Patir més és una opció

Publicades les enquestes sobre la intenció de vot en les pròximes eleccions entre els comentaris dels periodistes i analistes en les distintes cadenes de televisió generalistes, mentres, de tant en tant, guaitava a la programació d’À punt en la Diada, intentava posar ordre en els pensaments que no deixaven de vindre’m al cap. Tot era pegar-li voltes, quasi sense voler, al per què de les coses i, sobretot, a la idea del per què confiar la futura elecció a qui res no ha fet -més bé ha desfet a consciència- per millorar la vida de la gent. Som potser masoquistes? Tenim baix el llindar del dolor? Volem patir i veure patir més encara a la resta?

Són algunes qüestions pertinents, almenys abans que es consume la destrossa, abans que el lament soterrat ofegue les nostres consciències. Perquè quin sentit té voler retrocedir contra natura quan els assoliments de què gaudim estan a punt de malbaratar-se o perdre’s? Quin sentit té deixar assumptes decisius en mans d’insensats? De què serveix progressar en deures, drets i llibertats?

Com dèia, ahir va ser un dia d’elucubracions electorals, de comprovar que la majoria de les estimacions coincidien en uns resultats preocupants en què la dreta sumava poc, sempre més que els socialistes, però l’extrema dreta decantava la governabilitat de l’Estat mentres l’esquerra del PSOE, fragmentada i desorientada (no serà perquè no han tingut temps de prendre’s més seriosament el desafiament), passa a ser irrellevant quan el Frente Amplio no deixa de ser una broma de mal gust mes i mig abans dels comicis.

Per allò d’oxigenar-me, À punt tampoc oferia una esperança furtiva a què agarrar-me: actes institucionals, informatius sobre els mateixos i documentals incidint de nou sobre aspectes arxiconeguts del Conqueridor en el 750 aniversari del seu traspàs, bous no en faltaren gràcies a VOX, colant-se, de bestreta, Vicent Andrés Estellés.

Una jornada estranya en què els valencians estàvem de festa a l’inrevés que la resta i, per això mateix, la informació era com el dia, bidireccional (entre quotidiana i festiva). Tanmateix, no m’he pogut llevar del cap els percentatges demoscòpics, especialment, com referia, la notable pujada dels d’Abascal que, com una allau de morralla i detritus, va camí de convertir el futur govern central en un experiment que -riu-te tu de l’actual de coalició, acusada de Frankenstein pels aspirants- semblava impossible fa uns anys. Més dolorós encara si es té en compte que qui els facilitaran sobre manera les coses són una part de la joventut i, per a més inri, la classe treballadora més humil. Al capdavall, els que veuen en els pensionistes un perill i en altres segments també treballadors l’enemic a batre, amb els emigrants com a carn de canó necessària per arrodonir el desgavell. Mai, però, als que més tenen i les grans corporacions econòmiques, així com a la patronal.

Hauran de pensar que patir més és una opció i per això mateix cal fer taula rasa dels assoliments aconseguits durant mig segle. El triomf de la ignorància autoimposada en favor de les elits que, hàbilment, sempre se n’ixen amb la seua per allò d’arramblar amb tot i desfer-se per fi dels garants de la socialdemocràcia com a fórmula de redistribució del benestar per a seguir generant més i millor qualitat de vida: la classe mitjana.