És difícil de creure que el triumvirat format per Mohamed VI, Trump i Netanyahu isca vencedor d’aquest drama ceutí en què han participat entre 50 i 100.000 joves i n’han mort vora de 100. Més increïble és la posició d’alguns països de la UE, totalment interessada per haver governs ultres i tensar encara més la difícil posició espanyola.
La veritat és que, a banda de l’algoritme que apliquen les corporacions que dominen les xarxes i contra el que res no es pot fer fins ara per la seua contrastada difusió i popularitat a través dels mòbils i els PC, VOX ho té molt fàcil en anar contra quasi tot, còmoda posició perquè, sabent-se poc o gens capaços de governar (molt més en solitari), li són permesos tota mena de discursos negacionistes i incendiàris -tan grandiloqüents com buits de contingut- i, sobretot, dirigits a buscar solucions pretesament fàcils (sempre disruptives) a problemes més bé complexos.
La realitat, però, la crua i dura realitat, és que més enllà del lamentable clima polìtic casolà -més encara a terres valencianes- (inqualificable) és que any que passa els incendis són cada vegada més virulents, cremen més superfície, afecten de ple pobles, urbanitzacions i altres habitatges, explotacions agropecuàries, indústries, negocis dedicats al turisme rural… Un desastre sobre un altre de major per als que les formacions polítiques, totes i cadascuna sense distinció, només li dediquen el seu temps quan ja no hi ha solució. I així seguim any rere any, estiu rere estiu.
Els incendis ja porten temps sobrevolant l’opinió pública i el debat polític, encara que no hi ha forma ni manera d’aturar el desastre ecològic que suposen mentres el seu efecte destructor el pateixen cada volta més i més ciutadans, indefensos, a la intempèrie i farts perquè no hi ha prevenció, menys encara en autonomies en què cogoverna VOX, defensor a ultrança de que el canvi climàtic no existeix més que en la ment progre.
Més de vuit segles arrere, Jaume es convertí abans d’hora en rei per accident sent un xiquet per la mort del seu pare, Pere II, en la batalla de Muret, mentre defensava el patrimoni reial a cavall entre sengles vessants dels Pirineus. Una desgràcia familiar i patrimonial que capgirà els interessos de l’aristocràcia, la burgesia i l’Església catalana-aragonesa i fixà les seues mires expansives cap el sudest en clara competència amb els castellans.
Quina explicació té aquesta actitud, sobretot en jugadors tan experimentats en la seua majoria? Possiblement més d’una: no revalidar un títol que sentien com a propi i no del rival, la incapacitat per fer-se acreedors de major premi, no arribar als penals com a solució a la desesperada, no poder acomiadar com cal al millor futbolista en les seues files, en definitiva, sentir-se amb major dret per les tres estrelles aconseguides amb Kempes, Maradona i Messi, successivament.
