esforç de l’Administració en les darreres legislatures per fer-ho possible, tenint en compte l’oposició recurrent de la patronal.
No cap dubte que una porció important de la ciutadania es sent (o creu sentir-se) representada per la dreta i la ultradreta. El resultats en les eleccions autonòmiques així ho palesen nítidament quan, tret d’excepcions, la fórmula de govern PP-VOX s’ha anat repetint des que els d’Abascal foren imprescindibles en executius com l’andalús, el murcià, el castellà-lleonés i l’extremeny. Després han vingut renovant-se alguns d’ells i afegint-se’n de nous, com els casos valencià, mallorquí i aragonés. Un panorama que bé es podria donar des del 29-N a l’Estat en lògica correspondència a l’autonòmic i que, clar està, no pot deixar indiferent ningú, sobretot els que veiem en aquest imparable embalum ideològic extremista un retrocés a les aspiracions legítimes de seguir aprofundint en l’experiència democràtica que ens regalarem des de la mort del dictador.
Expressat així, sembla no haver-hi massa marge de maniobra per a revertir l’evidència que els electors han decidit lliurement quan se’ls ha convocat, un vot molt condicionat per diversos factors, com, per exemple, l’edat dels votants o el seu nivell econòmic i de benestar. Els primers per la seua inexperiència vital -molts començarem a votar a eixes edats- i l’atracció que manifesten per les xarxes socials lligades a la tecnologia, per a bé o mal; els segons per això mateix també i per anar a la recerca d’una millor situació de la que tenen malgrat l’esforç de l’Administració en les darreres legislatures per fer-ho possible, tenint en compte l’oposició recurrent de la patronal.
Davant del miratge que representa la ideologia ultra, la qual abraça sense complexos la dreta tradicional, comptat i debatut, caldrà posar sobre el tapet algunes de les moltes contradiccions de què formen part els aspirants a governar-nos des de La Moncloa, almenys pel que fa a assumptes de calat que poden condicionar la pròxima legislatura: 1) com l’OTAN, posem per cas, si, finalment com desitja Trump, Espanya ha de contribuir al seu manteniment amb el 5% del PIB, la qual cosa -en la mesura que es supere progressivament el 2% actual- faria que les retallades (els sacrificis de Feijóo?) es prodigaren en educació, sanitat, benestar social, salaris o pensions; 2) com les polítiques relatives a minimitzar els efectes perniciosos del canvi climàtic (pròpies de fanàtics segons Abascal); 3) com el feminisme i els moviments LGTBI+ (lobbies per als ultramuntans) o 4) com els immigrants (criminalitzats pels uns i pels altres sense distinció).
En realitat, un xicotet mostrari dels horrors -el rosari de despropòsits és molt més llarg- a què ens arrisquem a patir de seguir la tendència que assenyalen les enquestes, molt condicionada pel vot dels més joves i pel que prové de segments laborals modestos que veuen en el canvi radical una hipotètica oportunitat de canviar la seua sort a millor. Un autèntic miratge equiparable al que fins ara els fa confiar cegament en que això serà possible amb un escenari truculent com el que dibuixem, tan advers per a tothom (i per a ells en primer terme).