Infrahumans
Reconeixent que aquesta heterogeneïtat ha estat altament positiva per al conjunt de la societat sense cap mena de dubtes, en els darrers anys la migració s’ha convertit per a les dretes en un eslògan contra el col·lectiu sencer en faltar-li el respecte, assenyalar-lo com a element pertorbador i, sobretot, arribar a defensar -com fa VOX- termes com el de la remigració. En resum, una manera més d’estendre l’odi que prediquen, però que afecta a una part substancial dels que viuen entre nosaltres legalment o il·legal a l’espera de regularitzar la seua situació.
Un dels grans fracassos de la democràcia espanyola -potser el que més- és que mig segle després de que germinara la seua llavor en l’aspror final de la dictadura, el menysteniment conscient a la població immigrant per part de les dretes ens faça recordar luctuosos passatges de la història d’aquella Espanya imperial que, alguns, semblen voler recuperar: l’expulsió dels jueus (1492) i dels moriscos (1609), quan els uns i els altres formaven part d’aquelles societats pretèrites. Una homogeneïzatció forçada en sengles etapes que havia tingut els seus precedents durant l’Edat Mitjana, a mesura que les hosts cristianes ocupaven els territoris d’al-Àndalus.
Una uniformitat imposada que singularitzà els distints regnes d’aquell temps i que seguí perpetuant-se quan passaren a conformar un sol Estat i així fins les darreries del segle XX, quan Espanya havia abandonat el Sàhara Occidental. Un statu quo que començà a virar des de la darrera dècada d’aquella centúria i, fins avui mateix, l’arribada d’immigrants de distintes parts del món ha caracteritzat l’augment demogràfic d’un país on el creixement vegetatiu arribà a ser negatiu.
De fet, si la població espanyola no s’ha envellit més encara és perquè els fluxos migratoris han aportat milions de persones joves i, a més, són les que solen tindre més fills que els originaris. Comptat i debatut. De no haver-se produït aquesta circumstància, Espanya seria un país de vells sense cap futur ni forma de poder mantindre un nivell de vida mínimament acceptable i seguir progressant.
Dites les quals coses, reconeixent que aquesta heterogeneïtat ha estat altament positiva per al conjunt de la societat sense cap mena de dubtes, en els darrers anys la migració s’ha convertit per a les dretes en un eslògan contra el col·lectiu sencer en faltar-li el respecte, assenyalar-lo com a element pertorbador i, sobretot, arribar a defensar -com fa VOX- termes com el de la remigració. En resum, una manera més d’estendre l’odi que prediquen, però que afecta a una part substancial dels que viuen entre nosaltres legalment o il·legal a l’espera de regularitzar la seua situació.
Espanya segueix sent un país no massa poblat, sobretot si el comparem amb altres de veïns que no fa falta esmentar, un membre de la UE relativament estable a pesar de ser porta prioritària d’entrada per a llatinoamericans, magrebins i subsaharians. Per què eixa dèria per seguir confonent al personal, fins i tot per a infrahumanitzar els que venen de fora a la recerca d’un futur millor, contribuïnt conseqüentment a mantindre l’estat del benestar? Què pretenen, una població homogènia com la que singularitzava la dictadura? Per què es neguen a distribuir per les autonomies els migrants que recalen a milers en Ceuta, Melilla i les Illes Canàries? On és la solidaritat que, hipòcritament, prediquen ara a Ceuta però que recurrentment neguen?
Em preocupa sobre manera la deriva que un tema tan important pren en el discurs negacionista i antihumà que predica l’oposició (davant la cridanera indefinició de l’Església catòlica); sobretot, tenint en compte que aquesta actitud racista i xenòfoga puga tindre efectes perversos entre els electors, confosos per les seues proclames incendiàries i falsedats argumentals com a única forma de fer política, però no de resoldre situacions
