Les campanyes electorals i les eleccions les vam viure amb l’alegria pròpia dels adolescents, per l’efervescència de les formacions polítiques i la quantitat de cartells i propaganda que empraven en un ambient general de renovació.
No sé quantes modistes confiaven amb Enrique, jo en vaig conéixer a moltes entre Meliana i els pobles de la rodalia, però potser no exagerara si dic que més de 60, a banda de dones que només es cosien per a elles i la família, i sastres que, a més de fer-li els vestits a mesura, cosien per als homes que confiaven en el seu criteri professional.
En un context com l’actual, de brutal regressió de les llibertats, d’arbitrarietat política en augment i d’alarmant pèrdua d’humanitat, la IA no deixa de suposar una amenaça real en mans d’oligarques que ni tenen compassió ni la coneixen, ni tampoc escrúpols per a acaparar poder al cost que faça falta.
Mentres l’esquerra és timorata en l’educació i, sobretot, la cultura quan gestiona la res publica, la dreta és desacomplexada i actua sense contemplacions, furgant en la ferida fins que supure pus. Una forma maliciosa d’aconseguir els seus objectius polítics mentres predica -vull dir, brama- per a ofendre i lesionar al rival, desprestigiar-lo i tombar-lo a qualsevol cost, sense miraments (si fa falta, de la mà d’una part de la justícia).
No és només VOX i els impresentables del seu pelatge els principals responsables de l’insult i la injúria a doll, ho és també, i molt, el PP. Una formació d’arrel franquista frustrada que ja no sap a quin sant encomanar-se per a poder governar algun dia des de La Moncloa, ja que ni tan sols -i de moment- agafat de la mà dels ultradretans ha estat capaç de fer-ho després d’unes eleccions plenament democràtiques. Clar, de la frustració perenne a la barricada només hi ha un pas quan es considera il·legítim l’actual executiu, la màxima que va obrir en el seu dia la Caixa de Pandora fins avui mateix sense solució de continuïtat.
A aquell paisatge natural gairebé verge que presentaven les platges abans del fenòmen turístic -avui impossible de reconèixer, en línies generals- es suma també l’agressió constant que ha patit el secà i la muntanya, sobretot des dels inicis dels anys 70 del segle passat, per part d’una població de classe mitja que anhelava tindre una segona vivienda a l’aire lliure, lluny de les ciutats i els pobles de procedència.
