Del que s’ha dit al fet hi ha un gran tros
Generalment, els polítics són molt donats a les promeses amb la finalitat d'aconseguir vots i accedir al poder o mantindre's en ell, però molt poc inclinats a rendir comptes del seu compliment com deurien.
Recórrer a la saviesa popular, per molt que hi haja qui la desprecie o la qualifique de simplista, és sempre esclaridor i reconfortant de l’enteniment. Especialment, davant un panorama social rebolicat i confús per la manipulació, la desinformació i l’anomenat soroll mediàtic. I en el qual quasi ningú, sobretot en la política, sembla voler caure’s del ‘burro’, és a dir, reconéixer els seus errors o negligències i assumir responsabilitats reals, no fictícies ni impostades. Precisament hi ha un refrany sobre esta situació: A riu rebolicat, guany de pescadors. Perquè sempre hi ha qui vol traure profit de cada fet en benefici propi. Generalment, ‘l’ambiciós boig, al qual tot li sembla poc’, sobretot del poder, i més encara si és un fanàtic ideològic o un cínic, “que actua amb falsedat o desvergonyiment i descaradura”, segons definició de la RAE.
I ara, ficats de ple en farina, en una campanya electoral, torna a cobrar també plena actualitat un altre refrany, el que diu que del que s’ha dit al fet hi ha un gran tros. Com és sabut, significa que una cosa és el que es promet i una altra molt diferent la que s’acaba fent. També que dir-ho és fàcil, però fer-ho és difícil. I inclús que es pot prometre alguna cosa per a acabar no fent res d’això o tot el contrari al que s’ha promés, per falta de voluntat o per mala fe. En este últim significat és en el qual encaixen millor, generalment, els polítics, molt donats a les promeses amb la finalitat d’aconseguir vots i accedir al poder o mantindre’s en ell, però molt poc inclinats a rendir comptes del seu compliment com deurien. Fan de la seua capa una casaca en el seu propi interés i, si es veuen obligats d’alguna forma a respondre pels seus actes o omissions, en general solen desviar l’atenció o mentir com a canalles. I és que, segons una altra dita, les paraules se les emporta el vent. Una altra cosa seria que firmaren un contracte davant un notari, però això és demanar-los massa.
No obstant això, davant tal maremàgnum, no cal perdre l’esperança. Potser, recorrent una vegada més a la saviesa popular, calga “posar-li el cascavell al gat” i “moure cel i terra”, perquè “al cel no es puja amb escales, sinó amb obres bones”.
