L’ahir, l’avui i l’endemà ací no són més que el mateix dia

Fa un parell de mesos que va eixir a la llum Contra Sorolla. Ús i abús d’un mite, un llibre que critica sense embuts com es malbaraten els euros a milions utilitzant la figura i obra de Joaquín Sorolla com a reclam, no se sap ben bé per a què. No només això, també s’aporta el retrat en blanc i negre d’una societat com la valenciana -encarnada en l’Ajuntament de València, per a més senyes- incapaç d’homenatjar el pintor poc després de morir, mentre deixava submergir-se en les profunditats del Grau la magna escultura que li feu Ricardo Causaràs Casaña al ‘pintor de la llum’ abans de fondre-la en bronze.

Com han manifestat algunes veus autoritzades en ressenyar l’obra, el llibre, lluny  d’atemptar contra Sorolla -el verb és meu-, pot interpretar-se com un acte de justícia en el que resulta altament perjudicial per al seu crèdit artístic una sobreexposició com la que patrocinen les institucions valencianes: la Generalitat i el consistori capitalí. A més a més, o sobretot, comprometent una autèntica milionada indecent des de les arques públiques que, inevitablement, cal restar a altres vessants de la cultura de la terreta, condemnats a malviure recurrentment. El llistat seria tan llarg que necessitaríem d’un espai que no ens podem permetre en una columna. Només vaig a posar-ne un com a exemple perquè els nostres polítics prenguen bona nota i, amb ells, una societat panxacontenta que encara creu que ací lliguem els gossos amb llonganisses.

El Museu d’Història de València (MhV) fou inaugurat en 2003, en temps de Rita Barberá, com un espai expositiu altament tecnologitzat, el qual facilitava interactuar als visitants mentre s’endinsaven en la història evolutiva de la ciutat, des de la seua fundació romana fins al segle XXI. Un magnífic contenidor reconvertit en museu, quan havia estat dissenyat com a dipòsit d’aigua potable en altres temps. Una bona idea per a complementar el Museu Històric i el Museu de la Ciutat, entre molts altres espais semblants disseminats pel Cap i Casal.

Sent docent de Secundària l’havia visitat amb els meus alumnes en nombroses ocasions, especialment en els seus deu primers anys d’activitat. Les sensacions eren, però, confuses, perquè si un dia funcionava tot a la perfecció, en altres ocasions solia fallar alguna de les seues seccions en faltar els recanvis tècnics que havien deixat de funcionar en un moment determinat. El pitjor de tot no era només això, sinó el que es tardava en reparar la fallada quan, després d’un temps, tornava amb un altre grup d’alumnes, mentre la resposta del personal del museu sempre era la mateixa: no arriben les peces i no podem fer res per a revertir la situació en benefici dels visitants.

D’això han passat alguns anys, gairebé tretze, i quina és la meua sorpresa desagradable quan ahir vaig tornar amb estudiants de grau de la Universitat de València i, només acreditar-nos en accedir, el personal seguia advertint-nos que la majoria dels espais on la tecnologia era precisa per seguir el recorregut previst tampoc funcionava. De fet, en cap de les visites anteriors havia vist tan deixat de la mà de déu aquest magnífic espai, ara convertit en un succedani de museu, en què no funcionen les quatre màquines del temps -imprescindibles per visualitzar l’evolució de la ciutat des del segle II aC-, com tampoc la major part dels espais on hi ha audiovisuals des de Valentia, passant per Balansiya, la ciutat cristiana, la d’època moderna… en una successió interminable d’impediments realment impensables en un espai modern d’aquestes característiques.

El despropòsit encara va agreujar-se sobre manera quan demaní els fulls de reclamacions per a fer constar a l’Ajuntament de València la lamentable situació i que -modestament- quedara plasmada negre sobre blanc la queixa. No en tenien disponibles al públic usuari perquè, de fer-ho, havia de personar-me en les oficines del propi consistori per a donar part per registre d’entrada.

Els meus estudiants, en el darrer curs del grau d’Història, van assabentar-se en primera persona -com a futurs docents d’ESO i Batxillerat- del que els espera quan exercisquen si un dia qualsevol es presenten al Museu d’Història de València. La diferència, potser, estiga en que, mentre jo ho vaig fer amb gent ja formada i pròxima a exercir professionalment, ells ho faran amb adolescents desitjosos de que tot funcione i que el museu, en vegada de frustrar-los i repel·lir-los, esdevinga una eina formativa complementària agradable a les classes teòriques.

Entendran vostés millor ara perquè he començat esmentant el llibre sobre Sorolla i la crítica sincera que les seues pàgines traspuen. Mentre els fastos fan desvestir el Museu de la Ciutat per a acollir en qualitat de  prèstec unes quantes obres del pintor, per més de quaranta milions d’euros que aniran a parar a una entitat cultural nord-americana en la seua majoria, la desídia per falta de manteniment estrangula a diari museus com el que he referit (ni de lluny l’únic que malviu de l’almoina institucional), per no citar les editorials valencianes, les diverses associacions culturals, les biblioteques, els jaciments arqueològics, ni tampoc l’escola valenciana amb els seus greus dèficits en les infraestructures, serveis i personal.

Entre l’ahir, l’avui i l’endemà no hi ha gaire diferència. Tot segueix igual, però de mal.