Entre el fastig i la por

Si l’esquerra és tan condescendent com l’altra nit ho fou Broncano amb Abascal, no cap dubte que el 29-N la sort està en l’aire i, molt probablement, podran formar govern PP i VOX per als pròxims quatre anys. Perquè si tot es fia a un tipus sense personalitat una vegada que es convida al líder ultra a TVE -posant ell les regles de joc del programa-, apaga i anem-nos-en. Com que primen les audiències, l’ens públic ha mirat a una altra part tirant balons fora, això sí, condemnant la impostura de l’ultradretà. La mateixa que no va saber retrucar-li en cap moment pel que sembla el presentador de La Revuelta. No vaig veure el programa -de fet no ho solc fer-, però sí que he llegit i vist tot el que s’ha escrit o penjat en les xarxes sobre tan desafortunat programa i les seues conseqüències imprevisibles entre els televidents.

Des que Sánchez convocà eleccions anticipades fins ara mateix, he tingut tota mena de presentiments: que guanya el fastig (les dretes) o que guanya la por (les esquerres) i així he anat rodant, intentant traure-li les explicacions escaients. Tanmateix, he de confessar que a mesura que s’acosta l’inici de la campanya electoral i, també, l’últim diumenge de novembre, la sensació que tinc és que el fastig s’imposa a la por. És a dir, que la mentida i l’insult recurrent es van convertint en veritats inapel·lables a mesura que es repeteixen sense fi, mentre que la socialdemocràcia (amb tots els seus defectes, també per obra i (des)gràcia d’aquest govern) és una etapa passada que cal soterrar, pròpia de funcionaris, jubilats, una part de la joventut i de la classe treballadora, feministes, col·lectius LGTBIQ+, immigrants…, posem per cas. Sobretot, sembla ser així per a sectors cansats del mateix (llegiu governs de coalició), d’una corrupció que només veuen en aquestes dues darreres legislatures i d’unes expectatives laborals i econòmiques que -malgrat millorar-se substancialment en els darrers anys- pensen innocentment que seran encara superiors amb el canvi de govern.

De fet, crec que les dretes li han guanyat la mà als progressistes en aquest substrat laboral tan sensible i entre molts dels més joves pel fet d’haver sabut reconduir-los mentalment fins alienar-los i oferir-los, des del primer moment, un boc expiatori en la figura de Pedro Sánchez. Per als seus representants, el dimoni transvestit de president de l’executiu. Una llosa que, a mesura que ha passat el temps, s’ha tornat gairebé impossible d’alçar. No han calgut més esforços, ni consensos, ni noves polítiques il·lusionants, ni programes miraculosos, ni tan sols l’alegria dels que anhelen governar per a seguir millorant la societat. L’oprobi ha estat decisiu i la mala llet i el parar profètic ombrívol les seues senyes inconfusibles d’identitat, com si d’un apocalipsi es tractara en què es presenten com a únics redemptors.

No calen miracles per a revertir la balança, tempus fugit, i cada vegada n’hi ha menys de reacció per allò d’evitar retrocedir algunes dècades conforme ara s’està. La paraula la té el votant, sobretot aquell que es repensa tant a qui votar que, finalment, no exerceix el seu dret i es queda a casa esperant veure-les vindre de qualsevol color i, damunt, queixar-se del resultat final. Hi ha dos blocs clarament enfrontats, amb polítiques ben distintes, per tant, no cal afinar necessàriament a quina formació votar si no al bloc que majors garanties democràtiques i de progrés oferisca per al conjunt de la ciutadania. Així de senzill, així de pragmàtic i, alhora, optimista.