Estem segurs de voler retrocedir?

Aquestes darreres setmanes m’he deixat caure pel cinema i, entre altres films, he visionat tant la ‘Bola negra’ com ‘Arriba tutto’, sengles pel·lícules la trama de les quals es desenvolupa durant la Guerra Civil, un conflicte bèl·lic recurrent en un fum de guions cinematogràfics des de la Transició ençà. Una temàtica que, per això mateix, palesa no estar del tot espremuda ni tampoc digerida per la població espanyola, des d’aquell temps llunyà dividida segons com aquell horror afectara als uns o als altres. Els primers, posem per cas, alineats amb posicions generalment conservadores (=reaccionàries a hores d’ara) i extremistes, els segons amb ideologia d’esquerra i, diguem-ne, esperit progressista.

Ambdues cintes estrenades poc abans de la celebració de noves eleccions generals d’ací un mes i, almenys la primera d’elles de moment, un èxit rotund de taquilla. Potser perquè el drama lorquià com a teló de fons replega eixe malestar que encara experimenta l’Espanya vençuda i humiliada, que no pot oblidar el drama que representà una sublevació militar en tota regla i vora quaranta anys de dictadura.

Dic tot açò perquè en plena precampanya electoral, vistes les posicions de la dreta i del seu extrem, el panorama que ambdues pinten és francament desolador en consonància a les hipotètiques solucions que ofereixen, igualment temeràries: contra la immigració, a favor de la privatització dels serveis; contra el sistema públic de pensions, a favor de posar-lo en mans dels fons d’inversió i de la banca; contra del feminisme i el col·lectiu LGTBIQ+, a favor de la uniformitat masclista; contra la violència de gènere, a favor del concepte de violència familiar; contra la Unió Europea, a favor de Trump i el que representa; contra els sindicats, a favor de la patronal; contra la socialdemocràcia, a favor del neoliberalisme; en definitiva, contra de l’optimisme existencial, a favor dels sacrificis injustificats dels de sempre.

Resumint, estem segurs de voler retrocedir després de tot? Perquè si tan rematadament mal ens ha anat a tots plegats, el canvi radical podria entendre’s en part. Però la realitat, mal que els pese als bròfecs que aspiren a governar aplicant la motoserra de Milei, està ben allunyada d’eixe apocalipsi que no deixen de pintar mentres ens pretenen condemnar al foc dels inferns. Per cert, un individu que cada vegada que viatja a Espanya malparla fins que es cansa mentres el seu país, l’Argentina, segueix enfonsat en la misèria, en un exercici lamentable de supèrbia que mai no condemna la dreta ni el seu extrem, malgrat insultar en casa pròpia a tota la ciutadania mitjançant el govern central i el seu president en particular.

A eixa gentola els va a votar una majoria suficient perquè puga formar el pròxim govern de l’Estat? Estem segurs de la maniobra? Creu algú en el seu sa judici que les polítiques que puguen aplicar de retalls i sacrificis seran capaces d’assegurar-nos el benestar i la qualitat de vida, com fins ara? Perquè tornar enrere no és plat de gust per a una immensa majoria que, en cas de votar massivament, podria evitar i, de passada, deixar de suportar a una vertadera colla d’impresentables i aprofitats obsessionats en el poder i el seu exercici per damunt de l’interés general, vull pensar que en les antípodes de les seues idees polítiques.